Dues comèdies tan divertides com Noche de juegos (2018) i Vacaciones (2015), i un grapat de guions com Spider-Man: Homecoming (2017) o les dues entregues de Cómo acabar con tu jefe (2011) han situat en un lloc professional de privilegi la jove parella creativa formada per John Francis Daley i Jonathan Goldstein. Tant que Paramount ha posat a les seves mans l’adaptació d’un popular joc de rol que va ser pioner: creat fa 50 anys, no només és una referència rolera, també s’ha fet un nom ampliant el pes de la seva marca en novel·les, còmics, sèries animades, videojocs, merchandising i, ara, amb un llargmetratge que aposta per l’aventura més genuïna i desacomplexada.
Les seves virtuts
Primera virtut: per gaudir de D&D: Honor entre ladrones no es necessita conèixer el joc ni haver tirat els daus de vint cares, tampoc us ha de sonar aquella versió en dibuixos animats amb la qual va crèixer tota una generació de boomers (i a la qual el film pica l’ullet en una de les seves escenes més vibrants). Tampoc li cal dedicar gaire temps a situar-nos en el seu univers i la seva mitologia: és altament probable que si l’encàrrec haguès anat a parar a Peter Jackson, es muntaria una trilogia (o dues) per explicar el mateix que Honor entre ladrones es ventila en cinc minuts.
Si l’encàrrec hagués anat a parar a Peter Jackson, es muntaria una trilogia (o dues) per explicar el mateix que Honor entre ladrones es ventila en cinc minuts
Segona virtut: l’esperit lúdic que respira. En temps de Trons i Anells, de fantasies èpiques solemnes i torturades, s’agraeix tornar al sentit de l’aventura de tota la vida, a la diversió sense coartades, i invocar els esperits de l’Errol Flynn fent de Robin Hood, del Burt Lancaster d’El temible burlón o de l’Stewart Granger d’Scaramouche. D’alguna manera, D&D: Honor entre ladrones parla, també, el mateix idioma que un altre clàssic més proper en el temps: La Princesa Promesa. Èpica sí. Alegria, lleugeresa i sentit de l’humor, també.
Una colla d'inadaptats
Sota aquests paràmetres, la pel·lícula ens trasllada a un món de fantasia, de bruixots i de bàrbars, de monstres i de dracs, de poderosos mags rojos i de sortilegis que reviuen els morts per respondre preguntes dels vius. En aquest context, una colla d’inadaptats haurà d’anar superant perills, similars als de qualsevol partida del joc de rol original, per enfrontar-se a una missió quasi impossible, que inclou recuperar una filla i una relíquia, planejar un robatori perfecte i revenjar-se de l’home que els va trair i que ara governa el regne de Neverwinter amb mà de ferro. Tota la mà de ferro que pot tenir un dolent interpretat per un caricaturesc Hugh Grant, més trapella i pocavergonya que sanguinari, en la línia dels seus desfermats personatges a Paddington 2 o a Operación Fortune.
Grant no és l’única ànima de la festa. Chris Pine (el Capità Kirk dels Star Trek de J.J. Abrams) i Michelle Rodriguez (aka Letty de Fast & Furious) formen una irresistible i carismàtica parella protagonista: ell, tocant el llaüt (no gaire bé), fent ganxet, enredant la troca i improvisant plans amb dubtoses possibilitats d’èxit; ella, una bàrbara amb cara de pocs amics, punys ferotges i cor enorme. Els acompanyen un bruixot amb l’autoestima pel terra, una druida capaç de transformar-se en qualsevol animal i un paladí tan valent i noble com incapaç d’entendre les bromes i la ironia, i tan guapo com el duc de Hastings (sí, lectors fans de The Bridgertons, Regé-Jean Page també surt a la pel·lícula).
Enginyosa, simpatiquíssima, lúdica i familiar
Si els aires de comèdia desenfadada es mantenen a l’ambient durant les dues hores de metratge, el film no s’oblida d’afegir un grapat d’escenes d’acció trepidants, rematades amb una batalla en un circ romà que substitueix gladiadors per un laberint ple de perills, criatures salvatges i cubs gelatinosos. És molt intel·ligent l’aposta de no abusar dels efectes especials generats per ordinador per proposar una barreja visual amb efectes tradicionals que només suma.
Dungeons & Dragons: Honor entre ladrones és una seductora festa que apel·la a la nostàlgia
Enginyosa, simpatiquíssima, lúdica i familiar, Dungeons & Dragons: Honor entre ladrones és una seductora festa que apel·la a la nostàlgia i s’agermana amb les aventures d’altres èpoques, i que amb còmplices picades d’ull no s’oblida dels qui porten dècades llençant els daus. Tota una sorpresa. Pura diversió sense mandangues.