Hi ha pel·lícules que realment et fan passar una angoixa ferotge des del principi. Ja sigui pels recursos sonors (respiració frenètica) o visuals (desenfocament, primers plans rocambolescos), el fet és que tot acaba desembocant en una desorientació que cala fort en l’espectador. Penso en films com Saw o Cube, pel·lícules que comencen amb personatges totalment desubicats que lluiten per un objectiu comú: sortir d’alguna sala per sobreviure a la bogeria d’algun dolent dolentíssim.
És el que passa des del primer moment a Dos, l’últim llargmetratge de Mar Targarona, un thriller inquietant que s’estrena demà 23 de juliol a les sales de cinema però que ja va triunfar al Festival de Màlaga a principis de juny, quan es va projectar a Zonacine - secció paral·lela dedicada al cinema indie menys mainstream. Aquest cop el segrest va molt més enllà d’un espai de quatre parets: només començar el compte enrere, veiem una Marina Gatell enganxada pel ventre a Pablo Derqui. No es coneixen de res ni saben on estan, però estan cosits i han de buscar respostes mentre entre ells no pots córrer ni l’aire. Una incomoditat absoluta que els actors van haver d’aprendre a fer còmode. “Estàvem enganxats contínuament per una pròtesis que tenia dos ganxos que s’agafaven entre sí amb uns imans al voltant: rodàvem i quan tallaven l’escena ho continuàvem estant”, explica Derqui.
David i Sara es desperten en un llit que no coneixen enganxats per l'abdomen. / Filmax
Un reflex del drama humà
Quan comença l’argument podríem pensar que es tracta d’una parella que acaba de passar una nit de sexe i alcohol: un home i una dona despullats i estirats sobre el llit, amb cara de cansats i sense saber on són, tot molt propi d’una ressaca monumental. Però de seguida sabem que els ull entreoberts són fruit d’alguna mena de droga que els ha fet oblidar. A priori, en David i la Sara no tenen res en comú i no saben com han arribat a aquella sala, una habitació fosca que sembla d’un hotel del segle passat. Quan veuen que no poden desenganxar-se, s’adonen que estan literalment cosits. I no tenen més remei que confiar mútuament.
Pablo Derqui: “La vida és una dialèctica entre oposats que es repel·leixen però es necessiten.”
“Reflecteix la ferida de la separació, la recerca de que som animals obligats a estar en solitud”, diu Marina Gatell. “Els personatges han de desfer-se l’un de l’altre però, a la vegada, sols no són ningú; i aquest és el drama humà”, continua. Pels dos protagonistes, treballar junts ha estat un regal i asseguren que s’han cuidat molt per poder entrar al codi i estar a gust. “Anàvem amb pilotes i vam decidir que ens havíem d’emparar per tirar-ho endavant”.
Per Pablo Derqui, la pel·lícula de Targarona és un discurs que reflexiona sobre la dualitat i sobre la dialèctica de la vida. “La vida és una dialèctica entre oposats que es repel·leixen però es necessiten, i gràcies a això hi ha una evolució irresoluble però dinàmica”. A Dos, la directora també ha volgut tirar d’alguns dels tòpics home-dona, jugar amb ells expressament per qüestionar-los, però tant Gatell com Derqui pensen que s’hauria pogut gravar igualment amb dos homes o dues dones, rebutjant el binarisme clàssic de gènere.
La dificultat de no veure les reaccions de l’equip
Mar Targarona portava dos anys sense estrenar pel·lícula, concretament des que El fotògraf de Mauthausen va arribar a les sales en una situació mundial que no tenia res a veure amb l’actualitat. La gravació de Dos va començar el juliol del 2020, en plena pandèmia. De fet, va ser una de les primeres pel·lícules en poder fer-se seguint totes les mesures de seguretat: un plató, pocs actors, càtering d’accés ultra limitat, mascareta i tests d’antígens periòdics. “Del plató anàvem a casa a dormir i no ens vam barrejar en ningú en les dues-tres setmanes que va durar el rodatge”, recorden els dos actors.
La directora guiant als actors durant el rodatge.
Tot i reconèixer que s’hi han acabat acostumat, treballar amb la covid-19 al costat no ha estat cosa fàcil. A Marina Gatell, no veure els rostres de l’equip li creava certa angoixa i enyorava el feedback innat de quan una està gravant en directe. “Patia per no veure les reaccions, aquest feeling; estàs actuant per unes persones i no saps si t’estan mirant o si els està agradant”. Un dubte que demà, tant ella com la resta de l’equip, podran començar a aclarir.