Els Eixaders (vall del riu Corb, l’Urgell), matinada del 23 de setembre de 1874. Fa 150 anys. Durant les hores precedents una gegantina tempesta havia escombrat la serralada que separa el Camp de Tarragona i la plana de Lleida. En aquell moment encara no hi havia registres pluviomètrics, però la investigació moderna estima que, a les capçaleres dels rius que neixen en aquella serralada, haurien caigut més de 1.000 litres/m². El riu Corb en poca estona va multiplicar per 500 el seu cabal habitual; i es va emportar, per sempre, les cases dels Eixaders i la vida de tots els seus habitants. En l’actualitat, és un despoblat aïllat i ruïnós. Dominat per un silenci misteriós. Els Eixaders és el testimoni fantasmagòric de l’Aiguat de Santa Tecla, la DANA de 1874 que es va saldar amb 575 morts i 20 desapareguts.

El poble dels Eixaders

La tradició popular fa venir el topònim dels Eixaders de l’activitat de fabricació d’aixades (una eina agrícola). Però, en canvi, el Diccionari Onomàstic de Joan Corominas diu que Eixaders és una evolució de la forma llatina “eixida”; i, observant el relleu del seu territori, equivaldria a la forma moderna “desguassos”. Els Eixaders va ser creat a mitjan segle XVIII, durant l’època de les grans rompudes dels secans catalans (la transformació de masses forestals i terres de pastura en conreus de cereals i, a la vall del Corb, d’olivera arbequina). I va ser construït sobre una terra d’al·luvió formada per barrancs que, en aquell indret, desemboquen al Corb. Aquella fatídica matinada, la rubinada (la forma local de referir-se a un aiguat) es va emportar, per sempre, les sis cases de pagès que formaven el poble i la vida dels seus 30 habitants.

Cartell informatiu. Els Eixaders. Font Consell Comarcal de l'Urgell
Cartell informatiu. Els Eixaders. Font Consell Comarcal de l'Urgell

El Raval de Sant Agustí, de Tàrrega

Els Eixaders és l’exemple més impactant d’aquella tragèdia. Però el seu balanç de víctimes no és el més gran. El poble que es va emportar la pitjor part d’aquell tràgic episodi va ser Tàrrega, que comptabilitzaria 205 morts (1/3 dels morts de l’Aiguat de Santa Tecla). Durant aquella fatídica matinada de Santa Tecla, l’Ondara es va desbordar i les fonts documentals i els testimonis materials revelen que l’aigua va assolir un nivell de dos metres per damunt dels carrers de la part baixa de la ciutat; i la seva força va destruir, totalment, més de dues-centes cases i, parcialment, dos-cents edificis més. El Raval de Sant Agustí, creat sobre l’areny del riu durant l’Edat Mitjana i dimensionat durant el període expansiu del XVIII, i que concentrava les classes més humils de la ciutat, es va enfonsar com un castell de cartes. Només en aquella zona, 150 morts.

El Raval de la Salut, de Guimerà

Tàrrega presentaria el balanç més elevat de víctimes mortals. Però, proporcionalment a la seva població (i sense comptar el cas extrem dels Eixaders); el percentatge més elevat de víctimes mortals es produiria a Guimerà (Urgell), que comptabilitzaria 35 morts per un poble de poc més de 1.000 habitants. En aquell cas, va ser el riu Corb (com als Eixaders) el que es va desbordar. Els barris de les Ascorones i dels Aubalços, desplegats sobre el costerut pendent del turó es van salvar. Però el Raval de la Salut, a l’altra banda del riu i sobre l’areny esquerre, es va inundar. En pocs minuts l’aigua assoliria un nivell per damunt dels dos metres i la dotzena de cases situades en aquella zona serien literalment devorades pel corrent. I com a Tàrrega o com a Els Eixaders, atrapant mortalment els seus habitants entre l’aigua i les runes.

Representació de la destrucció per la inundació de 1874 a Tàrrega. Raval de Sant Agustí. Font Blog Quina la fem
Representació de la destrucció per la inundació de 1874 a Tàrrega. Raval de Sant Agustí. Font Blog Quina la fem

El Raval de la Font Major de l’Espluga; i el Raval de Santa Anna, de Montblanc

El cas de l’Espluga i de Montblanc (Conca de Barberà) seria molt similar al de Tàrrega o al de Guimerà (Urgell). En aquest cas va ser el riu Francolí; que la investigació moderna estima —com en el cas del Corb o de l’Ondara— que en pocs minuts acumularia un cabal aproximat de 1000 m³/s (més del doble del cabal ordinari de l’Ebre a Amposta). A l’Espluga, al Raval de la Font Major, desplegat sobre l’areny del riu, i encaixat entre el Francolí i la muralla, l’aiguat s’emportaria una dotzena de cases i la vida de 24 persones. I a Montblanc el Francolí arrasaria bona part de les cases del Raval de Santa Anna (a banda i banda del Pont Vell) i causaria vuit morts. Aquests dos ravals —el de l’Espluga i el de Montblanc— havien estat edificats durant el període expansiu (econòmic, demogràfic i urbanístic) de la segona meitat del segle XVIII.

Tarragona, el Francolí convertit en el segon riu més cabalós d’Europa

El riu Francolí, en la seva desembocadura —a Tarragona— porta un cabal mitjà d’1,20 m³/s. Però, durant la matinada de Santa Tecla de 1874, la investigació moderna estima que portaria un cabal entre 2.000 m³/s i 3.000 m³/s; que, durant unes hores, el convertiria en el segon riu més cabalós d’Europa, només superat pel Danubi. Per tenir una idea del que això representa, direm que, durant la tràgica riuà de 1957 al País Valencià, el Túria arribaria a acumular un cabal de 3.700 m³/s. A Tarragona no es van registrar víctimes mortals, però la part baixa de la ciutat (l’areny del riu i el barri marítim del Serrallo) van quedar, literalment, arrasats. Al Serrallo el nivell de l’aigua va assolir els tres metres; i el que era pitjor; la mateixa investigació estima que aquell terrorífic cabal es desplaçava a una velocitat entre 20 i 25 km/h.

Representació de l'abast de la inundació de 1874 a Montblanc. Al centre de la imatge, el Pont Vell. Font Blog Eduard Contijoch
Representació de l'abast de la inundació de 1874 a Montblanc. Al centre de la imatge, el Pont Vell. Font Blog Eduard Contijoch

La recerca dels desapareguts

Passats deu dies, la premsa de l’època destacaria l’aparició de cadàvers a les platges d’Altafulla, de Tarragona i de Vila-seca. Eren alguns dels desapareguts durant la DANA; veïns de pobles situats a 30 o 40 quilòmetres de la costa; arrossegats pels rius i retornats pel mar. La DANA de 1874 presentava una sèrie d’elements en comú que explicarien aquella mortalitat. El nexe que unia tots aquells nuclis damnificats era que havien estat construïts sobre zones inundables coincidint amb una etapa de fort creixement econòmic i demogràfic. Seria la lliçó de l’Aiguat de Santa Tecla, la DANA de 1874. Passats 150 anys, no sembla que hàgim après res. Perquè no tan sols votem governants incapaços de gestionar una emergència, sinó que hem votat governants que han autoritzat —si no promogut— construccions massives en zones de risc.