Nascuda el 1122, duquessa del més vast territori del segle XII, dues vegades reina, la primera que s'embarca en una Croada, confinada més d'una dècada, mecenes, política i viatgera incansable, Elionor d'Aquitània és considerada pels historiadors l'"àvia d'Europa". Va tenir 10 fills, va ser mare de dos reis i la seva sang corre per moltes de les cases reials d'Europa occidental. Alguns trets de la fascinant reina Aliènor d'Aquitània, Elionor en català, són encara un enigma, però.
Gairebé no existeixen documents escrits per ella. Més enllà de les seves cartes i gestes no en sabem gran cosa d'aquesta dona. El seu físic, la personalitat i els pensaments són incògnites que inspiren als novel·listes.
Elionor és protagonista de moltes novel·les perquè va deixar la seva empremta de dona longeva, intel·ligent, intrèpida, culta i insubmisa en la història de les monarquies europees.
A més de la recent Aquitània, d'Eva García Sáez de Urturi, premi Planeta 2020, en espanyol és recent la d'Ara Antón (2014). Una de les seves filles, Elionor Plantagenêt, que va ser reina de Castella, és protagonista d'una altra novel·la de José María Pérez Peridis (2017).
En francès és una protagonista recurrent. Les últimes en novel·lar la seva vida són Clara Dupont-Monod (2018) i Elizabeth Chadwick (2020). Hi ha fins i tot adaptacions per a adolescents com la d'Hélène Montrarde (2018). També es publiquen biografies actualitzades com les de Martí Aurell (2020) o la de Philippe Delorme (2020).
Reina de França insubmisa
Duquessa d'Aquitània per herència, als 15 anys és coronada reina consort de França en casar-se amb Lluís VII El Jove. Als 24 anys es va embarcar amb ell a la Segona Croada. El viatge va ser un fracàs i un embolic, i causa de nombroses baralles amb el seu home.
Uns diuen que per la gelosia de l'excel·lent i ambigua relació que tenia amb el seu oncle Raimon d'Antiòquia. D'altres culpen les diferències en les perícies del trajecte. Fins i tot Papa Eugeni III va haver d'intervenir en la reconciliació.
Tanmateix, en havent tornat, van aconseguir l'anul·lació eclesiàstica del matrimoni. No s'avenien i sembla que Elionor no estava disposada a una vida anodina de submissió. També s'argumenta que només tenien dues filles i Lluís estava impacient per l'hereu. Va haver de casar-se fins a quatre vegades per aconseguir-ho. Altres versions diuen que ella ja s'havia enamorat d'Enric Plantagenêt.
Són totes explicacions possibles. Però cal tenir en compte que era habitual que un home repudiés l'esposa al·legant consanguinitat, o manca de fills, encara que en realitat molts cops fos per política estratègica. En aquest cas, sembla que ella ho va promoure i Lluis hi va consentir, malgrat que li suposava la pèrdua del ducat d'Aquitània, propietat d'Elionor.
Reina rebel d'Anglaterra
Amb 30 anys, només tres mesos després del divorci, Elionor esdevé reina consort d'Anglaterra en casar-se amb el comte d'Anjou, Enric II Plantagenêt. Fou un regnat ple d'aventures per contar. Vint anys després, el 1173, Elionor encapçala una revolta des d'Aquitània contra el seu marit, el rei, però les tropes d'Enric la van capturar quan fugia a París disfressada d'home. El rei la va confinar i, fins que ell no va morir, no fou alliberada. Hi ha discrepàncies sobre quants anys va romandre tancada: 11, 14 o fins i tot més.
S'explica en les biografies més antigues que aquesta revolta va ser motivada per gelosia de l'amant del rei, Rosamunde Clifford. Tanmateix, que els reis tinguessin amants era sabut i habitual. Altres raons polítiques donen més sentit a aquesta subversió: passat el temps, Enric es torna un dèspota cruel i intransigent; no volia cedir del tot als seus fills els poders sobre els territoris; a més, els seus desacords polítics amb Tomas Beckett, i el seu sagnant assassinat poden ser també una raó de pes.
Les diferents interpretacions d'aquest assumpte obren la porta a la imaginació de les novel·les. Certament, Elionor, després del seu alliberament, ja vídua, i mare del tot just coronat Rei d'Anglaterra, Ricard Cor de Lleó, agafa un enorme protagonisme polític la resta de la seva vida.
Reina de les lletres
En els seus dos regnats va dur a la cort l'elegància i sofisticació de la sumptuosa Poitiers, la ciutat de la seva infantesa. El refinament d'Elionor és resultat del seu coneixement de les arts i d'una vida voltada d'intel·lectuals de primer ordre.
De fet, sempre sota l'auspici dels reis, Elionor va ser mecenes de molts artistes, i es feia acompanyar sempre de trobadors, músics i poetes allà on fos.
Al segle XII francès, la poesia era un entreteniment, però també suposa el redescobriment de la sensibilitat. Gaudir de la cultura comença a ser tret aristocràtic i una forma de diferenciar-se de la plebs. El tema literari de l'amor cortès i del fi amor que la cort d'Elionor promou reflecteix aquesta distinció de classes: a les dones nobles calia conquerir-les; a la resta, simplement posseir-les.
Una dona medieval
Afirmar que era feminista, tanmateix, és un xic arriscat. No hi ha proves rigoroses per determinar-ho. Elionor defensava abans que res el seu poder sobre Aquitània contra els seus marits.
Segons els historiadors Martí Aurell i Jean Flori, cal estalviar-se els anacronismes. Les dones de la monarquia francesa del segle XII es mantenien en un segon pla a l'esfera pública, només eren protagonistes com a mares, si el rei feia viatges llargs i llunyans o si eren capturats.
Tot i així, per al medievalista Georges Duby va ser el segle de les hereves. La historiadora Helen Castor diu que Elionor i altres reines de l'època van desafiar els homes i van ser insubmises, audaces, intrèpides i valentes.
El seu refugi: Fontevraud
Va ser protectora i mecenes de l'Abadia de Fontevraud, on es va retirar llargs períodes en la seva vellesa. Era el seu lloc de lleure, centre cultural i també la necròpolis reial dels Plantagenêt. Governada sempre per dones, la seva petjada com a cercle cortesà, intel·lectual i artístic va durar gairebé 700 anys.
Va ser desmantellada durant la Revolució francesa. El 1804 Napoleó la va transformar en una duríssima presó. Ho fou fins el 1963. Va recuperar el seu paper com a centre cultural el 1975.
Encara que les restes d'Elionor descansen a Fontevraud, no se sap amb certesa si va morir aquí, a Chinon o a Poitiers.
Elionor va viure 82 anys quan l'esperança de vida era d'uns 54. Tanmateix, alguns historiadors expliquen que la longevitat era habitual entre les dones de l'aristocràcia.
Esgotada, emmalalteix després d'una llarga vida plena de vicissituds, inclosa la mort de vuit dels seus deu fills. Mor el 31 de març del 1204. Es va emportar la seva singularitat fins la tomba, on jeu immortal llegint un llibre.
Ana María Iglesias Botrán és professora del Departament de Filologia Francesa a la Facultat de Filosofia i Lletres, especialista en estudis culturals francesos i Anàlisi del Discurs, Universitat de Valladolid. Article publicat originalment a The Conversation.
Foto: Tomba d'Elionor d'Aquitània i Enric II a Fontevraud