De treball de final de grau als XIII Premis Gaudí. Divendres passat es va estrenar als cinemes Les dues nits d'ahir, un film signat a vuit mans –Pau Cruanyes, Gerard Vidal, Ignasi Àvila i Eudald Valdi– que explica la història de l'Eric, en Marcel i l'Ona, tres amics de la infància marcats per la pèrdua d'un quart col·lega, en Pol. El llargmetratge, que va néixer com a projecte de final de carrera de la Universitat Pompeu Fabra, opta, juntament amb La vampira de Barcelona, L'Ofrena i La dona il·legal, al guardó a la millor pel·lícula en els premis que l'Acadèmia del Cinema Català atorga aquest diumenge.
Una road movie sobre el dolor
"Tio, el Pol està en un tupper". La pel·lícula arranca amb una sentència tan absurda i real com la mort. Els tres protagonistes, interpretats per Arnau Comas, Judit Cortina i Oriol Llobet, acaben de robar les cendres del seu amic Pol i es disposen a iniciar un viatge per carretera sense un destí definit. L'objectiu, en teoria, és espargir les seves restes, però aviat descobriran –i descobrirem– que aquesta, de fet, és la qüestió menys important. La pel·lícula no és una aventura, és una processó vibrant en què els tres col·legues busquen fórmules per acceptar l'adéu prematur de l'amic. I, esclar, aquestes fórmules no són les mateixes i poden xocar entre elles.
Les dues nits d'ahir parla d'una realitat que pràcticament tothom ha viscut i, per trist que sembli, serveix d'avís per a aquells qui hagin tingut la sort d'esquivar-la: la mort no només és inevitable –això es pot assumir–, sinó que a vegades arriba a traïció, encara que tinguis 20 anys i només pretenguis comprar un pack de birres en una plàcida nit d'estiu.
Equip de Les dues nits d'ahir / Sergi Alcàzar
L'obra de Cruanyes, Vidal, Àvila i Valdi brilla gràcies a la sòlida interpretació dels tres protagonistes, a una fotografia atractiva, a la banda sonora de The Bird Yellow i, sobretot, a l'aura de violència –visible o intangible, intensa i visceral– que desprenen escenes com la de la gasolinera o la de l'autoestopista, uns instants, que, per moments, ens fan creure que el film derivarà cap al thriller. En una pel·lícula en que el leitmotiv és el dol, s'agraeixen aquestes dosis de tensió.
El guió no és del tot rodó i escenes com la final, a la piscina, denoten, a ulls de qui escriu aquestes línies, la pretensió de buscar significació on potser no n'hi ha. Però poc importa. L'equip és jove i el seu futur, prometedor.