L’any 1998 Britney Spears va arrasar amb el seu ...Baby one more time. Jo tenia 7 anys, no em quedava massa per complir-ne 8, i recordo passar pels aparadors de les botigues de discos amorrant la cara al vidre buscant aquella imatge de cara serena amb les mans en posició de prec que apareixia en el seu primer disc. Perquè com tantes altres nenes de la meva generació, jo volia ser com Britney: igual de guapa, igual d'exitosa, ballar igual de bé. Vaig tornar a aquell pensament quan el #FreeBritney va agafar força l’any passat abans que la cantant declarés davant d’un jutjat sobre la tutela paterna que llavors arrossegava, i vaig tornar-hi a pensar ahir asseguda a la llotja de la Fundació Joan Brossa-Centre de les Arts Lliures mentre veia El Missioner, l’obra inclosa dins la programació del Festival Grec 2022 —fins el 14 de juliol—amb què La Virgueria reflexiona sobre com ens manipula la cultura pop, els videoclips i totes aquelles cançons que se’ns enganxen i que no parem de xiular durant tot el dia.
🟠 Grec 2022 a Barcelona: programa amb els 10 títols imperdibles del festival
Què tenia Britney Spears als anys 90? I Madonna, abans que ella? Què tenen ara Dua Lipa, Ariana Grande, Rosalía, Harry Styles o C. Tangana? Tots aquests noms tenen en comú que són artistes i que mouen masses, que la seva música sona en milers i milions de cases, i que el seu marc de referència és un capitalisme neoliberal ferotge que condiciona i influencia la seva obra. Un sistema que evidentment, i per extensió, participa activament dels missatges que aquests missioners d'idees exporten arreu del món i que reben les moltes Sares del planeta —personatges ficticis presents en aquesta interpretació teatral— que algun dia, en aquella vulnerable franja limítrof entre la infància i la pubertat, voldran convertir-se en una paia famosa que mou bé els malucs i guanya milions. Però a costa de què?
El Missioner qüestiona el que ens inoculen una cultura musical i una indústria dels videoclips que creiem innocents però que aconsegueixen crear referències i marcs d'opinió idèntics en base a credos hipernormativitzats: cossos prims, idees supèrflues i poc profundes —materialitzades en tornades repetitives i fàcils de memoritzar—, el masclisme, la desigualtat, el culte a la riquesa, el desig sexual i la capacitat d'actuar com a màquines sensuals —sobretot les dones— i la construcció d'una realitat que cotitza alt a les xarxes socials mentre s'allunya d'una realitat que no és la nostra. Humor negre, llenguatge corporal, ironia, cançons conegudes i una banda sonora original creen un teixit narratiu que posa en dubte si tenim poder de decisió per triar les melodies que ens agraden —i els actes que reproduïm per inèrcia— i que qüestiona el compromís individual quan ballem una cançó amb contingut tòxic sense parar-nos a pensar en les seves conseqüències. Potser la llibertat personal no sempre està justificada quan el context ens empeny a capgirar-ho tot. I si Dua Lipa fes un disc criticant les maldats de Vox, C. Tangana renunciés a anar en un iot i els videoclips de Camila Cabello estiguessin exempts de persones hipersexualitzades... canviaria una mica el món que coneixem?
Creada per Isis Martín i Aleix Fauró i dirigida per aquest segon, l'obra fa un parèntesi necessari que molts ja s'havien fet i que alguns, probablement, no s'han fet encara. Un moment de silenci entre tanta música que ens entra al cap i que ja no sabem ni identificar. Cinc personatges anònims interpreten la denúncia amb una naturalitat brutal, fantàstics en la seva interpretació multidisciplinar: Esmeralda Colette, Guillem Gefaell, Maria Garrido, Isis Martín i Alba Sáez aporten frescor a un tema candent que ens pot posar contra les cordes a tots, despertant la nostra contradicció per haver de bregar amb ella. A què sona la responsabilitat?