Ens ha entrat una pájara, ve divinament el castellanisme pel cas, amb això que els personatges de gènere fantàstic siguin persones. La culpa de tot la té aquest etern Joker (2019) de Joaquin Phoenix. Un paio pertorbat, divertit i fins i tot amb consciència social. Però gens fantàstic. I hi ha alguna cosa que mor quan una pel·li de superherois perd totalment el gust per allò que és histriònic, el que és surrealista. Ja no podem confiar ni tan sols en ells per escapar dels nostres problemes mundans?

Hi ha alguna cosa que mor quan una pel·li de superherois perd totalment el gust per allò que és histriònic, el que és surrealista. Ja no podem confiar ni tan sols en ells per escapar dels nostres problemes mundans?

Batman i la seva versió més ombrívola i psico a The Batman (2022) ja va sortir a mitges. Robert Pattinson tenia moltes ulleres però ben poca versemblança. Doncs bé, aquest El Pingüino (2024) segueix el rastre del film, una setmana després exactament, amb una Gotham escapçada de poder i amb un protagonista que ha perdut el monocle i sembla que pateix fibromiàlgia o cansament crònic. Coses massa humanes. Oswald Cobblepot ja no és baixet ni obès, ni tan sols té el nas massa punxegut. És un tros de paio ple de cicatrius, amb una cama a la virulé i amb ganes d'ocupar el centre mafiós de la ciutat, vacant després de la mort de Falcone. La trama d'aquest spin-off de Lauren LeFranc és molt buida, una història de bandes, baralles i nits interminables ocultant cossos. Una més d'embolics entre famílies on El Pingüino és un italoamericà més, ho és molt. Més cogombret al sandvitx, per favore!

Desconnectant de l'univers Batman 

És cert que aquesta producció d'HBO en cap moment necessita l'Home Ratpenat. Punt a favor. Desconnecta de l'univers Batman des del primer moment. El Pingüino no mata amb un dels seus paraigües trucats, ho fa amb pistola. Gotham no és capdavantera en fogueres en bidons, sembla una Baltimore de gènere social (The Wire). Tot i el gran pressupost de la sèrie, precedida, a més a més, per un èxit de taquilla, hi ha una proposta estètica ombrívola i de pla curt, sense profunditat de camp. Sense escenes èpiques. Es vol el protagonista i no l'acció.

Colin Farrell, un pingüí que s'entendreix amb les sortides del sol

Hi ha una proposta estètica ombrívola i de pla curt, sense profunditat de camp. Sense escenes èpiques. Es vol el protagonista i no l'acció

I aquest és l'únic camí d'èxit per a aquesta ficció, elevar la seva estrella: l'única gràcia que té la sèrie és la caracterització brutal de Colin Farrell, que reprèn el treball que ja va fer a la pel·lícula del 2022. I, lluny de ser el delirant i extremat Danny de Vito (Batman returns, 1992, dirigit per Tim Burton, què es podia esperar), és un personatge amb recorregut. No per a la saga DC. Però sí per a Los Soprano (1999). Aquest Pingüí riu com el Joker de Phoenix, plorant. És un loser que s'entendreix amb les sortides del sol. És infinitament millor que aquell pastís llarguíssim de FOX, Gotham (2014-2019), però s'esperava més de la totpoderosa HBO, que ja ha regalat lluites d'ego històriques, per exemple Boardwalk Empire (2010).

Si es renuncia a la fantasia, només queda la vida real, el drama. I aquest drama cal escriure'l bé, que de vides amb penúries ja en tenim tots

Aquest James Gandolfini de Gotham té recorregut. Però no té comparsa. No hi ha la doctora Melfi, ni la Carmela ni l’Anthony Jr. No serveix Sofia Falcone, el joc psicològic entre tots dos no és tal; no, no és amor, el que tu tens, es diu obsessió, Pingüí. Tampoc cala en Victor, el sequaç improvisat que es crea Cobblepot que s’acabarà corrompent, menys sorprenent que la trama Gürtel. Al personatge de Farrell li falta un món per plorar i preocupar-se. Li falta un entorn que acompanyi els dubtes. Perquè, si es renuncia a la fantasia, només queda la vida real, el drama. I aquest drama cal escriure'l bé, que de vides amb penúries ja en tenim tots. Set capítols més té Max per fer del dolent de DC un referent o relegar-lo a l'oblit dels nous dolents del còmic a l'audiovisual.