No és fàcil que en un festival en el que simultàniament hi ha una desena de concerts la gent sigui pacient esperant el seu grup. Depeche Mode pot presumir de tenir un aquelarre fort. El grup britànic va inaugurar la nit de la segona jornada del Primavera Sound, la tercera que la marca confia en un cap de cartell boomer per dirigir la cort. Amb el ritme dels vuitanta a les venes, als malucs i fins i tot als rostres del públic, ja acostumat en aquesta edició als músics experts, l'ara duet format per Dave Gahan i Martin Gore va protagonitzar el concert més multitudinari fins a la data amb milers de persones postrades als seus peus i va desafiar al pas del temps amb una elegància majestuosa que va anar mutant en seducció aterridora.
Van ser poc puntuals, però el retard no els va anar a la contra, sinó que va incentivar el hype i les expectatives dels allà presents. El tret de sortida el van donar My cosmos is mine i Wagging tongue, ambdues del seu nou disc Memento Mori (2023), i a la tercera ja l'ambient va donar un salt als 90 amb Walking in my shoes per començar un periple per totes les etapes de la carrera dels anglesos. El moment tendre va ser quan va sonar World in my eyes i van recordar Andy Fletcher, teclista i cofundador del grup mort fa poc més d'un any i baixa per primera vegada en una gira. Era la seva cançó preferida i tots els assistents van homenatjar-lo amb les mans convertides en cors apuntant al cel. El colofó el va posar la mítica Enjoy the silence abans dels bisos per tancar amb el triplet infal·lible del seu llegat: Just can't gent enough, Never let me down i Personal Jesus.
Amb una bellesa sobredimensionada, Gahan flotava pel decorat amb una presència com de diva de la musclera, el brilli brilli i l'armilla amb un carisma fosc propi d'un encantador de serps
Més enllà d'un set list encertadíssim, el més remarcable va ser la bona sensació majoritària i la percepció física d'estar projectant energia. Tot va ser bombo ficat al pit i tremolor a les cordes vocals per la vibració amb el terra, gràcies a uns protagonistes de l'enclavament que ho van posar massa fàcil. Amb una bellesa sobredimensionada, Gahan flotava pel decorat amb una presència com de diva de la musclera, el brilli brilli i l'armilla, sota l'atenta mirada del seu compare, a qui fins i tot també enlluernava amb un carisma fosc propi d'un encantador de serps. Fins i tot la brillantor de la suor conjuntava i l'afavoria movent-se d'un costat a l'altre de l'escenari, pelvis en vibrator constant, mentre el dia s'anava apagant rere una rodoníssima lluna plena.
També va estar molt ben trobada la posada en escena, una mica austera però amb els mecanismes necessaris per despertar la bèstia: llums, imatges molt picades i tres pantalles extra grans per seguir el ritme perfectament sincronitzat de l'espectacle. No va passar desapercebuda la passarel·la per la qual el duo s'apropava de tant en tant als fanàtics aduladors, i que va servir com a element metafòric per unir dos maneres de fer que es complementen en l'ecosistema: la incitació atrevida de Depeche Mode i la submissió voluntària dels seus seguidors, que estaven com abstrets, fora de sí.
Hi va haver algunes pegues: no cabia ni una agulla i Mordor va tornar a ser Mordor. Depeche Mode va superar New Order o Blur en aforament, recordant la lamentable experiència que es va viure l'any passat amb Dua Lipa, Gorillaz o The Strokes vistos per la majoria a anys llum. Les cues desaparegudes fins al moment van saludar de nou per recordar que era divendres i que dissabte no es treballava, fent que l'experiència religiosa dels britànics quedés una mica aigualida per al sector fons. I aviam què passa quan Rosalía posi un peu al terra del Primavera Sound. Però ni tan sols aquestes contrarietats no van minimitzar el recital trencador dels pares del rock electrònic, precursors del sàmpler com a recurs i culpables de la passió millennial per la música techno. Va ser una cita de ballar molt i avorrir-se poc, d'aquestes que el temps recordarà i s'explicarà als nets.