Abadia de Sòrda (ducat independent d’Aquitània); 2 d’octubre de 1273. Els representants diplomàtics d’Eduard I d’Anglaterra i de Jaume I de Catalunya-Aragó; signaven el compromís matrimonial d’Elionor -filla del monarca anglès— i d’Alfons —net del sobirà catalanoaragonès—. Elionor i Alfons ocupaven un lloc destacat en les seves respectives línies successòries. Però res feia presagiar que aquell pacte, inicialment subscrit com una estació més d’un llarg recorregut de col·laboració anglocatalana que remuntava a inicis del segle anterior, es podia convertir en un compromís d’unió dinàstica. Només els dubtes d’Eduard, i la prematura i inesperada mort d’Alfons van impedir reunir una àmplia faixa de dominis formada per Anglaterra, Aquitània, Catalunya-Aragó-València, i Sicília, i que hauria estat la corona més poderosa de l’Europa occidental.
Qui era Elionor?
Elionor era la sisena filla (la quarta noia) de la parella formada pel rei Eduard I d’Anglaterra, anomenat “Cames Llargues” per la seva extraordinària talla (mesurava 1,88 metres en una època en què l’alçada habitual dels homes estava entre 1,50 i 1,60); i d’Elionor de Castella (filla de Ferran III de Castella i Lleó). Però quan es va signar l’acord nupcial de Sòrda (1273), els quatre primers fills de la parella havien mort prematurament i Elionor havia escalat fins a la segona posició en la línia successòria. Només el seu germà gran Enric (1268) la precedia. Tot i això, les seves possibilitats eren escasses: el seu oncle consanguini Edmund, i els cunyats del seu pare, el rei Alexandre d’Escòcia i el duc Joan de Bretanya; esperaven pacientment la desaparició de l’hereu anglès per a encerclar Westminster amb els seus propis exèrcits.
Què hi havia entre Barcelona i Londres?
Quan es va signar l’acord de Sòrda, Anglaterra era un país pobre i perifèric, que no tenia res a veure amb la potència econòmica i militar que seria cinc segles més tard. Però, alguna cosa ja es movia. Des del 1152, els Plantagenet eren reis d’Anglaterra i ducs independents d’Aquitània; i, per tant, tenien el domini del quadrant format per les mars Cantàbrica i Cèltica. I des de mitjans de la centúria del 1200, els armadors catalans i mallorquins sovintejaven els ports del sud d’Anglaterra: desestibaven armes, vi, i fruits secs; i estibaven pells i llana en brut. Anglaterra es convertiria, molt aviat, en un soci estratègic de la cancelleria de Barcelona; tant per la seva posició geogràfica (era l’aliat perfecte per a escanyar França), com per la seva producció de matèria primera tèxtil (pells i llana en brut) destinada a satisfer la demanda dels telers catalans.
Quina relació hi havia entre Elionor i Alfons?
Quan es va signar l’acord de Sòrda, Elionor i Alfons eren dues criatures; que tenien, respectivament, quatre i vuit anys. Eren i serien sempre dos desconeguts; però, en canvi, tenien una curiosa relació de parentesc: ambdós eren descendents del duc Guillem X d’Aquitània. Aquest nom, en un principi, no ens diu res, fins que sabem que aquest personatge era l’avi matern d'Elionor d’Aquitània (rebesàvia d’Elionor Plantagenet) i de Peronella d’Aragó (rebesàvia d’Alfons de Barcelona). Aquesta relació de parentesc, entre les cases reials de Londres i de Barcelona, assoliria una dimensió extraordinària quan, més enllà en el temps d’Elionor i Alfons, Eduard de Woodstock (1330-1376), més conegut com el Príncep Negre, va intervenir —com un parent més— en els conflictes interns del Casal de Barcelona, que enfrontaven les cases reials catalana i mallorquina.
Quan es van celebrar les noces d’Elionor i Alfons?
Poc després de Sòrda, el rei anglès “cames llargues” va perdre el seu hereu Enric (1274); i el nou mascle nascut tot seguit a l’acord matrimonial d’Elionor, Alfons Plantagenet (1273) no gastava salut. Amb aquest escenari d’incertesa, Eduard va alentir el desenvolupament de l’acord. La cancelleria de Barcelona li reclamava la nena; que, en virtut dels capítols matrimonials, havia de ser criada i educada a Barcelona. Però Eduard I, es resistia a enviar-la a Catalunya, perquè temia la possible mort del jove Alfons Plantagenet, que l’hauria deixat en una situació de precarietat política absoluta: l’hereu passaria a criar malves, i la nova hereva seria a Barcelona i en mans dels catalans. Un detall que, a la cancelleria de Pere el Gran (Jaume I ja havia mort) no passava de llarg, i que explica la insistència catalana a complir els pactes matrimonials.
Per què no es van casar Elionor i Alfons?
Després de mil pretextos i mil dilacions; Eduard I va acceptar completar els acords de Sòrda. Havien passat onze anys, i durant aquest termini de gràcia el rei “cames llargues” havia corregut més que mai. Havia augmentat la seva descendència fins a cinc vegades, amb cinc noies que, si bé no eren el recanvi desitjat pel malaltís Alfons Plantagenet, sí que podien ser peces importants d’un hipotètic tauler, per a evitar que Anglaterra quedés atrapada en el camp magnètic català. El 15 d’agost de 1282, Elionor i Alfons es casaven per poders. Els nuvis tenien, respectivament, tretze i disset anys. Però mai es van arribar a conèixer. El mateix dia Pere el Gran i Alfons embarcarien cap a la conquesta de Sicília. I després d’anys de guerres i de combats, quan la pau convidava a culminar aquelles llargues noces, Alfons moriria inesperadament sense conèixer la seva esposa (1291).
