Quin 2024, el d'Eduard Fernández! Quina manera de fugir de la crisi dels 60, suposant, i és molt suposar, que bufar 60 espelmes provoqui crisis similars a les dels 40 o els 50. El passat mes d'agost, l'Eduard feia anys i no ha deixat de fer festa grossa, com a mínim a les sales de cinema, deixant bocabadats els espectadors amb dues interpretacions tan memorables com les que desenvolupa a El 47 i a Marco. Que l'Acadèmia del Cinema Català l'hagi premiat amb el cinquè Gaudí de la seva carrera i que d'aquí a un parell de setmanes, i no necessitem ni cartes del tarot ni cap bola de vidre, l'Academia espanyola el reconegui amb el seu quart Goya, només demostra un talent i un estatus en la indústria que són inqüestionables.
🏆 Guanyadors dels Premis Gaudí 2025: llista completa de pel·lícules i artistes
Els personatges de Manolo Vital i d'Enric Marco, en dues de les pel·lícules que han marcat la temporada, serien, per a qualsevol altre actor, fites insuperables. Però l'Eduard Fernández no és qualsevol actor, ni un actor qualsevol
Els personatges de Manolo Vital i d'Enric Marco, en dues de les pel·lícules que han marcat la temporada, serien, per a qualsevol altre actor, fites insuperables. Però l'Eduard Fernández no és qualsevol actor, ni un actor qualsevol: des de la seva primera aparició a la pantalla gran, fa 25 anys, plantant cara sense immutar-se a un tal Javier Bardem a Los lobos de Washington, aquell intèrpret menut i robust de mirada trapella va deixar clar que havia arribat per quedar-se.
Aquella, la de la seva arribada a Madrid, fou una època un pèl confusa, perquè, per primera vegada, l'actor tastava els efectes de l'impacte que la seva sobtada aparició havia causat en la indústria del cinema espanyol. El seu perfil baix, alimentat per la seva procedència teatral i una limitadíssima experiència davant de les càmeres, va xocar amb els focus, els afalacs i la faràndula, el món dels famosos a la ciutat que mai no dorm. Li va costar una mica aprendre que l'únic camí per no perdre's es trobava en ser ell mateix, no aparentar allò que no era, no fer servir les màscares que ja es posaria desenvolupant un ofici que ha acabat dominant com molt pocs.
De mim de carrer a actor insuperable
Fernández superava el càsting de Los lobos de Washington gràcies a l'ull de Mariano Barroso, un dels pocs cineastes que l'han tingut a les seves ordres en diverses ocasions, a títols com Hormigas en la boca (2005), Todas las mujeres (2013) o les sèries El día de mañana (2018) i Criminal (2019). L'intèrpret arribava a la capital després d'anys de picar pedra: va fer de mim i de pallasso als carrers de Barcelona, va trepitjar els escenaris formant part d'Els Joglars durant quatre anys, va participar en diversos muntatges del Teatre Lliure com Roberto Zucco o La serventa amorosa, i va treure el cap en sèries com Poble Nou, Pedralbes Centre o Laura.
Amb el canvi de segle, sense pressa ni aturador, aniria fent carrera treballant amb cineastes com Gonzalo Suárez (El portero), Emilio Martínez-Lázaro (La voz de su amor) o Fernando Trueba (El embrujo de Shanghai), abans d'arribar a tres papers que van suposar un punt d'inflexió: Fausto 5.0, o la incursió de La Fura dels Baus al cinema que li va donar el seu primer Goya. Smoking Room, o aquell claustrofòbic exercici formal a l'estil Glengarry Glenn Ross. I, per damunt de tot, A la ciutat, la seva primera pel·lícula amb Cesc Gay. Com oblidar la pasta al pesto que compartia amb Leonor Watling (“no me pidas el teléfono, que te lo doy”) o la més que incòmoda trobada casual amb l'amant de la seva dona en un conegut restaurant barceloní?
L'Eduard es defineix com algú extremadament exigent amb si mateix, i explica que sempre pateix el mateix vertigen quan encara un nou projecte, la mateixa por de cagar-la
Dèiem que l'Eduard no acostuma a repetir directors, ell diu que no hi ha cap altra raó que la pura casualitat. Des del convenciment que qualsevol cineasta mataria per tenir-lo a les seves pel·lícules i que la seva agenda no té prou pàgines per anotar totes les propostes que li arriben, la veritat és que només Cesc Gay ha rodat fins a quatre llargmetratges amb l'actor: les fabuloses A la ciutat (2003), Ficció (2006), Una pistola en cada mano (2012) i, tot i que en una petita aparició, Truman (2015).
Repassar els darrers vint anys de trajectòria cinematogràfica de Fernández provocaria un scroll infinit, però, per destacar-ne algunes, els Tres dies amb la família de Mar Coll (que, sense saber-ho, obria les portes al boom de directores catalanes que hem gaudit als darrers temps), aquell Descalç sobre la terra vermella (telefilm que es va convertir en la que sempre ha destacat com a més intensa i significativa experiència professional de la seva vida, posant-se a la pell de Pere Casaldàliga, el bisbe dels pobres), la brutal interpretació de Francisco Paesa a les ordres d'Alberto Rodríguez a la magnífica El hombre de las mil caras, o formant equip paternofilial amb la Greta a La filla d'un lladre, de Belén Funes.
En eIs darrers temps s'ha trobat molt còmode amb Marcel Barrena, que sovint el defineix com el Leo Messi del nostre cinema, i que li ha donat dos personatges amb molt de suc: l'Òscar Camps, fundador de l'ONG Open Arms, de Mediterráneo (2021) i, ara, el Manolo Vital, conductor i segrestador d'autobusos que lidera la lluita veïnal de Torre Baró a El 47, la pel·lícula que li ha permès aixecar el seu cinquè premi Gaudí.
Si hi ha un home de mil cares al nostre cinema, o una cara capaç de representar mil homes, és la seva i només la seva
Tot i no amagar ser plenament conscient del seu talent i dels afalacs que quasi sempre desperten les seves interpretacions (l'aplaudiríem fins i tot palplantat en un escenari o davant d'una càmera llegint la guia telefònica), l'Eduard es defineix com algú extremadament exigent amb si mateix, i explica que sempre pateix el mateix vertigen quan encara un nou projecte, la mateixa por de cagar-la. En tot cas, ara és hora de collita, de Gaudís i de Goyas, com el que aviat s'endurà per deixar-se posseir per l'esperit d'Enric Marco, demostrant que si hi ha un home de mil cares al nostre cinema, o una cara capaç de representar mil homes, és la seva i només la seva.