Tota tria és arbitrària. Si escollim “els millors escriptors d’una generació” no és el mateix que triar “les novel·les més importants dels darrers cinquanta anys escrites en català”, per exemple. Fer una selecció d’una llista extensa d’autores, sí, en femení, també és un fet arbitrari. Hi ha moltes distàncies entre una autora i una d’altra, encara que totes a la seva manera estan portant la literatura catalana a nous estadis; i, moltes vegades, és difícil crear agrupacions sense que aquestes estiguin poc justificades. Per això miraré d’exemplificar les lectures personals que faig de cadascuna de les autores que proposo. L’article el podeu llegir com un viatge: comença per les autores que elaboren un món ficcional cap a una idea d’autoficció.
Inventant personatges
Començo. Primer penso en Irene Solà, Cristina Garcia Molina, Mònica Batet, Antònia Carré-Pons o Alba Dedeu. Cinc autores que han publicat recentment llibres els protagonistes dels quals, en termes col·loquials, són inventats. És a dir, són versemblants; cap d’elles escriu ciència-ficció, però són històries, faules inventades. Mònica Batet és, segurament, la proposta més arriscada. En la seva darrera novel·la, Una història és una pedra llançada al riu, publicada a Angle Editorial, ens mostra la història que es repeteix, es tracta d’una especulació general. Imagina un món autoritari en el qual les llegendes i el folklore tenen un pes important en l’educació de les noves generacions. Un argument, que amb paraules de l’escriptora i editora, "no respon a cap moda ni necessitat autoimposada pel fet de ser dona". Batet és una escriptora lliure i la seva novel·la acaba funcionant com una metàfora de la política i de les lluites populars.
Batet és una escriptora lliure i la seva novel·la acaba funcionant com una metàfora de la política i de les lluites populars
Una altra escriptora política és Antònia Carré-Pons, que a El càsting (Club Editor) representa la vellesa en un joc teatral divertit i enginyós. Un text sobre la vellesa i sobre la lucidesa. En la mateixa línia, Cristina Garcia Molina va escriure Els irredempts (LaBreu Edicions), premi Llibreter 2023, que fa dialogar tres relats que tenen com a protagonistes un grup d’estudiants i mestres d’un solar. Situa l’escola, en el seu cas, en uns barracons prefabricats, en la màxima expressió poètica. Garcia Molina escriu frases nítides i senzilles, i ens fa saltar a través d’imatges feridores, d’un solar al port Trieste amb assassins que menteixen descaradament. Dues autores que per estil poden diferenciar-se, però que situen una etapa vital com a motor dels seus arguments.
Irene Solà ha creat una manera de fer en la literatura catalana, i ha fascinat molts lectors que s’han vist obligats a reconstruir els grans entramats familiars
Força diferent de la llengua d’Irene Solà (Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres, Anagrama), guanyadora del darrer Premi Finestres. Segurament, una de les influències més grans per a les pròximes generacions. Ha creat una manera de fer en la literatura catalana, i ha fascinat molts lectors que s’han vist obligats a reconstruir els grans entramats familiars. Una de les millors novel·les escrites aquest 2024, sense cap mena de dubte, és La conformista de la reconeguda traductora Alba Dedeu, publicada a L’Altra Editorial. Dedeu, que debuta com a novel·lista (fins ara només havia escrit relats) és una traductora molt reconeguda, construeix una història que amenaça els límits de la realitat. L'escriptura d'Alba Dedeu observa a través d'un joc de miralls i de punts de vista que posen al centre temes com la maternitat i la vida. Recorda a tècniques properes a Víctor Català: el text utilitza un espai quotidià, com una botiga de menjars cuinats, que impregna els estats d'ànim dels protagonistes. El pollastre a l'ast, la viva imatge de la maternitat encapsulada com a imatge recorrent. Com els terrors de la Mila de Solitud quan observa el paisatge.
Una de les millors novel·les escrites aquest 2024, sense cap mena de dubte, és La conformista d’Alba Dedeu. Una història que amenaça els límits de la realitat
Escriure des del jo
Tornant a la premissa inicial, la ficció es trenca i dona pas a un altre seguit d’autores que escriuen a partir de la seva experiència però amb resultats molt diferents. El cas més exemplar és el Dietari sentimental de Júlia Bacardit publicat a Medusa, que no genera cap dubte de qui és la veu narrativa. Passa el mateix amb les confessions de Matar el nervi (La Segona Perifèria) d’Anna Pazos, que no respon a un dietari, sinó a un llibre híbrid, de no-ficció, que barreja pensaments, imatges, records i reflexions.
Marta Marín-Dòmine ha portat al límit la literatura de no-ficció en català. Influïda més directament per la tradició de l’autoficció francesa, juga permanentment amb la confusió: parla d’ella? Per què cau en contradiccions?
El lector que vol llegir una vida més o menys endreçada deu identificar altres casos força similars. Fucking New York de Laura Calçada i Barres (Destino) és el cas paradigmàtic. Casos menys evidents és La vida per dins de Laura Fabregat (Univers), que elabora en forma de ficció el record i la infantesa. Segurament, Marta Marín-Dòmine ha portat al límit la literatura de no-ficció en català, plantejant els seus llibres com un experiment literari. És el cas del darrer Premi Sant Joan, Diré que m’ho he inventat (Edicions 62). Influïda més directament per la tradició de l’autoficció francesa, juga permanentment amb la confusió: parla d’ella? Per què cau en contradiccions? La recerca d’una mare és un aspecte cabdal, però es planteja com un joc literari, fet que la diferencia dels relats de Bacardit o Calçada, que responen a les lògiques d’una protagonista que ens explica uns fets en format de diari. La veritat s’imposa a l’estil, al gènere i a qualsevol representació de la vida.