Des de diumenge a mitjanit, El País dedica el seu millor espai imprès i digital a explicar fil per randa “l’esborrany” de la llei de transitorietat jurídica, que regularà el pas de la Catalunya autonòmica a l’Estat independent. El diari madrileny ha donat molt relleu a aquesta informació i hi ha destinat fins a vuit periodistes. És així que l’esborrany ha merescut prop de vint peces —on el fan tiretes—, la majoria escrites per periodistes que treballen a la seu de Madrid.

L’extensió combinada del que ha publicat El País multiplica per gairebé cinc la de l’esborrany, que té entre quatre i cinc pàgines, segons la versió. Perquè d’aquesta llei se n’han fet almenys quatre esborranys, el primer dels quals va circular fa més de mig any entre la dotzena de persones que revisten els texts, tal com explica a El Nacional una d’aquestes persones a condició de no ser identificada (em sap greu, eh).

El diari manega almenys tres esborranys, que no identifica. En publica un en català (pdf) i un altre en castellà. Aquest últim, més extens, concreta alguns aspectes sobre el territori, la successió d’administracions i contractes públics i la nacionalitat. És d’aquesta versió i d’una altra misteriosa que no es publica (i mai no se cita textualment), d’on provenen els fragments on el diari fa córrer més les tisores. Per alguna causa que no s’explica, sempre es parla de “l’esborrany”, en singular.

Apocalipsi secessionista

El País interpreta “l’esborrany” en totes les informacions i ho fa sempre negativament, en un context que només s’entén com de cop d’estat. No se’n salva res. També han estat capaços d’endevinar les intencions de/ls redactor/s de/ls esborrany/s i de jutjar-les. A totes se’ls hi fa la pell. Un dels directius de la redacció escriu una opinió on parla de “cop ultra”.

L’editorial, molt en sintonia, es titula “Frau secessionista. L’autoritari projecte de ruptura viola lleis i drets dels catalans”. En realitat, “l’esborrany” (els dos publicats) diu que totes les lleis i decrets espanyoles continuen vigents fins que no se n’aprovin d’altres.

Gairebé cada paràgraf de “l’esborrany” acaba transformat en una peça i un titular. Amb molta precisió, cada article apunta individualment a les pors i angoixes que motiven més el vot del no: qüestions econòmiques i emocionals (pensions, llengua...) i de drets (sistema judicial, campanya electoral...). Llegir-los tot plegats fa l’efecte que s’acostin totes les plagues de l’Apocalipsi.

Algun exemple entre trenta, per fer la història curta. Segons “l’esborrany” (en aquest cas el que no es publica), l’elecció de jutges depèn de dues comissions, en una de les quals hi ha majoria de membres del Govern. És tot una mica un garbuix, al contrari que els altres dos esborranys, més endreçats. El diari conclou, però, que “s’elimina de cop la divisió de poders”. Patapam. Ni les xifres quadren amb aquesta conclusió ni el mecanisme és tan diferent del de l’Estat espanyol, però meh. Potser era més important dir que als independentistes tant els hi fa sis com seixanta i que tots són Putin.

Judicis d'intencions

En la mateixa línia, el diari s’espanta que als funcionaris en llocs “que impliquin exercici de poder o autoritat pública” se’ls exigeixi la nacionalitat catalana (“Policías y jueces deberán solicitar la nacionalidad catalana para seguir ejerciendo”). Esclar, com en un Estat normal. Tan estrany és, això?

Una altra peça es titula “Los jueces tendrán que volver a concursar para mantener su plaza”. No hi ha res de res en “l’esborrany” que avali el titular. Més que una interpretació, és una invenció.

L'esborrany, diu una altra peça, “especifica de manera exhaustiva —encara que ple de forats legals i d’incógnites­— fins a l'últim detall de la ruptura”. En quatre folis? Aviam, o bé no és exhaustiu o bé no està ple d’incògnites. Tot alhora no pot ser. Segurament la interpretació més senzilla és que es tracta d’un... esborrany, és a dir un “escrit de primera intenció, sobre el qual es fan addicions, supressions i altres esmenes a fi d'assolir-ne la redacció definitiva”, segons el DIEC, que ofereix com a sinònims “esbós, notes, apunts”.

Transformar un esbós en "un cop ultra"... Cal molta imaginació.

El castellà

L’esborrany (o millor, els esborranys) també han fet sonar l’alarma a El Periódico, que n’ha fet un resum, que titula en portada “La llengua catalana no seria oficial en la república catalana”. En la informació, però, d’aquest aspecte és l’últim de què es parla, cosa que resultarà curiosa a molts periodistes, atesa la sòlida mania que tenen d’explicar el titular al primer paràgraf.

No cal donar-hi més importància. De badades en fem tots. També pot ser mala sort —o la pressa, sempre traïdora— que no s’hagin adonat que el règim i drets lingüístics descrits a l’esborrany són exactament els mateixos que els actuals. El precepte pel qual s’exclamen està calcat de l’article 6.1 de l’Estatut, del 2006, i de set articles set de la Llei d’Ensenyament de Catalunya (pdf), del 2009. És enganxar el text de "l’esborrany" a Google i, pam, apareixen les coincidències.

El protagonista de L’assassinat com una de les belles arts, de Thomas de Quincey, avisa en el seu discurs a la Societat de Coneixedors d’Assassinat que “si un comença per permetre’s un assassinat aviat no dóna a importància a robar, del robatori passa a la beguda i a ometre el dia del Senyor, i acaba per faltar a la bona educació i deixar les coses per l'endemà. Un cop que algú comença a baixar aquest camí, mai no se sap on anirà a parar”. És un pamflet sarcàstic molt segle XVIII britànic. Vés que no ens trobem en una de semblant, amb tants esborranys.

Il·lustració: Adam i Eva, de Lucas Cranach, El Vell (1533).