Arriba aquesta setmana a les grans pantalles, dins la commemoració del cinquè centenari de la primera volta al món, la pel·lícula de dibuixos animats Elcano & Magallanes. La primera vuelta al mundo. Aquesta pel·lícula constitueix una hagiografia de Juan Sebastián Elcano, que duu inevitablement associat un enaltiment obert de l'imperialisme. Un blanquejament en tota regla del colonialisme que sintonitza molt bé amb els temps d'imperiofília que es viuen a l'Estat espanyol. No és estrany que aquesta pel·lícula hagi estat finançada pel Ministeri de Cultura i Esport i que tingui la participació de RTVE. Sorprén més que s'hagi rodat en euskera i que hi hagi participat EITB, però és obvi que la creença en la superioritat occidental és molt estesa.
El món, per als blancs
La pel·lícula mostra l'expedició Magallanes en termes, únicament, de l'antagonisme entre els bons espanyols i els malvats portuguesos. La dolenteria dels portuguesos serveix, a la trama, per justificar els espanyols, com els bons de la història. La baralla hispano-portuguesa pel control de la ruta de les espècies és naturalitzada i les ànsies hegemòniques de les dues potències no són en cap moment qüestionades. I les societats que els expedicionaris es troben pel camí són sistemàticament infantilitzades (se'ls presenta, ben paternalment, com uns "salvatges" ingenus) i, en conseqüència, menyspreades. De fet, el guió es basa en els textos de Pigafetta, el cronista oficial de l'expedició, i fa seus els raonaments d'aquest. L'únic que fa el director Ángel Alonso és actualitzar el discurs imperialista de Pigafetta, suavitzar-lo, adequar-lo als nous temps, i passar-lo a l'animació.
Amor per les "indígenes"
Un dels eixos centrals la pel·lícula és la suposada història d'amor entre Elcano i una noia originària de les Moluques que guia a l'expedició espanyola fins a les illes de les espècies. D'aquesta forma, s'humanitza al protagonista i es presenta l'amor com una forma de superar la barrera entre pobles. En realitat, aquesta història és del tot imaginària, però sí que va haver-hi d'altres relacions entre els membres de l'expedició i dones d'altres societats, ben diferents a la que es mostra. Una que està ben documentada (i que òbviament el film no reprodueix) és la de Juan López de Carvalho, comandant de l'expedició després de la mort de Magallanes. Carvalho havia viatjat al Brasil abans d'embarcar-se amb Magallanes. Allà havia mantingut relacions amb una índia i havia tingut un fill amb ella. En passar pel la badia de Santa Llúcia, prop de l'actual Rio de Janeiro, va recollir-los i va incorporar-los a l’expedició. El problema va arribar a Brunei. Allà, Carvalho va prendre 3 dones locals com a ostatges (una pràctica habitual en aquestes expedicions, que Pigafetta explica, i la pel·lícula no). En represàlia, la gent de Borneo va quedar-se com a ostatges uns membres de l'expedició que eren a terra, entre d’altres el fill i l’amant de Carvalho. Carvalho no va preocupar-se d’ells, va prendre les tres dones de Brunei com a concubines i va continuar viatge, deixant els ostatges a mans dels autòctons.
Sense esclaus
La pel·lícula distorsiona absolutament la realitat de les relacions entre els occidentals i altres societats i amaga l'existència de l'esclavatge tot presentant a un originari de les Moluques, el "fidel Enrique" com a home de confiança de Magallanes (un prodigi de fidelitat i servilisme). En realitat, "Enrique de Malaca" o "Enrique el Negro" va existir, i va ser en realitat el primer home en donar la volta al món, però era un esclau, comprat per Magallanes en una estada anterior a les Moluques que l'almirall va endur-se a la seva expedició de circumvalació del món per usar-lo com a intèrpret. Magallanes no el va tenir com a home de confiança; de fet, ni el va manumetre. Tot just li va prometre la llibertat quan ell es morís (si hagués estat lliure, probablement Enrique no s'hagués embarcat). Però un cop mort la resta dels expedicionaris es van negar a oferir a Enrique la manumissió promesa i sembla ser que Enrique va acabar conspirant contra els espanyols. A la pel·lícula tampoc s'hi inclou el fet que durant l'expedició en alguna ocasió es va segrestar a gent de les societats que es trobaven: Pigafetta explica la captura d'un patagó, que hauria mort embarcat alguns dies després, "no sense abans ser batejat amb el nom de Pablo", afegeix pietosament.
Contra els moros
El menyspreu dels expedicionaris per les societats que van trobar era continu. Quan van arribar a Guam, van batejar les illes Marianes com "illes dels Lladres" (perquè van ser incapaços d'entendre el sistema de reprocitat dels autòctons). Tenien molt clar que calia convertir als "salvatges" al cristianisme (un element que no apareix a la pel·lícula), perquè n'estaven segurs de la superioritat de la seva religió i de que ells tenien l'únic déu veritable. De fet, la batalla de l'illa de Mactan, on va morir Magallanes, va ser provocada per l'interès de l'almirall de convertir a les poblacions de la zona. Els espanyols, recordem-ho, sentien una gran animadversió per tots els musulmans, ja que el seu objectiu era evitar el control que tenia l'Islam de la ruta terrestre de les espècies, que les encaria extraordinàriament. Això va dur als expedicionaris a posicions molt hostils envers les poblacions musulmanes d'Àsia.
Aquells cavallers del mar
La pel·lícula reconeix en la seva primera part les tensions que hi havia entre uns mariners que ben sovint volien abandonar el seu cap (no els faltava raó: a la fi, de l'expedició tan sols van retornar a casa uns 35 tripulants, dels 239 que havien salpat). Però a Elcano & Magallanes, a la fi, entre ells hi predomina la bondat. La pel·lícula inclou el motí de Juan de Cartagena, que va fracassar en imposar-se Magallanes als seus subordinats, però amaga que aquest va executar a 40 persones i que els seus cadàvers es van quedar penjats durant setmanes. El film fins i tot planteja el desterrament d'un dels rebels com una obra de misericòrdia (el van abandonar a la Patagònia, on les possibilitats de supervivència eren nul·les). Però si els caps militars de l'expedició van actuar de forma tirànica en la realitat, el companyerisme tampoc era excessiu entre els mariners que s'oposaven a Magallanes i a Elcano. A les illes del Pacífic, alguns mariners es van revoltar, i van vendre com a esclaus els seus companys que no se'ls van sumar. La pel·lícula explica que els expedicionairs van passar molta gana, però amaga les misèries morals d'aquells homes. Antonio Salomón, un oficial, va ser trobat practicant la sodomia amb el jove mariner Antonio Ginovés, i va ser executat per estrangulament. Ginovés, considerat víctima d'un abús, no va ser castigat, però va ser tan estigmatitzat que es va acabar suïcidant llençant-se al mar. No en trobarem res, de la seva història, als dibuixos animats.
Un creuer?
Segons la pel·lícula, la primera volta al món hauria estat una cosa així com un campionat d'esports d'aventura, exitós, malgrat ser terriblement dur. En la realitat, a nivell econòmic l'expedició va ser de debò tot un èxit. Amb el carregament de l'únic dels cinc vaixells que va aconseguir retornar, es van cobrir les despeses de les cinc naus que havien marxat. Políticament, l'impacte seria menor: l'Estat espanyol mai no aconseguiria el control de la ruta de les espècies; i la travessa de les Índies a través d'Amèrica a Àsia seria poc utilitzada, però garantiria la conquesta espanyola de les Filipines i les Marianes. A la pel·lícula, tot es triomfalisme.
Formació de l'Esperit Imperial
Elcano & Magallanes en una hora i mitja, i com un entreteniment, suposa un cop duríssim a la tasca seriosa i sistemàtica dels historiadors i dels mestres que durant les darreres dècades han estudiat les exploracions i el fenomen colonial. Els mites nacionalistes espanyols i el supremacisme occidental són plenament assumits per una pel·lícula que obvia qualsevol reflexió en profunditat sobre les relacions entre els europeus i les altres societats. Fins i tot obvia els aspectes més foscos de l'expedició Magallanes-Elcano que narra La primera vuelta al mundo , del propi Pigafetta, que es presenta com la base del guió. Aquesta pel·lícula, per començar, ignora l'experiència dels occidentals de a peu que van participar en aquestes expedicions (que narra magistralment Harry Kelsey a El viajero accidental. Los primeros circunnavegadores en la era de los descubrimientos (ed. Pasado & Presente). Però, el que és més greu, menysté l'existència d'altres pobles, sense preocupar-se pel dur impacte que va tenir la presència europea sobre els pobles d'Amèrica i del Pacífic (i que ha estat magistralment analitzada per llibres com Islas de historia, de Marshall Sahlins). Un film, en definitiva, destinat a vendre les virtuts de l'imperialisme entre els infants.