Quin és el poble més lleig de Catalunya i per què és El Vendrell? Aquesta és la rotunda interrogació afirmativa que vaig llegir fa uns quants mesos a Twitter, la nostra estimada xarxa social en la qual la vanitat per metre quadrat dels usuaris és més farragosa, fins i tot, que la vanitat que gasta qualsevol escriptor català el dia de Sant Jordi.
Comencem pel principi, però. Què és més fals, que Sant Jordi és el dia més bonic de l'any o que trepitjar El Vendrell és menys recomanable que rebre un cop de puny a l'estómac? L'única forma d'investigar quin dels dos mites té més fonaments de veritat és descobrint-ho en primera persona, per això he decidit passejar pel Vendrell en un dia tan assenyalat i descobrir què té més força: l'idealisme del dia del llibre i l'amor vencent la lletjor vendrellenca o, per contra, la força de la lletjor aixafant l'aparent bellesa d'un dia únic. És cert que es podria haver fet l'experiment anant a altres poblacions com Calldetenes, L'Hospitalet de l'Infant, Badia del Vallès o Martorell, il·lustres poblacions totes elles i que apareixen també sempre a les llistes dels pobles catalans més lletjos que el cul d'una nevera, però fins i tot en això El Vendrell és una localitat única, ja que la seva mala fama és tan extrema que un autor vendrellenc com Marc Guitart ha publicat enguany un llibre sobre el municipi i que duu per títol Tothom odia el nostre poble (Edicions URV, 2021).
Una bucòlica imatge del centre històric del Vendrell amb el mural dels Nens del Vendrell, al fons. (Pau de la Calle)
Me'l trobo a la vora del Teatre Àngel Guimerà, on aquest vespre actua amb el seu grup Guardafuegos, i em parla del Cau de l'Arc, un local mític de fa dècades i que va ser l'epicentre de la moguda musical del Baix Penedès als anys vuitanta. En aquell antic tuguri ara hi ha la Biblioteca Terra Baixa, on, potser per mantenir viu l'esperit de la desapareguda sala de concerts, una cançó d'Oques Grasses sona pel fil musical a un volum tan alt que no sé si preguntar a les bibliotecàries on tenen la primera novel·la de la baixpenedesenca Mari Carme Rafecas o demanar-los un cubata. "Ni això és una discoteca, ni El Vendrell és tan lleig com diuen ni, sobretot, Sant Jordi és l'únic dia de l'any en què existeixen els llibres", em diu una d'elles, que em confessa viure al Vendrell des que el poble era això: un poble, un racó de món que d'un dia per l'altre va passar de tenir cinc mil habitants a ser una ciutat mitjana de gairebé quaranta mil, amb barris com Sant Salvador, El Francàs o Coma-ruga, "pobles administrativament vendrellencs però on la gent no entén El Vendrell com a part de la seva vida", tal com em comenta la poeta Laia Maldonado. Això, és clar, per no parlar de les desenes d'urbanitzacions perdudes enmig de la muntanya on "ben pocs són els que tenen el dia de Santa Anna encerclat amb vermell al calendari", com confessa un membre del Ball de Diables del Vendrell.
Tres joves modernistes del segle XXI que s'haurien fet amics de Joan Puig i Ferreter passant el matí davant la casa natal de Ramon Ramon. (Pau de la Calle)
Qui tampoc fan gaire cara de sentir devoció per Santa Anna ni per Santa Teresa, l'altra festivitat gran del municipi, són una colla de joves que passen el matí sense massa alegria a la Plaça dels germans Ramon i Vidales, per bé que ja d'entrada, com bonament m'imagino, em deixen clar que no estan allà asseguts per cap mena d'homenatge a l'il·lustre autor de sainets Ramon Ramon. Tenen vint anys, no porten cap rosa ni cap llibre a la mà i, quan els pregunto si preferirien eliminar Sant Jordi del calendari o el Vendrell de la capa terrestre, em diuen que "las dos cosas la misma mierda son". Si haguessin nascut fa un segle i mig haurien estat modernistes de la branca decadentista, puig i ferrateriana; si haguessin nascut fa mig segle haurien assistit al mític concert vendrellenc de La Polla Records a Ca l'Escori, a mitjans dels vuitanta; han nascut al segle XXI, però, em parlen mentre de fons sona una cançó de Cecilio G i em confessen que, si fos per ells, el tema no està en si viure o no viure al Vendrell és avorrit, sinó per què viure en un país com Espanya és tan infinitament fotut. Hauria estat una sorpresa que escoltessin La meva terra és el mar, penso quan justament em creuo amb Jimmy Piñol, històric bateria vendrellenc i pel qual El Vendrell no és Florència, com tampoc els Lax'n'Busto van ser mai els Guns'n'Roses, però que haver nascut i crescut al poble és un motiu d'orgull, per això encara avui gairebé tots els membres de la banda hi viuen, més pendents de mantenir en secret si el Pemi Fortuny diu "aguanta" o "la bamba" en la tornada de Llença't que del mite segons el qual El Vendrell és Mordor.
Un mite vendrellenc del rock català, Jimmy Piñol, davant l'estàtua d'un altre mite vendrellenc, Pau Casals. (Pau de la Calle)
Per afirmar que viure a Espanya és una murga no cal fer masses investigacions a peu de carrer, ja ho sabem, però parant l'orella i parlant amb la gent del Vendrell sí que es pot afirmar que viure a la vila natal de personatges històrics com Andreu Nin, Pep Jai o Maria Julivert genera disgustos, sobretot quan se surt dels límits geogràfics del municipi. La història que dos joves vendrellencs m'expliquen mentre venen roses en una parada de la seva entitat cultural és colpidora, tant que em preguen mantenir l'anonimat: diu que una vegada, fa anys, a les Festes de Gràcia, van conèixer unes noies d'una ciutat propera però amb molta més autoestima que El Vendrell i, que quan van confessar tots dos que eren vendrellencs, elles van dir-los "De debò? No ho sembleu, però si sou normals!". Atònit al testimoni, anoto la frase en la meva llibreta mentre veig una placa d'estètica noucentista a la Baixada de Sant Miquel que diu "No embruteu les parets" i penso en per què el nom d'aquesta vila segueix tan embrutat per un mite que no s'aguanta per enlloc, ja que una ciutat amb un centre històric preciós, atapeït amb tres museus com el Deu, el Portal del Pardo i la Fundació Apel·les Fenosa, amb dues cases natals com la de Pau Casals i la d'Àngel Guimerà o amb una parròquia com la de Sant Salvador, que té un altar major obra de Josep Maria Jujol, és potser una ciutat anormal, d'acord, però en el sentit positiu de la paraula, ja que tenir tot aquest patrimoni històric i cultural en tant pocs metres quadrats és evidentment la cosa menys normal del món.
En una altra dimensió, El Vendrell és un poble sense fama de lleig perquè en aquest rètol hi diu "Malparlar del Vendrell és embrutar-se la boca". (Pau de la Calle)
Les coses poc normals no acaben aquí, però: hi ha res més anormal que ser escultor, viure a París i abandonar la ciutat de l'art per anar a viure al Vendrell? És el que va fer Apel·les Fenosa, que un dia, camí a Montblanc, va passar pel Vendrell i va decidir quedar-s'hi per sempre. "En aquest poble les forces vives ja són mortes, sota els grans arbres només hi pot créixer ombra", afirma Phillippe Lavaill, l'artista que va ser deixeble de Fenosa i que em saluda mentre treballa en l'escultura d'un bust de Josep Carner en una de les sales de la Fundació, aprofitant que el museu celebra una exposició sobre Carner i l'escultura fenosiana d'una violinista que tant va captivar al Príncep dels poetes. Lavaill, nascut a Perpinyà i també deixeble de Dalí, em diu que El Vendrell és lleig, sí, però em pregunta: és que hi ha alguna ciutat bonica, avui, en aquest món on tot és simulacre i deixadesa? M'explica que a Fenosa el va enamorar el color blanc del Vendrell, que li recordava Creta, i li explico que a mi El Vendrell em sembla més aviat rosa o ataronjat, com el color d'un vi rosat claret, possiblement perquè em ve a la memòria el Vinyes Roses de Jané Ventura, un dels tres vins selecció d'aquest celler vendrellenc tripulat per Gerard Jané, un viticultor amb ànima d'artista que va decidir batejar aquesta tríada de vins amb noms nascuts a partir de versos de Josep Maria de Sagarra.
L'escultor rossellonès Phillippe Lavaill complint el somni de qualsevol maragallià: partint-li literalment la cara a Josep Carner. (Pau de la Calle)
Cada vegada més convençut que El Vendrell és millor del que diuen i que Sant Jordi és pitjor del que diem, acabo la passejada amb el vendrellenc més enfeinat en el dia d'avui: Jordi Mitjans. El propietari de l'única llibreria del centre de la vila em desmunta en un tres i no res el mite sobre el 23 d'abril quan m'afirma que Sant Jordi no és el dia més bonic de l'any, sinó el dia més important. "T'ho dic com a llibreter, però també com a persona". La diferència entre l'adjectiu bonic i l'adjectiu important val la pena tenir-la en compte, igual que val la pena recordar que per afirmar que una cosa és lletja, primer caldria tenir la decència de descobrir-la d'una mica més a prop.
Lectors vendrellencs voraços a la llibreria Mitjans convertint el dia de Sant Jordi en el dia més important de l'any. (Pau de la Calle)
Per això, per desgràcia, potser El Vendrell, amb la seva decadència siciliana, mai no serà tan lleig com el fet que del Dia de Sant Jordi alguns en pretengui fer el Día del Español, tan lleig com que el dia de Sant Jordi hi hagi riders de Glovo fent cua a alguna llibreria per repartir comandes a domicili, tan lleig com que avui sigui el dia en què posem al mateix sac a epidemiòlegs, cuiners i novel·listes o poetes i tan lleig com, en definitiva, que el dia 23 d'abril hagi convertit una cosa com els llibres en un producte puntual i típic d'un dia, com la botifarra d'ou el Dijous Gras o els panellets per la Castanyada. Avui al Vendrell ho he vist clar, per sort: si Sant Jordi existís, sabria que els mites també serveixen per matar alguna cosa més que dracs.