Què fa que una persona dediqui bona part del seu temps lliure a escriure novel·les? Això, de ben segur que ens ho podria respondre en Maiol de Gràcia, autor de la novel·la L’art de l’excés, acabada de sortir del forn de l’editorial Manifest. Vigileu, perquè encara crema! En Maiol és llicenciat en filologia anglesa, professor de secundària i un apassionat de la literatura anglosaxona: John Steinbeck, Ernest Hemingway, Paul Auster... Però tot això només interessa als acadèmics i és la part menys intrigant de la novel·la de la seva vida. El que ens interessa de veritat als amants de la lectura és què ha escrit, com i per què. Intentaré resoldre algun d’aquests dubtes.
De Gràcia ha escrit quatre novel·les: La peixera (Edicions del Periscopi), Projecte tothom (Editorial Més Llibres), No en cap altre lloc, escrita conjuntament amb la Marta R. Gustems (Editorial Llibres del Delicte) i L’art de l’excés (Editorial Manifest). Totes situades en mons únics i diferents dels que estem habituats. Podríem dir que és un creador d'universos que fusionen la cultura anglosaxona, Catalunya i la distopia.
Maiol de Gràcia és un creador d'universos que fusionen la cultura anglosaxona, Catalunya i la distopia
Fins on series capaç d’arribar per defensar els teus ideals?
L’art de l’excés ens situa en un planeta Terra que es transforma ininterrompudament des del dia de la seva creació a causa del desplaçament d’innumerables plaques tectòniques que provoquen que l’escorça terrestre no deixi d’ondular-se i els paisatges es modifiquin dia rere dia. Una bona manera de plasmar el res és per sempre, carpe diem. Aquest és l’escenari i la base per explicar el conflicte que embolcalla tota la novel·la: continuar amb la mateixa realitat (les ondulacions terrestres) o canviar-la (parar les ondulacions). Curiosament, els que volen que la Terra continuï en moviment, és a dir, que canviï constantment, són els que no volen canvis (els ecologistes), i els que volen que la Terra pari d’ondular-se, són els que ho volen canviar tot. Una ironia que no sé si era pretesa, però que està molt ben trobada. I sí, a tot això, hi afegim l’excés en majúscules, doncs ja tenim la quarta novel·la de l’autor i una pregunta oberta a tothom: fins on series capaç d’arribar per defensar els teus ideals?
De Gràcia posa el dit a la llaga del que és políticament correcte i s’hi recrea
De Gràcia posa el dit a la llaga del que és políticament correcte i s’hi recrea; ens obliga a obrir el nostre camp de visió i a plantejar-nos moltes coses sobre nosaltres mateixos. I tot això amb un llenguatge senzill i directe, una manca de tabús, una manera curiosa de presentar la informació a través de salts temporals i una bona dosi de diàlegs que amenitzen la lectura. Ja només falta resoldre el dubte de si ja està preparant una cinquena novel·la. La resposta és sí. I, pel que ens arriba, aquest cop ens traslladarà a un món oníric on la música tindrà un paper molt destacat. Un canvi de rumb dins la seva obra? Haurem de continuar llegint-lo per esbrinar-ho.