Hem de dir Ebre o Ebro? Per l’escriptor, polític i historiador de Gandesa, Anton Monner, el correcte és dir Ebro, si més no a la Terra Alta, perquè és la denominació que s’ha utilitzat sempre. Monner, que acaba de publicar l'obra Vocabulari de la Terra Alta, un volum enciclopèdic que recull deu mil paraules a partir de les quals radiografia la història, l'economia i la societat de la comarca, és un gran defensor de la preservació dels mots, i és per això que defensa la denominació del riu com Ebro.

"Encara diem Ebro. Ho han dit els nostres pares, els nostres avis i és com apareix en tots els llibres escrits des del segle XIX fins al segle XIV”, assegura Monner, per afegir que la primera vegada que va aparèixer el mot Ebre va ser l’any 1937, quan el va utilitzar “Francesc Carreras Candi a La navegació al riu Ebre”. Per a Monner, va ser aleshores quan “l'Institut d'Estudis Catalans va creure que aquest és el topònim correcte, però no ho és”. L’escriptor defensa que Ebro, com altres topònims com Caro, Tormo, Irto i Cardó, “són preibèrics i haurien de ser normalitzats totalment".

Per Monner, el gran valor de la seva obra és la preservació dels mots, la parla i els argots que es van perdent a mesura que es perden antics oficis, tradicions i costums i, sobretot, a mesura que la societat terraltina s'aparta de l'entorn rural i natural que la nodria, per això ha aprofitat aquest llibre per reivindicar alguns dialectalismes i castellanismes propis que no reconeixen els diccionaris i les institucions lingüístiques oficials i per recollir-hi tots aquells que són propis a la comarca. L'obra recull molts mots característics de les Terres de l'Ebre, en general, i altres que només alguns municipis de la Terra Alta conserven de l'herència dels seus repobladors.

Vocabulari de la Terra Alta, il·lustrat per Àngels Cid, compta amb un pròleg d’Esteve Clua, filòleg i professor de la Universitat Pompeu Fabra, que destaca l'interès que l'obra d'Anton Monner pot despertar a lingüistes i dialectòlegs, tenint en compte que aquest recull del gandesà va molt més enllà. La petjada del Monner enamorat de la història es troba en cada entrada del volum, cada paraula duu una forta càrrega sociològica i en cada mot hi ha una intenció clara per explicar "qui són i qui han estat els terraltins". "És molt més que una obra lexicogràfica", ha reconegut l'autor. "És una enciclopèdia de la Terra Alta adreçada a tots aquells que la vulguin conèixer", ha afegit.

Paraules salvades de l’oblit

De fet, aquesta obra "ha salvat de l'oblit centenars de paraules" que ni tan sols es troben en altres diccionaris. Així ho remarca l'escriptor i filòleg Albert Manent en un prefaci pòstum que, per l'amistat i l'estima que els unia, Monner ha volgut incloure en el seu darrer llibre. S'ha de tenir en compte que va ser una petició de Manent quan va començar a gestar Vocabulari de la Terra Alta. Empès per la seva curiositat, Monner havia passat la vida recopilant paraules que "li cridaven l'atenció", aleatòriament. "Quan algú deia una paraula diferent, l'escrivia en un paperet i la guardava", ha narrat l'autor de Gandesa. És a partir de 1992 que el recull comença agafar forma, quan Manent proposa a Monner que, com s'havia fet a Vila-seca (Tarragonès), fes un recull dels noms de les eines –aïnes o ferraments a la Terra Alta– i d'oficis antics per conservar tot aquell lèxic i aquell argot que començava a esta en perill d'extinció.

Arran de llargues entrevistes amb pagesos, boters, carreters, esquiladors, ferrers, caçadors, pescadors, historiadors, poetes, sacerdots, escriptors i estudiosos d'àmbits molt diversos, Anton Monner va decidir que la seva obra havia d'anar més enllà. Més de trenta anys de feina han aglomerat deu mil paraules carregades de vida terraltina i l'autor, en moltes d'elles, no s'ha amagat d'homenatjar tots els seus "informadors".

Ara Monner confia que Vocabulari de la Terra Alta sigui un punt de partida perquè "altres estudiosos" continuïn amb la recerca i corregeixin i analitzin l'obra que ell ha iniciat. "He acabat el llibre i des de quan el vaig tancar, fa uns tres mesos, ja tinc cinquanta paraules noves perquè cada dia en van apareixent", ha apuntat. Per facilitar aquesta feina futura, ha incorporat un índex d'aquests deu mil mots, aglutinats per matèries i temàtiques.

La intenció de l'escriptor gandesà no és assenyalar ni delimitar els mots més autòctons de la comarca. De fet, entre els dotze municipis de la Terra Alta es comparteixen paraules, fonètica i semàntica de la mateixa manera que se'n fan servir de totalment contraposades. El que ha intentat Monner és fixar el punt d'atenció en l'origen i la petjada històrica que carreguen aquelles paraules que els són comuns als terraltins i aquelles que no ho són tant.

Reivindicació de ‘antes’, ‘asta’ i ‘este’

En canvi, l'autor sí que ha volgut reivindicar molts mots que han quedat apartats dels diccionaris oficials, (com són "antes" –abans–, "asta" –fins–, "faenada" –feinada–, "este" –aquest–) però que a la Terra Alta se segueixen fent servir des de l'edat mitjana fins a l'actualitat i "que són tan catalanes, que ho poden ser més", ha defensat l'historiador de Gandesa. Monner ha insistit que, molts cops, es vol etiquetar aquestes paraules, "de forma equivocada", com si fossin castellanismes. Per a l'escriptor, no és el mateix aquells molts que s'han aprés del castellà i s'han instaurat en la seva versió castellana a la comarca (com poden ser "lavadora, destornillador, desparpajo, farola, lento, salero, tebeo, etc.), que les paraules que no es van acceptar en el procés de normalització del català.

Com Ebro i gràcies a més de dues-centes fonts consultades, a Vocabulari de la Terra Alta, Anton Monner convida a descobrir "les aïnes i atuells" dels professionals, adjectius propis, animals, balls, bolets, cócs, dites i refranys, fruits i arbres, jocs infantils, malalties, moixons, mots d'oficis, topònims i antropònims, vegetals, herbes, vents, bromes i les peculiaritats de les derivacions verbals terraltines.