Lima (Perú), 12 d’octubre de 1761. Manuel d’Amat i de Junyent, en nom del rei hispànic Carles III, prenia possessió del càrrec de virrei del Perú, el territori colonial més ric de l’Amèrica hispànica. Era el primer català, des de la imposició del règim borbònic (1715), que assolia un càrrec d’aquesta importància. Manuel d’Amat (convertit en el virrei Amat) ocuparia el tron virregnal de Lima durant quinze anys (1761-1776) i escriuria les pàgines més controvertides de la història de l’administració colonial hispànica de l’anomenat siglo de las luces. Perseguiria amb fermesa la corrupció cosificada que corcava tots els racons de l’administració colonial de Lima (des de les mines del Potosí fins al port del Callao), seria el gran urbanista de Lima i convertiria la capital virregnal en una còpia de les grans ciutats europees. També mantindria una tempestuosa relació amb una actriu de teatre criolla i les seves violentes discussions públiques es convertirien en l’entreteniment principal de les classes rectores colonials. Amat seria el virrei total.

D’on venia el virrei Amat?

Amat havia nascut el 1704 (l’any anterior a l’esclat de la Guerra de Successió hispànica) a Vacarisses (Vallès Occidental). Era l’hereu d’una família de la petita aristocràcia rural, de tradició militar, que, a l’esclat del conflicte (1705), es dividiria entre borbònics i austriacistes. La branca principal, la de l’hereu Amat —el pare— es va inclinar cap al bàndol borbònic, mentre que la branca secundària, la del cabaler Amat —l’oncle, que vivia a Barcelona—, es va declarar austriacista. Lluny, però, d’interpretacions dualistes, la realitat és que els Amat de Vacarisses es van convertir en l’única família borbònica del poble i en una de les poques de la comarca, i que l’única cosa que els havia preocupat i els preocupava era que les revoltes els perjudiquessin el patrimoni i la posició. Reveladorament, el 1688, en plena revolta dels Barretines, el vell Amat (l’avi) havia estat a Manresa, amb l’exèrcit del virrei hispànic a Catalunya, on va massacrar el partit revolucionari dels tremendos, en guerra oberta amb al partit dels favets de l’oligarquia local.

La carrera del virrei Amat

Amat va fer carrera a l’exèrcit d’aquella Espanya borbònica pretesament renovada, la qual cosa és molt sorprenent, atès que era català, una màcula imperdonable en aquell règim borbònic, i mai va saber expressar-se correctament en castellà, malgrat que va passar les tres quartes parts de la seva vida fora de Catalunya. Les fonts documentals revelen que era tant una qüestió de dicció com de pobresa de competències lingüístiques. I no obstant això, als quinze anys (1719) ja s’havia casat i consagrat amb les castellaníssimes armes borbòniques, i als trenta (1734), després d’una sèrie de campanyes bèl·liques que la cancelleria de Madrid havia emprès al nord d’Àfrica i al sud d’Itàlia, ja era comandant d’un regiment de dragons. Una carrera construïda a cop de culata i a punta de baioneta que, acabada la batussa, quedaria sobtadament aturada, possiblement per falta de padrins poderosos i de pedigrí castellà. Fins passades dues dècades (1755) no es reactivaria.

Mapa hispànic del virregnat del Perú (1792) / Arxiu del Centre d'Estudis Històrics del Perú

El virrei Amat a les Amèriques

Les colònies americanes eren el gran trampolí dels militars de segona, és a dir, dels que no formaven part del selecte —i corrupte— club dels grans d’Espanya. La reactivació de la carrera d’Amat, per l’origen i la naturalesa del personatge, forçosament havia de passar per les colònies. I així ho devia entendre ell, perquè l’any 1755, després de dues dècades acumulant medalles a la pitrera, que únicament es traduïen en honors, va aconseguir ser nomenat governador de la província de Xile, que formava part del virregnat del Perú. Era un primer pas que aclaria el paisatge i que el conduiria a la culminació de la seva carrera. Només cinc anys més tard (1761), Carles III el nomenava virrei del Perú: la reserva de les mines de plata del Potosí i la plataforma d’expansió cap a l’Extrem Orient i Oceania. Amat substituïa un altre militar de segona: el castellà d’origen basc i de família provadament borbònica José Antonio Manso de Velasco que, prèviament, havia transitat per les mateixes destinacions.

Mapa francès d'Amèrica del Sud (1784) / Biblioteca Nacional de França

El virrei Amat a Lima

L’arribada del virrei Amat a la capital virregnal del Perú va suposar un daltabaix per a tots els estaments d’aquella societat colonial. Era el 31è virrei del Perú, però era el primer nomenat per Carles III. L’havia proposat Squillace, el ministre d’Hisenda d’origen sicilià que, amb l’oposició de l’oligarquia cortesana de Madrid, estava tirant endavant un programa de modernització de l’economia, que perseguia especialment la corrupció secular. El trajecte entre les mines de plata del Potosí —la darrera reserva d’extracció de metalls de l’imperi hispànic— i el port d’embarcament d’El Callao s’havia convertit en un forat negre que engolia bona part de la producció cap a les butxaques de l’oligarquia criolla, naturalment. Aquesta pràctica era tan sonada i tan institucionalitzada que quan Carles III i Squillace es van proposar tallar-la d’arrel devien pensar que Amat era la persona ideal, perquè a més de català —amb l’estigma que acompanyava el simple fet de ser-ho—, tenia una reconeguda fama de personatge dur i malcarat.

Plànol hispànic de Lima (1780) / "Revista del Departamento de Humanidades de la Pontificia Universidad Católica de Lima"

La corrupció colonial

Amat, si bé no va aconseguir erradicar del tot les xarxes de corrupció, sí que va demostrar que no li tremolava la mà. Va desarticular les xarxes que abans havien actuat amb total impunitat i, en moltes ocasions, amb l’activa i interessada col·laboració dels alts funcionaris virregnals. Durant el seu mandat la producció que s’embarcava a El Callao amb destinació a la metròpoli va augmentar significativament. Ara bé, una altra cosa és com faria servir aquells ingressos la hisenda reial, sobretot després que l’oligarquia cortesana aconseguís que Carles III destituís Squillace amb el pretext que el ministre havia dictat una llei que prohibia transitar amb capa i barret d’ala ampla. El virrei Amat va fer una tasca no exempta de conflictes, que el va fer mereixedor del qualificatiu de “buen administrador” per part dels coetanis de l’època, de professió riure les gràcies al rei. No obstant això, els danys colaterals que va patir serien considerables, i l’enfrontament amb una part important de les classes dirigents criolles de la colònia va marcar amb força el seu virregnat.

Gravat de Lima (1789) / Museu Naval de Madrid

La urbanització de Lima

Quan Amat va posar els peus a Lima (1761) encara hi eren ben visibles els efectes d’un terratrèmol i d’un tsunami que havien destruït bona part de la ciutat i del port. Segons les fonts coetànies, havia estat el més devastador de l’època colonial i havia afectat greument el parc immobiliari local. Per aquest motiu Amat va tirar endavant un pla de reconstrucció gegantí: seguint les seves ordres, l’arquitecte català Ignasi Martorell va completar la fortificació del port d’El Callao i va dibuixar un nou planejament de Lima amb l’objectiu de convertir-la en una còpia de les grans ciutats europees i amb el propòsit, també, de reconciliar el virrei amb les classes dirigents criolles que havien patit els efectes del “vendaval Amat”. Amb els seus propis recursos va construir l’Alameda de los Descalzos i el Paseo de las Aguas, que es convertirien en l’indret recreatiu de les elits criolles, i també la plaça de bous d’Acho, la primera construcció taurina estable de l’Amèrica colonial, que esdevindria el coliseu de les classes populars.

Gravat del Paseo de las Aguas i la casa de Micaela Vargas, la Perricholi (final del segle XVIII) / Repositori de la Pontifícia Universitat Catòlica de Lima

La Perricholi

El virrei Amat es va convertir en un dels solters més encandalosos de l’Amèrica colonial. La seva avançada edat per a l’època (57) no li va representar cap impediment per mantenir una tempestuosa relació amb una joveníssima actriu de teatre criolla anomenada Micaela Villegas (14). Amat i Villegas van mantenir una relació conjugal durant catorze anys sense haver passat prèviament per la vicaria, que va escandalitzar la conservadora societat colonial de Lima i  que es va convertir en una arma llancívola que els enemics polítics del virrei utilitzarien amb escreix. Amat i Villegas, que compartien un mateix perfil autoritari i passional, van protagonitzar escandaloses discussions públiques que eren el safareig diari de les oligarquies colonials. La perruca del virrei —un dels símbols del poder que representava— va volar pels aires dels salons més distingits de la capital en múltiples ocasions. Amat, fent gala de la seva misogínia, la insultava repetidament amb el seu mal castellà: volent dir “perra chola” acabava cridant “perricholi”.

Còpia d'un retrat de Micaela Villegas / Wikimedia

Les ironies de la història

“Perra chola” no era un insult com un altre. En aquella Amèrica colonial profundament classista i racista, als cholos (nadius) no se’ls dispensava ni la categoria de persones. Curiosament, Micaela Villegas, que no era nativa, acabaria sent coneguda amb l’insult que li havia penjat el seu amant amb la seva particular dicció: la Perricholi. Amat i Villegas van tenir un fill, Manuel d’Amat i Villegas, que no heretaria ni un ral del virrei. El virrei Amat va acabar sotmès a un judici moral que era molt polític, va dimitir i va tornar a Barcelona (1777). Es va casar amb una novícia d’una família patrícia, Maria Antònia Fiveller que, oportunament, havia estat exclaustrada, i es va fer construir una residència a la Rambla de Barcelona, coneguda com el Palau de la Virreina. El matrimoni no va tenir fills. Per la seva banda, Micaela Villegas va restar a la casa del Paseo de las Aguas que el seu apassionat amant li havia regalat. I, ironies de la història, Manuel, el fill, es convertiria en un dels líders de l’independentisme peruà i seria un dels caps de l’alliberament de Lima i d’El Callao. 

Imatge principal: Retrat del virrei Amat / Palau de la Virreina (Barcelona)