Formats a Nottingham (la ciutat d’en Robin Hood) durant el Segon Estiu de l'Amor, el 1989, el col·lectiu DiY va ser un dels primers sound systems anglesos de música electrònica, capdavanters de la generació rave i el moviment free party més salvatge, anàrquic, dement i hedonista (alhora que políticament coherent) que es tingui memòria (i ja és difícil recordar alguna cosa d'aquells nebulosos anys de festa sense fi). Van muntar una nit a The Haçienda, la mítica sala d'aquell ‘Madchester’ on van iniciar-se amb el sound of acid. Van tenir la llista de convidats més quilomètrica de la història i a tots ells, sense excepció, van enxampar-los allà posant-se com una versió hooliganesca de Las Grecas. Tony Wilson i Peter Hook (ja saben, el capo de Factory i el baixista de New Order) van plantar-los personalment al carrer. Colectivo Bruxista, el col·lectiu més tabolaire del panorama editorial patri, publica Derecho a la fiesta. La historia del DiY Sound Sytem, la salvatge biografia d'un dels fundadors d'aquest grup festers. Arribarà a les llibreries el 29 de gener amb pròleg del DJ i periodista barceloní Luis Costa.
El col·lectiu DiY va ser un dels primers sound systems anglesos de música electrònica, capdavanters de la generació rave i el moviment free party més salvatge, anàrquic, dement i hedonista
Es tracta d'un compendi de memòries supervivents d'aquest Auschwitz de les neurones que van ser els últims anys 80 fins a mitjans dels 90. Harrison ens teletransporta en les seves pàgines a la gènesi i expansió del col·lectiu DiY, una època d'exploració contracultural utòpica i hedonista que, malgrat els coneguts perills de la nostàlgia, pot ajudar-nos a reimaginar les expressions pop del capitalisme de nou encuny, la brandalització, el corporativisme tecnològic i macrofestivaler en què vivim immersos avui. Un artefacte rave revival que reivindica el patrimoni de la música electrònica i de cremar sabatilla, en general, ja sigui a la pista d'una discoteca o a la grava de la muntanya.
Derecho a la fiesta és el compendi de memòries supervivents d'aquest Auschwitz de les neurones que van ser els últims anys 80 fins a mitjans dels 90
Qui fou tronera contumaç i calavera irredent, Harry Harrison (Bolton, Gran Manchester, 1966), l'autor del llibre, és avui un afable pare de família que respon a les meves preguntes mentre acaricia el seu gos a la seva granja a Gal·les: “Sí, van expulsar-nos en massa de The Haçienda durant la nostra pròpia nit. Vam portar un autocar ple de gent de Nottingham que, per desgràcia, no va respectar en absolut l'estricta política de drogues del club. Un a un, ens van anar fent fora i al final vam quedar-nos tots a la porta, corejant ‘Wilson és un malparit, que li donin a The Haçienda!’. Així i tot ens van tornar a convidar i va ocórrer més o menys el mateix (en aquesta ocasió, a més a més, van destrossar la sala VIP). El cap de seguretat va dir-me que el nostre grup era ‘pitjor que els Happy Mondays’”. Que ja és a dir. Però Tony Wilson, anys després, fins i tot aniria més lluny qualificant-los —amb una barreja de malvolença i admiració— com “culturalment, la gent més perillosa del Regne Unit”.
El so àcid a l'era Thatcher
La següent seqüència de fets podria muntar-se per talls als crèdits d'obertura de This Is England '86: Els tres lleons arriben a quarts de final de la copa del món on, per primera vegada des de la Guerra de les Malvines, s'enfronten a l'Argentina; el govern conservador aixafa brutalment als miners en vaga; un vast paisatge de fàbriques i magatzems abandonats a causa de l'estratègia tatcherista de desindustrialització del país i la taxa d'atur aconseguint rècords històrics mentre la primera ministra ratifica que “la societat no existeix”. I al mateix temps, caps cada vegada menys rapats (el wedge haircut els ha reemplaçat), cases okupes, locals alternatius i un subsòl ben abonat gràcies a la joventut subsidiària del xec estatal que inverteix el seu temps i escassos diners a organitzar activitats benèfiques per als miners, muntar bandes, aprendre a tocar, punxar discos, consumir moltes drogues i organitzar festes molt boges. És en aquest batibull social, recreatiu i polític quan, en un vol sense escales procedent de Chicago, l’acid house aterra al Regne Unit.
No s'adonaven que la ‘droga de l'amor’, amalgamada amb els mantres del so àcid, era una substancia placebo perfecta sota la qual podia refugiar-se la joventut en una època de dames de ferro i vaques magres
L’any 1987, al mateix temps que el grup de Chicago Phuture treia a la llum el fundacional single Acid Tracks, el Shoom obria les portes a Londres. Va ser un dels primers clubs dins dels dolls de fum criogènic del qual va ballar-se aquest tipus de música a Anglaterra. The Haçienda comptava amb uns pocs anys més d'experiència, però els sons aspres del Roland TB-303 van irrompre a la pista mancuniana alhora que a la capital. I tres quarts del mateix va passar al Trip, al West End, i en altres sales com el Garage, a Nottingham, on s'iniciarien els futurs membres de DiY. Entre aquestes discoteques tan llunyanes entre si, sol situar-se el quilòmetre zero de l'anomenat Segon Estiu de l'Amor, un plujós estiu propiciat pel fet que uns certs seguidors del futbol —els perry boys— canviessin les graderies per la pista de ball, l'alcohol per l'èxtasi —l’“E”— i els donés, amb això, més per abraçar que per hostiar al proïsme a la disco, fos quin fos el seu equip. Començava un fenomen de tall pacifista i hedonista que va voler comparar-se amb l'Estiu de l'Amor californià de 1967, tant per la sensació de disbauxa general com pel rescat de peces de roba de l'armari dels pares, hàbits sexuals i concordances psicodèliques, i les reverberacions comercials del qual correrien com la pólvora fins als racons més escairats del planeta.
No obstant això, de casta li ve al llebrer (o al buldog), i en tancar els clubs a una hora tan inconcebiblement primerenca com les 2 de la matinada, la jovenalla que havia abandonat els camps de futbol, a la sortida, sortien als carrers bramant, sacsejant les mandíbules i ballant sanvíticament sobre els cotxes. Als tabloides com el Sun o el Mirror se'ls hi feia el cul Pepsi Cola amb l'espiral de vici en què s'havia submergit la joventut britànica, i les autoritats van imposar restriccions draconianes a les discoteques, fent cada vegada més complicada la programació d'esdeveniments entre les quatre parets d'una sala convencional. Resultat: porters amb mala llet, preus totalment absurds, horaris irracionalment inflexibles, música rigorosament filtrada i cartells advertint que a qualsevol que enxampessin consumint drogues el lliurarien a la policia. La solució adoptada pels qui no estaven disposats a renunciar al seu dret a la diversió tan ràpidament és fàcil de deduir: embeure's de l'esperit eivissenc que alguns DJ coneixien de primera mà, muntar raves (un vocable pres de la comunitat negra, que es referia així a les seves pròpies festes marginals) a l'aire lliure o en naus industrials i magatzems fora de l'abast de la llei, a vegades fent competència directa als clubs (com les organitzades, a un tir de pedra del Shoom, per Revolution In Progress (RIP)), unes altres afavorint el pelegrinatge a l'extraradi (les muntades per Orbital, banda que va treure el nom de l'autopista de circumval·lació de l'àrea metropolitana de Londres, on les festes sorgien com a bolets cada cap de setmana, la London Orbital o M25; o les primeres Warehouse Parties, dites així en honor al club de Chicago que fora bressol del house, organitzades al nord per Hedonism), o bé directament a camp obert (Sunrise, la macrotabola organitzada per Tony Colston-Hayter, un espavilat promotor undeground, que va arribar a congregar a milers d'ànimes dansaires)... Fins que la caça mediàtica hauria d'arribar també a aquests recòndits i improvisats llocs arran de la primera mort documentada per consum d'èxtasi en una rave, seguida per una altra, a escasses setmanes de distància, a The Haçienda. El govern va procedir llavors a constituir ad hoc una brigada policial encarregada de reprimir les raves, la Pay Party Unit. No s'adonaven —o sí— que, malgrat els riscos, la veritat és que l'anomenada "droga de l'amor", amalgamada amb els mantres del so àcid, era una substància placebo perfecte sota la qual podia refugiar-se la joventut en una època de dames de ferro i vaques magres.
Els nòmades van aportar carpes, generadors i coneixements sobre els llocs on portar els festorros. DiY va aportar els Technics i les melodies. Les drogues i les ganes de passar-ho bé, corrien per gentilesa de tots
72 Hour Free Party People
Irònicament, el model d'entrepreneur, tan promogut per Margaret Thatcher, encaixava com un guant amb el caràcter d'alguns promotors de festes il·legals. Tal era el cas de l'avantdit Tony Colston-Hayter, el més homologable a un yuppie que va donar aquella escena (en la qual, d'altra banda, no van faltar nens bé muntant raves a les extenses propietats dels seus pares), a més del tipus que va posar de moda el telèfon mòbil (aquells Motorola totxos com a capses de sabates i cars com a òrgans de la vista) entre els ravers més acabalats. Una eina molt còmoda per a assabentar-se'n, a l'últim moment, de la ubicació dels saraus.
Als antípodes d'aquests ladins empresaris del subsol que aprofitaven per a fer d'aquella seqüela de l'Estiu de l'amor el seu agost particular, es trobaven gent com Harry Harrison, Simon DK, Jack, Emma, Digs i Woosh, el nucli fundador de Do it Yourself, un grup d'amics iniciats a l’anarco-punk que havien fet lligams amb l'escena house de Nottingham; foguejats —i expulsats a cops de peu, com han tingut oportunitat de llegir al començament— al millor club de Manchester i cada vegada més desil·lusionats amb les festes londinenques al voltant de l’M25. Així que van optar per tirar pel dret i fer-s’ho ells mateixos, i, si hi ha un nom que contingui aquesta ètica, aquest és DiY (Do it Yourself). De manera que van ajuntar els seus estalvis per a comprar un Black Box i, el novembre del 1989, van començar a passejar el seu flamant sound system pels suburbis del centre de Londres. Això fins que es van topar amb un grup de gutter punks ambulants que dedicaven la seva vida a viatjar de festival en festival. A partir de llavors, els nòmades van aportar carpes, generadors i coneixements sobre els llocs de la campanya on portar els festorros. DiY, al seu torn, va aportar els Technics i les melodies. Les drogues i les ganes de passar-ho bé, corrien a mansalva per gentilesa de tots.
Castelmorton va ser el Woodstock de la nostra generació
El punt àlgid va ser el festival de Castlemorton Common, celebrat l’any 1992 i organitzat per la Free Party People, macroorganització sota les carpes de la qual s'aglutinaven sound systems afins —encara que de sensibilitats musicals diferents— com DiY o Spiral Tribe, i al qual van peregrinar unes 35.000 persones amb ganes de passar-s'ho pirata durant dies. “Va ser el Woodstock de la nostra generació”, diu Harrison. La part dolenta és que també va ser el seu Altamont generacional, ja que l'assistència massiva i alguns incidents aïllats van ser l’excusa del govern per a augmentar la pressió legislativa que culminaria, un parell d'anys després, en la Criminal Justice and Public Order Act, una infame —al mateix temps que hilarant— llei, vigent avui dia, que ha passat a la història per incloure una maldestra definició d'allò que penalitzava: “la successió de ritmes repetitius”. Va ser el cant del cigne del moviment free party, que a partir de llavors va traslladar les seves festes al continent, sobretot a Holanda, França, Alemanya i Espanya. També a una altra illa amb un extens currículum en això de les festes a l'aire lliure: Eivissa.
Balearic beat
“Als anys vuitanta (quan érem joves!) vam fer autoestop i vam recórrer Espanya amb cotxe moltes vegades. Ens fascinava el sindicat anarquista CNT i la Guerra Civil Espanyola. Però la nostra relació amb Espanya va ser sobretot amb Eivissa, que vam visitar per primera vegada el 1991, i després moltes vegades més al llarg dels anys. Als 90 vam fer-nos grans amics de José Padilla al Cafè de la Mar, i va punxar per nosaltres moltes vegades al Regne Unit. Teníem una vila a Eivissa tots els estius, del 93 al 97, normalment plena amb unes vint persones, i tocàvem al Summum, És Paradis, Amnèsia, Pacha, Space, etc. Molts dels nostres van mudar-se allà, i hi han viscut des de llavors i els seus fills han crescut a l’illa. També vam tocar a Mallorca diverses vegades. Més tard, Digs + Woosh van punxar moltes vegades al festival Sonar de Barcelona”, m’explica en Harry abans de respondre a la meva última pregunta i tornar als seus quefers familiars: “És significatiu que el meu llibre es publiqui aquí abans que en cap altre país fora d'Anglaterra? Això espero!”.
L’any 1997, poc abans que la sala que els havia expulsat reiteradament tanqués per sempre les seves portes, Harrison i els seus van tornar (sense entrar a l'edifici, això sí) a The Haçienda per a posar la banda sonora a unes projeccions sota els arcs del ferrocarril que hi havia davant, durant una sèrie d'actes programats pel fundador de la sala i cap de Factory Records. Va ser llavors quan Tony Wilson, en el transcurs d'una xerrada, els va descriure com “culturalment, la gent més perillosa del Regne Unit”. L'amenaça, per descomptat, sorgia del fet que aquests guillats hedonistes i feliçment politoxicòmans rebutgessin per complet l'afany de lucre.