Mercè Rodoreda és l'escriptora catalana més reconeguda del segle XX. Gabriel García Márquez va comentar que La plaça del Diamant era "la novela más bella que se ha publicado en España después de la guerra civil". Algunes de les obres menys conegudes de Rodoreda han estat reeditades per Edicions 62 en el volum Obres de joventut. Novel·les, narracions, periodisme, amb la col·laboració de l'Institut d'Estudis Catalans i la Fundació Mercè Rodoreda. Si bé alguns d'aquests texts, com Aloma o alguns dels contes, ja eren ben coneguts, d'altres fins ara eren dispersos en biblioteques i llibreries de vell, i només eren a l'abast d'uns pocs especialistes.
La Rodoreda menys coneguda
Aquest tom pretén completar els dos de la Narrativa completa de Rodoreda que el mateix editor va publicar el 2008. El volum actual es compon de cinc novel·les, catorze contes per a adults, quinze contes per a infants, una sèrie d'articles i col·laboracions en premsa, la correspondència amb el seu professor de català i dues al·locucions radiofòniques. Eren texts que s'havien difós abans de la guerra, i que en l'actualitat eren ben difícils de localitzar. De fet, l'antologia no és completa, perquè hi ha alguns contes de Rodoreda que mai no han pogut ser localitzats. El present volum va ser impulsat pel professor Joaquim Molas, que es va passar quaranta anys reivindicant-ne la publicació. Per desgràcia, va morir abans de veure'l editat.Una prova de superació
Mercè Rodoreda no va anar gaire a escola. Tothom esperava que es limités a casar-se i a fer de mare de família. El seu matrimoni amb un oncle adinerat, i el naixement del seu fill no van omplir-la, ans el contrari, li van produir una gran frustració. Aleshores va apuntar-se a una acadèmia per aprendre a escriure en català, i amb molta tenacitat, va aconseguir anar millorant el seu estil i va poder dedicar-se al periodisme, com un pas previ cap al seu somni: la creació literària. L'ambient progressista de la República va ajudar-la a promocionar-se professionalment i a introduir-se en ambients que fins aquell moment havien estat exclusivament masculins. No només hi havia noves estructures i noves possibilitats de feina, sinó també noves il·lusions. Els texts agrupats en aquests antologia no haurien estat possibles en un altre context. Però la clau de les obres de maduresa de Rodoreda va ser el seu etern esperit de superació: mai acabava d'estar satisfeta amb allò que escrivia. Ella deia:Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc...
Rodoredistes contra Rodoreda
En vida, l'escriptora havia rebutjat que es publiquessin de nou algunes de les obres incloses en aquest volum. Al·legava, simplement, que eren dolentes (no les considerava obres "de debò"). I el 1969 va fer profunds canvis a la seva cinquena novel·la, Aloma, abans de republicar-la, tot i que aquesta havia guanyat el premi Crexells el 1937. Durant anys, la Fundació Mercè Rodoreda va impedir la reedició dels texts de joventut, per tal de preservar la voluntat de l'autora, però davant la pressió dels estudiosos, que reclamaven tenir accès fàcil a les obres primerenques de l'autora, ara ha decidit llançar aquesta publicació. I això, tot i que alguns especialistes en Rodoreda han destacat que l'obra de l'escriptora va obtenir la seva maduresa amb l'experiència de l'exili, i que és aquesta la que dóna sentit al millor de la seva obra. No obstant, Rodoreda, després d'introduir grans canvis a la segona edició d'Aloma reconeixia que el text havia perdut "la santa innocència i la gran espontaneïtat". La guerra i l'exili van madurar l'escriptura de Rodoreda, però també li van erosionar l'entusiasme. Millorava l'estil, però desapareixia la petjada de la joventut. I l'humor: la frescor de les obres de joventut, fruit d'un caràcter obert, deixà pas, en les obres de maduresa, a un univers molt més tancat, desconfiat, introvertit. La guerra també va passar factura a Mercè Rodoreda.El secret, desvetllat?
Rodoreda va viure els seus millors moments durant el període de la República. Uns temps en què també altres dones, com Aurora Bertrana o Anna Murià van aconseguir destacar. Rodoreda va treballar com a periodista i com a correctora, va poder publicar les seves primeres obres, va guanyar premis i es va relacionar amb el millor de la intel·lectualitat local, de Joan Puig i Ferreter i a Francesc Trabal. Va col·laborar amb Tísner en l'elaboració de literatura juvenil, va fer ràdio i fins i tot va fer incursions en el món del teatre. I, durant algun temps, va mantenir una relació, no se sap si platònica o ben real, amb Andreu Nin, el líder revolucionari del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Diuen que després de l'assassinat de Nin pels agents estalinistes, Rodoreda va guardar durant anys la seva darrera carta; quan el seu marit va estripar-la, va recollir els fragments i va continuar conservant-los. Els estudiosos diuen que alguns contes del període de la guerra, que relacionen la mort i l'amor, es refereixen, en realitat, a la relació entre Rodoreda i Nin.Paraules de dona
Mercè Rodoreda, una dona molt moderna, mai no es va considerar feminista. I, malgrat tot, la seva obra constitueix, per si mateixa, una reivindicació de la feminitat, tal com es pot veure en Obra de joventut. En molts texts seus hi plana l'ombra de Gustave Flaubert, i sobretot de Madame Bovary: les protagonistes són dones infeliçment casades que cerquen una sortida en la literatura o en els amants (tal com havia fet ella mateixa). L'escriptora confessava que algunes de les seves protagonistes, "se sentien perdudes enmig del món", tal com ella mateixa. Justament, la novel·la Del que hom no pot fugir, inclosa en aquest volum, té com argument la tragèdia d'una dona que acaba boja quan tracta de viure una vida diferent de la convencional. I Aloma, la protagonista de la novel·la homònima, és una noia baixa d'autoestima, que se sent perduda en les seves relacions amb el món i amb els homes.En el volum s'hi inclouen algunes entrevistes realitzades per Rodoreda a escriptores de la seva època, com Llucieta Canyà o Maria Teresa Vernet, on es reflexiona sobre el paper de la dona. I també es reprodueixen algunes col·laboracions en premsa, que reflecteixen els problemes professionals que Rodoreda va tenir com a dona: Sebastià Juan Arbó, en una entrevista, afirma obertament que li desagrada que les dones vagin a la universitat i escriguin.