Parla clar i sense embuts. A l’Aleixo Paz (2001, Girona) no l’espanta posar-se davant la càmera i recordar l’experiència més dura que li va tocar viure fa 12 anys, quan tan sols en tenia 8. “Anava adormit al camió del meu pare i em vaig despertar quan ja havíem tingut l’accident”, recorda el jove ben serè.
El 8 de setembre del 2009, el camió cisterna carregat de gasoil que conduïa el seu pare va impactar amb un altre vehicle que es trobava estacionat a l’AP-7 fent tasques de manteniment, a l’altura de Vilademuls (Girona). En despertar-se, l’Aleixo s'estava cremant, i conscient, explica a ElNacional.cat com va viure aquells moments que li van deixar el 90% del cos cremat i que l’han portat a passar pel quiròfan en més de 40 ocasions des que va sortir de l’hospital.
“En arribar a l’hospital, al principi m’operaven cada setmana”, recorda el jove Aleixo, qui ara confessa que ja n’està fart i no vol operar-se més. “El tema del físic m’és igual, em queden retocs a la cara i algunes ferides que s’obren i s’han de tancar”.
Ara, Movistar+ ha estrenat el documental El niño de fuego. Un documental que relata l’adolescència del jove de la mà d’Ignacio Acconcia (1984, Argentina), que debuta com a director després de conviure amb l’Aleixo i la seva família durant més de 5 anys. Un temps que li ha permès plasmar la identitat de l'Aleixo entre els 13 anys —quan estava immers en una depressió— i els 18, la majoria d’edat.
‘El niño de fuego’ narra una història de superació i aprenentatge
L’Aleixo recorda així com se li va plantejar el projecte, quina va ser la seva primera reacció i com està rebent els primers elogis, un cop estrenat:
El rodatge del documental va permetre a l’Aleixo conèixer el que, per ell, ha estat el seu mentor al món de la música, l’Isaac Real, conegut com El Chaca, un referent per al jove. “El Chaca és un màquina, un gran boxejador i cantant”, i afegeix: “Abans la música hauria estat un hobby per a mi, no m’hi hauria implicat tant, ara, en canvi, hi estic enganxat”.
L'Aleixo es mostra satisfet amb el resultat del film. El que menys li va agradar, explica, va ser el fet de viure amb una càmera al davant durant tant de temps, però, de tota l’experiència del rodatge es queda amb tota la gent que ha conegut al llarg del camí. “Hi ha moltes persones que ara són com de la família, i si no fos pel que ha passat, sé que no ens hauríem conegut. Amb això és amb l'únic que em quedo”.
Ignacio Acconcia, director del documental, recorda que en acabar els estudis a l’ESCAC volia fer una peça audiovisual sobre la identitat. “A través del diari, vaig llegir una notícia de persones que s’havien cremat i els feien cursos de maquillatge”, per això, va decidir conèixer de primera mà l’associació en qüestió. Va ser en aquell moment, al mateix hospital —al Vall d’Hebron—, on va conèixer la Tere, la mare de l’Aleixo.
“A partir de la Tere, un dia vaig pujar a Girona, fa 7 anys, i vaig conèixer l’Aleixo. Ell era al bar de la seva germana i jo volia anar a poc a poc”, recorda així el director, el seu primer contacte. “Vam començar a establir una relació d'amistat, compartíem coses junts i ens interessàvem mútuament l'un per l'altre”.
Acconcia tenia al cap la idea de fer un curt, però es va adonar que la història i el magnetisme que despertava l’Aleixo donava per a molt més. D’aquí, que la idea evolucionés per acabar fent aquest llargmetratge en forma de documental.
“Tothom que era a l'equip volia que la pel·lícula creixés i, a la vegada, veure l'Aleixo a créixer, també. Teníem tots aquesta idea, aquesta era la voluntat”. Acconcia agraeix a la família de l’Aleixo que entenguessin la pel·lícula de la mateixa manera, perseguint el mateix objectiu.
El director convida a veure el documental perquè a través d’ell coneixes la història de l’Aleixo i, amb ell, la persona. “La pel·lícula explica qui és a través de les seves lletres, les seves cançons i crec que hem pogut enregistrar un moment únic de la seva vida, que és l'adolescència amb aquest traspàs al món adult”.
La força que té la pel·lícula és la que l’Aleixo transmet
“La força que té la pel·lícula és la que l’Aleixo transmet”. El director explica que el film “evita caure en el drama d’una manera morbosa, ell ha passat per molts moments complicats i, nosaltres, volíem mirar cap endavant perquè volíem que l’Aleixo mirés endavant”, conclou així el director.