“No te’n vagis, mama”. Quin crit tan potent i trencador, el de la nena que veu, sense entendre gaire res, que la seva mare no puja al cotxe que condueix el pare. La càmera s’allunya i fa petita la Irene, aquesta dona que, per primera vegada, experimenta com la seva ruptura de parella significa també separar-se de la seva filla. Així de cruels poden arribar a ser les custòdies compartides. El buit a l’ànima que li queda a la mare és un dels grans temes d’Els encantats, el tercer llargmetratge de la cineasta Elena Trapé (Barcelona, 1976), amb què està nominada als Premis Gaudí.
🟠 Premis Gaudí 2024: data, nominats, presentadors i tots els detalls de la gala
🟠 Nominacions als Premis Gaudí 2024: tota la llista de nominats
El buit a l’ànima, el sentiment de culpabilitat, el desconcert, la desubicació. El guió, la càmera, acompanya la Irene en una fugida endavant, uns dies a la casa familiar del poble de la Vall Fosca on va passar els millors estius de la seva vida, un viatge que hauria de servir per no pensar gaire en aquests moments complicats que ningú li havia dit mai que potser li tocaria viure. Enmig de la natura i del silenci, però, hi ha molt poc espai per escapar d’un mateix. I la Irene haurà d’enfrontar-se als seus propis dubtes i contradiccions, al dolor de l’absència, a una realitat que inclou no estar present en moments tan importants com la primera vegada que la seva filla condueix una bicicleta.
Amb Laia Costa com a còmplice i (descomunal) protagonista, Els encantats parla de la maternitat des de perspectives insòlites, però sobretot reflexiona sobre les conseqüències de la ruptura, que van més enllà de les raons d’una i l’altre per trencar una relació. Planteja aquelles noves etapes vitals que s’allunyen de les projeccions fetes, que demanen plantar cara a les ferides i a la por. La Irene torna al poble, es retroba amb velles amigues i convida a un noi (Dani Pérez Prada) amb qui ha començat alguna cosa, tot i que no és ben bé la mateixa que ell s’espera.
Tal i com passava amb la seva anterior pel·lícula, Les distàncies (2018), que, fent broma, molt bé es podria haver titulat Els desencantats, Elena Trapé aconsegueix tornar a interpel·lar públic molt divers. “Jo mai no he pretés fer un retrat generacional, en cap de les meves pel·lícules, ni tan sols amb Blog, que no diria que fos un retrat de l’adolescència, sino el d’un grup d’amigues amb les seves circumstàncies”, avisa la cineasta.
Quan faig entrevistes, hi ha pel·lícules que et fan preguntar sobre mil coses de la forma, del darrere la càmera, i n’hi ha d’altres, com la teva, que conviden a reflexionar o a debatre sobre l’argument. Segurament per la manera tan potent d’interpel·lar a l’espectador.
És molt bonic. L’altre dia em preguntaven quina seria la pitjor crítica que em podrien fer, i jo responia que la indiferència. A mi, que algú em digui que la pel·lícula li ha molestat o li ha desagradat, també m’interessa. El que em sembla tristíssim és que la pel·lícula no et digui res. Una de les màgies del cinema és que la mateixa cosa pugui provocar reaccions oposades. Hi ha una cosa divertida que m’està començant a passar amb Els encantats, i que ja m’havia passat amb Les distàncies: independement de l’edat de la persona amb la que parles, et diuen que els retrata com a generació. Que algú de 50 i tants es senti partícep del què està veient igual que algú de 30 i tants... En el fons, més enllà d’explicar la història d’una mare que sent dolor quan s’ha de separar per primera vegada de la seva filla, Els encantats parla d’algú que no sap què fer amb la seva vida, que no sap per on tirar, que està sobrepassada, i aquesta sensació interpel·la a molta gent.
Els encantats és un estudi de personatge. De fet, els secundaris estan per explicar la protagonista, per dimensionar-la.
Sí, i no era la intenció d’inici. Tot i que volíem explicar la història de la Irene, la idea era de fer-la més coral i ampliar els punts de vista d’altres personatges. Els primers tractaments de guió anaven en aquesta línia fins que ens vam adonar que el què importava era la Irene. Hi havia moltes ganes de parlar d’una ruptura des d’un punt de vista que jo no havia vist, perquè sempre giren al voltant de la parella com a centre del conflicte, i de l’impacte, de les conseqüències. I quan et separes amb nens, les coses són molt diferents, i em semblava interessant acompanyar la protagonista en la gestió d’aquesta sensació, en un procés del qual vol fugir, que la fa estar incòmoda a tot arreu, i la converteix en una olla a pressió que explota al final. Però el què diu en aquell monòleg final, en el fons ja ho has entés. I tots els personatges secundaris que graviten al seu voltant, com satèl·lits, ens ajuden a abarcar tots els matissos d’una crisi d’aquest tipus: més enllà del conflicte de la nena hi ha una situació de tornar a començar, de redescubrir qui ets, de reubicar-te a la vida des d’un lloc nou, d’assumir que molts projectes que tenies no es faran realitat i que viuràs una maternitat diferent. No podràs veure la teva filla quan vulguis, I hi haurà coses importants que et perdràs perquè no hi seràs. Es tractava d’acompanyar el personatge i explicar-ho.
Els encantats parla d’algú que no sap què fer amb la seva vida, que no sap per on tirar, que està sobrepassada, i aquesta sensació interpel·la a molta gent
És inevitable pensar en Cinco lobitos. Per la Laia Costa i perquè, cadascuna des d’una perspectiva determinada, tenen la maternitat en l’eix del relat. Ja em sembla un tema no gaire freqüent, però és que, a més, ho fa amb perspectives força insòlites.
Des del principi del projecte ens mencionen Cinco lobitos i crec que no m’en parlarien si no s’haguessin estrenat amb tant poc temps de diferència o si no tinguessin a la mateixa actriu. M’agrada que diguis que no hi ha tantes pel·lícules sobre la maternitat, perquè en les primeres entrevistes promocionals em deien: una altra pel·li sobre la maternitat? I els contestava: digue’m deu títols. No crec que en una entrevista es pregunti mai sobre una altra pel·li sobre dos policies que investiguen una desaparició. O sobre una altra pel·li sobre un motí a una presó. Em fa gràcia. Però sí que totes dues pel·lícules li donen un pes central al tema. També és veritat que, quan vaig veure Cinco lobitos, vaig pensar que no era la història d’una maternitat primerenca, que era una altra cosa... parla de les cures, de fer de mare de la teva mare, parla de més coses.
Totes dues, de tota manera, ofereixen mirades no habituals a la maternitat.
És veritat que, de sobte, s’ha obert l’espectre, ens allunyem dels clixés sobre conceptes tan poderosos com la maternitat, que semblava una cosa inqüestionable. I està passant a través de la mirada d’autores que expliquen la seva experiència, i això és una cosa que succeeix en el cinema però també a la literatura o a la novel·la gràfica... Una cosa que està passant i que m’agrada molt és que em diuen que el personatge protagonista d’Els encantats resulta antipàtic. La feminitat connota que s’ha de ser agradable i complaent, i crec que poques vegades veiem un protagonista femení incòmode i, de sobte, ens perturba molt. I penso que la vida és això.
La feminitat connota que s’ha de ser agradable i complaent, i crec que poques vegades veiem un protagonista femení incòmode i, de sobte, ens perturba molt. I penso que la vida és això
Hi ha un moment molt revelador en aquest sentit: la Irene cagant-se en l’amor romàntic davant d’una parella jove que planeja mantenir una relació a distància.
(riu) Hi ha alguna cosa d’enveja, eh, des de la seva perspectiva amargada pensa en què xulo era quan et pensaves que l’amor seria per sempre. Sí, aquella escena ho il·lustra molt bé.
En el teu cinema es posa molt el focus en els silencis, en les reaccions dels personatges, en el que es deixa entendre sense necessitat de paraules...
Sí, m’agrada molt treballar aquests detalls, a l’hora de pensar una seqüència dibuixo el què està passant, però el què vull explicar va per sota. I m’agrada rodar les coses que vull explicar, no tant el què passa, que ja és evident. El que hi ha per sota és el més interessant, i penso que expliquem molt amb com mirem, amb com reaccionem, amb com ens movem, són elements que m’agrada observar com a directora. Això també és fruit de molta feina prèvia, de construir els personatges amb moltíssims detalls que al Miguel (Ibáñez Monroy, coguionista) i a mi ens ajuden molt en l’escriptura, ajuda a fer-los reals. Un altre exemple: la Clara Roquet ens va ajudar molt en una primera fase de guió, i ens va insistir molt en la necessitat de conèixer la història del poble: vam fer un document on s’expliquen totes les famílies dels repobladors de la vila, què havia passat entre ells, són elements que sembla que no però que ajuden molt a donar context. També vam assajar comportaments previs a l’inici de la pel·lícula entre la Irene i el seu ex, perquè en aquella primera escena hi ha alguna cosa de com li parles, com et comportes, amb algú de qui t’estàs separant. I crear el seu passat ajuda a interpretar aquell moment, aquella cosa de parella tensada, aquells gestos...
A la pel·lícula, ella convida un rotllet a casa. És un personatge, el de Dani Pérez Prada, que també resulta extraordinàriament revelador.
És un personatge que m’encanta, l’Éric... sobre el paper és l’home ideal, 40 anys, heterosexual, simpàtic, preparat per comprometre’s, amb ganes de tenir una relació amb una dona que és mare, quasi ciència-ficció. Està entregadíssim. Però resulta que no és el moment: ella no està preparada per construir res, no està connectada. Ella vol un cap de setmana de sexe i ell el vol romàntic... Però a més d’això, hi ha alguna cosa d’observar les dinàmiques, d’apropament i seducció en una relació heterosexual, en com els homes s’acosten. I això que ell fa de forma automàtica i que feu molts homes d’aquesta generació... amb una dona que ja ve feta, no sé com dir-te, que ja no té 20 anys sino quasi 40, buffff... fa molta mandra! Hi ha una escena, quan ell arriba a la casa, que està generant molt de rebuig en el públic femení: les dones veuen entrar el Dani Pérez Prada en aquella escena i la reacció és... uaaau, quina mandra! Hem aïllat el moment, però aquesta cosa condescendent i de mansplaining la vivim totes les dones tota l’estona, 24/7. Ho veus molt a la pel·lícula, perquè a més aguantem el plano, i totes les ties pensem que quin horror. I en realitat no és un horror, ell està fent el seu desplegament: conmigo vas a estar bien, chiquilla. (riu)
Parla’ns de la Laia Costa, la teva protagonista.
El meu titular sobre la Laia seria dir que l’estimo! Directament. Vaig arribar a ella perquè jo volia que la protagonista fos una actriu que hagués estat mare, i jo no sabia que la Laia ho era. M’ho va dir la Isabel Coixet dins d’un taxi, i aquest va ser el click. La Laia és una persona molt directa i molt clara, per les coses bones i les dolentes. Li vaig enviar el guió i se’l va llegir de seguida, i em va trucar, un dilluns a quarts de dotze de la nit: facetime Laia Costa. Vam estar xerrant molt del guió, a ella li va agradar l’enfoc que volia donar jo, i a mi em va agradar com ella l’havia entés i les ganes que tenia de fer la pel·lícula.
Cada vegada que veig la pel·lícula, em sorprenc amb alguna cosa nova de la Laia, penso: "Mira, la tia, és molt bona!"
Et va sorprendre amb alguna proposta, posant el focus en alguna cosa que no esperessis?
La Laia li ha donat ànima, i és veritat que va tenir molt poc espai per la improvisació, hi havia molts condicionants... vull aquest pla i vull que t’aturis aquí. Hi havia marques, enquadraments amb un significat... Vam assajar moltíssim, vam trobar moltes coses, vam xerrar molt de la vida, de la maternitat, de moltes coses. Vam generar una confiança mútua que va ser molt important. Perquè jo li donava poca llibertat a la Laia, i ella és una persona que, si li dones marge, fa màgia. I nosaltres volíem aquesta màgia, però també necessitant que s’aturés en aquella marca. Ella va confiar, jo li deia que els relaxés, que ho veiés com una feina d’equip, hi ha una part de la seqüència que l’explicava ella i una altra que l’explicava la càmera. Li deia: relaxa’t i disfruta. I ho va fer. Hi ha hagut molta confiança, ens hem dit les coses d’una manera molt oberta i sincera. També, pel tipus de projecte, hi va haver molta convivència amb l’equip, vam estar quatre setmanes a la Vall Fosca, en un lloc idíl·lic. I em passa que, cada vegada que veig la pel·lícula, em sorprenc amb alguna cosa nova de la Laia, penso: "Mira, la tia, és molt bona!".
Et veig contenta amb el resultat final.
En aquest cas, estava provant una cosa nova, una manera de rodar diferent, i no sabia si funcionaria. No ho havia fet abans. Vaig veure un primer muntatge de dues hores i vint minuts i em va agradar, i això no m’havia passat mai. Vaig tenir la sensació que teníem la pel·lícula. Les seqüències que menys m’agraden? Les més convencionals, les que vaig fer per cobrir-me una mica, però hi ha moments que trobo que són molt bonics i especials...