Estan tristos? Llegeixin Dostoievski. Pot semblar estrany, però ho dic de debò. Sé perfectament que els seus amics –gent de bona fe– els recomanaran que surtin de festa o que vagin a teràpia o que es distreguin amb alguna comèdia barata. No els facin cas. No serveix de res. Si la vida els tracta de forma injusta, si la parella els ha abandonat o si els han fet fora de la feina, no s’entretinguin amb passatemps inútils, tanquin-se a casa, apaguin el telèfon i llegeixin Dostoievski. Al principi els semblarà una idea nefasta, contraproduent, però no desesperin, que és un mal hàbit, continuïn. Poden començar pel llibre que vulguin, per Crim i Càstig, pels Germans Karamazov, per L’Idiota o per les Cartes. Sí, potser millor que comencin per les Cartes, que són el més recent que s’ha publicat i el més breu i que, a més, venen amb el segell d’Edicions del Cràter, marca de fiar.
Desgràcies tolerables
Si em fan cas, que és el que espero que facin, no només s’adonaran que les seves desgràcies són infinitament més tolerables que les de l’escriptor rus, sinó que aprendran a viure amb elles, a trobar-los l’encant. A més, ho faran per un preu envejable, uns 25 euros que –sent honestos– no són res comparats amb haver de fer front a un escamot d'afusellament de l’exèrcit tsarista. Descobriran així que “la vida és un do”, que és el que va escriure el bo d’en Fiódor quan la seva sentència de mort (oficialitzada el 1849) va ser commutada per quatre anys de treballs forçats a Sibèria i uns quants més exercint de soldat ras. També entendran que, tot i ser un ludòpata epilèptic arruïnat, trastornat i envoltat constantment per la mort i la malaltia (que li van prendre tant la mare, com la dona, com el germà), es poden escriure novel·les excel·lents i fer-ho, a més, sense perdre la fe en Déu i en la condició humana.
No només s’adonaran que les seves desgràcies són infinitament més tolerables que les de l’escriptor rus, sinó que aprendran a viure amb elles, a trobar-los l’encant
Vol dir això que Dostoievski era feliç? No, però qui és feliç en aquest món nostre? La seva resposta –i la meva, ja que hi som– és que ningú ho pot ser del tot. La superació de qualsevol problema, de qualsevol dificultat, sempre vindrà acompanyada de l’aparició d’una altra font de patiment. Això pot aplicar-se a la vida sentimental –on, d’una forma o una altra, és impossible no acabar patint–, però també en l’àmbit de la política, en el qual els russos han sabut demostrar, millor que cap altre poble, el component tràgic que envolta tots els canvis revolucionaris. Algú podria citar aquí la frase aquella de Galeano sobre com les utopies, tot i ser irrealitzables, serveixen als individus per avançar, però estaríem ignorant que el camí en qüestió no tan sols és tortuós, sinó que fereix els peus de qui el camina, fent-los sagnar de forma desmesurada, cruel, terriblement dolorosa.
Autobiografia pòstuma
Conscient d’això, Dostoievski no només va abandonar el socialisme que havia defensat en els seus anys de joventut, sinó que es va bolcar en una mena de misticisme transcendental que, en els moments més foscos de la seva estada a Sibèria, el feia demanar al seu germà llibres religiosos (Alcorà inclòs) i d’historiadors antics (Heròdot, Tucídides, Tàcit, Plini, etc.). “No necessito res més que llibres, poder escriure i estar tot sol unes quantes hores al dia”, deia en una carta datada el 1854, afirmació que contrasta profundament amb aquelles que trobem a les primeres cartes del llibre. En elles, escrites abans de la seva deportació, l’autor de Pobres (1846) se’ns presenta com un estudiant ambiciós i de casa bona que no sembla preocupat per res més que per les crítiques negatives que rebien els seus primers textos a les revistes literàries de Sant Petersburg.
Cartes (1838-1867) es pot entendre com una mena d’autobiografia pòstuma que recorre la vida de l’autor des del seu ingrés a l’Acadèmia d’Enginyers de Sant Petersburg –amb tot just setze anys– fins a la publicació de Crim i Càstig
Aquesta transformació, que avança lenta però constant, se’ns dibuixa com el tema principal del llibre, compost per una selecció de vuitanta-vuit cartes triades d’entre les més de 3.000 pàgines de correspondència que va deixar-nos Dostoievski. Traduïdes per Miquel Cabal Guarro, que ja havia adaptat a la nostra llengua Apunts del subsol i Les nits blanques, Cartes (1838-1867) es pot entendre com una mena d’autobiografia pòstuma que recorre la vida de l’autor des del seu ingrés a l’Acadèmia d’Enginyers de Sant Petersburg –amb tot just setze anys– fins a la publicació de Crim i Càstig i la celebració del seu segon matrimoni. Per si no n'hi hagués prou, el volum és també una bona excusa per fer el tafaner i descobrir coses tan diverses com l’opinió que el cèlebre prosista tenia sobre Lev Tolstoi (“m’agrada molt però em fa l’efecte que no escriurà gaire”), George Sand (“artista inqüestionable i colossal” que “més d’una vegada s’ha perjudicat amb les seves qualitats femenines”) o els francesos en general (“un poble que fa venir basques”).
Deia Nikolai Gògol que “una carta és una ximpleria”, que en elles no s’hi pot dir res mínimament interessant. Dostoievski, que cita aquesta frase en més d’una ocasió, hi estava d’acord. Però, havent llegit les seves epístoles, no puc més que expressar la meva disconformitat amb aquesta idea, gairebé tan estúpida com aquelles en què el cèlebre escriptor fonamentava el seu profund antisemitisme. Fins i tot els genis s’equivoquen o, potser, són “sobretot” ells els que ho fan, en una mena de compensació karmàtica de la seva genialitat. No ho sabria dir. Tampoc crec que els interessi. Vostès llegeixin Dostoievski, estiguin tristos o no. Segur que aprenen alguna cosa i els turments de la vida –que tots en tenim– els comencen a semblar més suportables, més relatius, menys dignes de queixa. En cas que no sigui així, escriguin-me una carta.