Dulceida és una de les influencers més conegudes, la que ha marcat el camí de totes les altres en el fascinant món del postureig i de la publicitat personalitzada a cop de click. Ho sabem tot de la seva vida. Sabem el color del seu sofà. Quin és el seu menjar favorit o la seva cançó preferida a temps real. Que li fan pànic les aranyes i que es desperta de molt mal humor. Moments molt seus que fem molt nostres, com quan es va sotmetre a una reducció de pit o va sortir de l'armari i la xarxa va plorar amb ella; situacions alienes, tanmateix, que de vegades utilitzem com a salvavides per escapar del que ens preocupa realment, en un context on es posa més esforç a brillar per fora que a no podrir-se per dins.
Diumenge passat, Aida Domenech va publicar al seu compte d'Instagram que abandonava temporalment la xarxa social. Ho fa per reconstruir-se després del que va qualificar "un any de merda": dies abans va morir la seva àvia i, a començaments d'estiu, ella i la seva dona, Alba Paul, anunciaven no estar passant per un bon moment. La intimitat és un luxe al que persones com Aida solen renunciar per alguns milers de followers i una carrera digital que els ofereix viatges pagats, roba i sabates caríssimes i la possibilitat d'assistir a esdeveniments exclusius als que la majoria aniríem gairebé sense parpellejar. Però no tot brilla tant com la passa vermella d'uns Loubotin.
Parlar des de la responsabilitat
"Per mi i per la meva salut mental, necessito parar. Soc una persona molt forta i no vaig pensar que podria arribar a sentir-me com em sento avui, però jo mateixa m'estic fent mal i no puc més", explicava l'influencer. Una cosa està molt clara: és i sempre serà de valents tenir la capacitat moral per cridar lliurement que el teu cap no està bé - igual que ja va fer la mateixa Dulceida temps enrere en reconèixer que va patir ansietat durant la seva adolescència. Perquè no ens enganyem: els problemes relacionats amb la salut mental continuen sent a la cua del veritablement important. Encara que Simone Biles decidís no competir als Jocs Olímpics de Tòquio 2020; encara que faci anys que Iván Ferreiro parla dels seus problemes de depressió o Lena Dunham fes públic que pateix Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC).
I sí, és altament positiu que cada vegada hi hagi més veus públiques que en parlin, per erradicar el mite i naturalitzar un problema que afecta el 25% de la població mundial. Però és indiscutible que l'altaveu ha d'anar acompanyat d'un gran sentit de la responsabilitat, perquè amb la salut mental no s'hi juga. Perquè darrere de cada trastorn, hi ha una persona que el pateix i una família que ho passa malament. Perquè no és estar trist o tenir un dia de merda, encara que ara el boom i la moda es moguin una mica en aquesta direcció.
Parlar de salut mental i sentir-la al front i la pell implica una sèrie de conductes complicades, i això és una cosa que no pot obviar-se sota el jou del que més ven. Patir qualsevol trastorn mental s'allunya molt de tenir una mala setmana o de tenir dubtes existencials – una cosa que, evidentment, tots tenim al llarg de la nostra vida. I no significa que algunes d'aquestes situacions no puguin derivar en tragèdia amb el temps, fins i tot amb les hores, si ens posem en el pitjor; però equiparar-los des del principi banalitza molt la lluita de qui ho pateix, perquè minimitza els seus motius i equipara injustament les seves emocions descontrolades a un sentiment tan pur (i necessari) com la tristesa.
Dulceida i Laura Escanes han participat juntes en diversos projectes. / Instagram
S'està mercantilitzant la salut mental?
Fa menys de dues setmanes, l'influencer Laura Escanes (amb més d'1 milió i mig de seguidors) també va publicar a les xarxes que abandonava les xarxes socials per un temps. També per salut mental. Després de 10 dies de desconnexió, va tornar a la càrrega aquesta setmana amb una foto on explicava que havia estat de retir a la Cerdanya i que, per primera vegada en 6 anys, s'havia esborrat l'app d'Instagram del seu mòbil. També confessava que havia tingut èpoques millors. Però allà estava: explicant-ho tot en un post d'Instagram.
Si Laura Escanes té la possibilitat de desconnectar al mig de la muntanya, em sembla genial que ho faci. Em sembla fabulós que aquests 10 dies – només 10 dies – li hagin servit per posar en ordre les seves coses. Per estar menys trista i atabalada. Però corre el risc de donar un missatge equivocat del que suposa la gestió d'un problema de salut mental per a la majoria de les persones. Perquè quan un té qualsevol trastorn, 10 dies no són més que l'inici d'una pujada que no saps com acabarà. Potser (i a tot estirar, depèn de com de fotut estiguis), en aquest interval fins i tot quedes amb un parell de col·legues, vas d'excursió i fas una marató de sèries per evitar pensar en tot el que et vindrà de cop. Això si abans no t'absorbeixen la desídia del sofà i l'apatia de l'ànima. La immediatesa del món digital aquí no serveix.
Que personalitats com Dulceida o Laura Escanes parlin de salut mental davant dels seus milions de seguidors no és una mala notícia. Segurament ambdues pensen que estan ajudant i és molt probable que no hi hagi cap maldat en la seva acció. Però la bona intenció no sempre és suficient: tenint el poder comunicatiu que tenen, han de preveure totes les conseqüències que poden generar les seves paraules i no oblidar que són moltes persones les que es reflecteixen en elles: milions que se senten identificades quan parlen de salut mental i altres que es frustren després de veure que no milloren tan ràpid com elles. Followers que, per bé i per malament, es mimetitzen amb aquestes influencers tot i estar en pols vitals oposats.
És important tenir aquest debat abans que la dictadura del like es mengi la lluita contra aquest estigma. No sé, potser no fa falta parlar de salut mental i n'hi ha prou amb dir que s'està passant un (molt) mal moment. O, potser, abans d'utilitzar aquest concepte hem de pensar quins desordres s'inclou en el seu paraigua. Marcar-nos uns límits i complir-los. O davant del dubte explicar-se bé i sense embuts perquè no hi hagi confusions. Per no banalitzar res. Per no generar falses expectatives en persones que estan en ple procés de millora i que senten el dolor triplicat per mil. Perquè la comparació, en aquests casos, pot ser devastadora.