Tu també tens algú proper a qui algun cop li han trencat el cor, segur. No li direm que ens ho has dit, però confessa'ns que t'ha demanat ajuda per superar el desamor i li has recordat que la clau és estimar-se més a un mateix que no pas a la persona que s'enyora. Explica'ns a quantes terrasses us heu assegut per transformar els quintos d'Estrella, el tabac i la conversa sincera en el combustible òptim per deixar enrere el mal tràngol. Detalla'ns, si vols, cada vegada que li has hagut de dir "passa pàgina, fes-li block" quan t'ha enviat un pantallazo amb alguna foto d'Instagram on sortia l'altra persona passant-s'ho bé, refent la seva vida i somrient. Somriu tu també de totes formes, li has proposat. "Sourire quand même" li has dit fins i tot en francès, com els deien als soldats durant la I Guerra Mundial després d'haver-se malferit i haver perdut una mà, una cama, una orella o un ull. Tu també saps de sobres que, malgrat el dolor, en el combat contra el desamor la cosa més important és aprendre a viure dissimulant, ja que el que es pot perdre en ell és un bocí de vida, un pessic de cor. És a dir, la mutilació d'una part d'un mateix, com bé detalla Gabriel Ferrater al poema El mutilat (per llegir-lo, pots clicar aquí). No facis aquesta cara de sorpresa, que segur que saps de què parlo. No t'enganyis, doncs, i no tinguis vergonya en confessar que si dius que tens un amic a qui li ha passat això és perquè, com sempre que es diu "jo tinc un amic que...", en realitat quan parles d'ell estàs parlant de tu.
Si encara ets aquí i no t'has marejat llegint el primer paràgraf de l'article ni el poema de Gabriel Ferrater és perquè tu també, en algun moment o altre, desgraciadament has tastat el desamor. Va dir Joaquín Sabina que les úniques cançons d'amor que li interessen són les que parlen de l'amor quan aquest acaba, les que tenen el vers curt i directe, les que parlen d'instants fugaços d'un passat que ja no tornarà i les que emocionen perquè transmeten el dolor d'algú que no som nosaltres, però que sentim com a nostre. Això és el que fa El mutilat, on rere l'aparença d'un triangle amorós convencional s'hi amaga un triangle amorós extremadament personal: el d'algú desdoblat en dues persones, en el seu jo del passat [ell] i el seu jo del present [jo]. Aquí no hi ha, doncs, un David Bustamante i un Àlex Casademunt lluitant per una dona i cantant Dos hombres y un destino, sinó més aviat hi ha els dos Jim Carrey d'Eternal Sunshine of the Spotless Mind parlant-se l'ún a l'altre i frec a frec: la lluita, doncs, és entre algú que algun dia va estar enamorat i algú que ara, des d'una pretesa serenor plena de fragilitat, sap que ja no pot gaudir d'aquell amor. Tot plegat, a més, dirigit a la persona responsable de tot plegat, algú [tu] que podem imaginar-nos com una Kate Winslet que s'ho mira sense dir ni piu, ja que en realitat ella no és la culpable última de res: a qui cal oblidar no és a ella, sinó al desig que el protagonista del poema té d'ella.
El mutilat no ofereix cap dubte al respecte: mai superar un desamor és tan senzill com buidar-ne el contingut en una paperera de reciclatge de Windows
És força previsible que Michel Gondry, el director de la pel·li, no havia llegit mai Gabriel Ferrater, ja que en realitat els dos no parlen ben bé del mateix. Al film, una noia deixa el seu xicot després d'una discussió i decideix oblidar-lo, mentre que ell pretén fer el mateix per tal de no patir. Fins aquí tenim una història tan universal com la que Ferrater detalla a El mutilat i com la que algun amic teu, o fins i tot tu mateix, algun dia has conegut. El tema és que, a la pel·li, ella se'n va a una clínica per esborrar-se la memòria mitjançant un futurista programa mèdic: mentre dorm, en una sola nit, tots els records del seu ex són eliminats, excepte el del dia que es van conèixer a Montauk. Ell, vençut pel desamor, també es presta al mateix programa i també esborra tots els records d'ella excepte el primer, per bé que mai superar un desamor és tan ràpid i senzill com buidar-ne el contingut en una paperera de reciclatge de Windows. En realitat, el que cal no és esborrar aquella persona de la memòria, sinó amputar el desig que aquella història d'amor provoca. Com s'afronten, sinó, les taules dels cafès en les quals ja no hi ha la companyia de l'altre? Com es llegeixen els poemes d'amor quan ara, de sobte, l'única lectura pot ser de desamor? Com s'encaren els mesos sense erra, que van de maig a agost i són els menys recomanats per menjar ostres, quan es troben a faltar els mol·luscs d'aigua salada i el vi blanc però ja no hi ha ningú amb qui brindar? En definitiva, com es planta cara a la vida quan el que t'importa no és viure-la, sinó superar l'enyor de la persona amb qui voldries viure-la?
La resposta és dura i crua, però eficaç: després d'un no, en amor, si es vol ser feliç cal fer-se fort i sacrificar una part nostra. Per alguna cosa el poema conté quinze vegades l'adverbi de negació, i per algun motiu la figura del mutilat lliga amb la d'una gueule cassee, és a dir, la de la fotografia macabra d'un soldat mutilat que ha perdut algun part d'ell mateix a la guerra. Què passaria si de sobte a Tinder, el gran supermercat de primeres cites, tot cristo confessés en el primer sopar que està en disposició de trobar l'amor de la seva vida gràcies a haver-se mutilat? Que la persona del davant no entendria un borrall, potser, però tanmateix qui sap si dos anys després acabarien junts a l'altar, ja que si en algun lloc d'aquest país existeixen casaments sorgits de Tinder és perquè a la primera cita els dos futurs nuvis van confessar-se allò que anteriorment havien perdut. Sí, un clau arrenca un altre clau, però abans cal deixar morir el desig per allò que s'enyora, perquè quan una història d'amor acaba i ens passem mesos rememorant els moments viscuts, reescoltant les cançons que ballàvem junts o remirant els selfies que ens havíem fet feliços, creiem tot d'un plegat que emocionalment qui ha mort és la persona a qui tant estimàvem, però allò que ha de morir, en realitat, és aquella part de nosaltres que encara l'estima d'una forma impossible d'estimar. Això és el que sempre diu un amic meu, si més no, tot-hi que no em faria res si confons les seves paraules amb les meves, igual que a mi no em faria res si confons les meves amb les teves. En realitat no les he escrit ni tan sols jo, sinó algú que tot sovint, fins i tot jo mateix, confonc encara amb mi.