Ningú va fer millor el paper d’Elizabeth II que ella mateixa: quan, a la inauguració dels Jocs Olímpics de Londres, les dues icones del país, la reina i Bond, James Bond, compartien una delirant i divertidíssima escena en la que 007 la recull al Palau de Buckingham i l’acompanya fins l’estadi en helicòpter, amb salt en paracaigudes inclòs. Caminant al costat de Daniel Craig, qualsevol podria imaginar-la reunida amb Judi Dench planificant la propera missió de l’agent amb llicència per matar.
🔴 Mort de la reina Elisabet II d'Anglaterra i proclamació de Carles III, última hora | DIRECTE
L’extraordinària figura de la reina i la seva dimensió històrica, set dècades asseguda al tro, va anar més enllà, esdevenint també icona pop (a obres d’artistes com Andy Warhol o a himnes punk a càrrec dels Sex Pistols). I va arribar també a la ficció: el cinema i la televisió l’han convertida en personatge carismàtic, més o menys seriós, en un grapat de títols.
Durant quatre temporades, i amb una cinquena que espera estrena (està prevista per novembre, però no es pot descartar que la mort de la reina avanci la data), la sèrie de Netflix ha repassat el regnat d’Elisabet des del seu matrimoni amb Felip d’Edimburg i el naixement dels seus fills.
Creada per Peter Morgan, guanyadora de 19 Emmy i vuit Globus d’Or, aquesta producció és capaç d’equilibrar amb enorme habilitat el retrat íntim amb l’anàlisi política. Claire Foy va donar vida a la monarca a les dues primeres temporades, i Olivia Colman, a la tercera i la quarta. Imelda Staunton agafarà el relleu a la nova entrega.
Abans que Netflix li entregués les joies de la corona, el dramaturg Peter Morgan va escriure aquest llargmetratge, dirigit per Stephen Frears i amb la grandiosa Helen Mirren (que va guanyar l’Oscar per aquest paper) posant-se a la pell d’Elisabet.
La trama es centrava en el complicat moment que va viure la institució, potser el pitjor del seu regnat, després de l’accident mortal de Lady Diana Spencer, l’any 1997. Així, La reina posava el focus en les negociacions amb Tony Blair per escoltar el clam popular que demanava un tractament d’acord amb les circumstàncies.
La figura d’Elisabet, i de la seva germana Margaret, també podia servir per una juganera i molt simpàtica comèdia com aquesta, que ens situava al maig de 1945, i reimaginava una nit de llibertat de les filles del rei George VI.
Les princeses sortien d’incògnit del Palau de Buckingham per celebrar el Dia de la Victòria i el final de la Segona Guerra Mundial. La pel·lícula, dirigida per Julian Jarrold i protagonitzada per Sarah Gadon i Bel Powley, somiava amb una amable farra en la que la futura reina tenia, fins i tot, un affaire amb un soldat.
Colin Firth va guanyar l’Oscar a Millor Actor per interpretar el rei George VI, en aquesta història que recordava la condició de tartamut del monarca.
Un rei que amb l’ajuda d’un fonoaudiòleg (interpretat per Geoffrey Rush) supera aquesta discapacitat i supera amb èxit el repte de fer el discurs de declaració de guerra a Alemanya, transmès per ràdio a tot el món. La joveníssima Freya Wilson interpretava a una futura reina d’Anglaterra de nou anys.
El darrer Nadal que Lady Di va passar amb la família reial britànica és, en mans del xilè Pablo Larraín (el director de la brutal El Club), un malson oníric que penetra al cervell d’una princesa de Gal·les que ja havia decidit fugir d’una vida que la feia profundament infeliç.
Molt més propera al servei amb qui es trobava més còmoda, Diana percep la Reina i la seva dinastia com a espectres que l’assetjan i l’ofeguen. L’actriu Stella Gonet es posava a la pell d’una quasi fantasmal Elisabet II.
Compte, aquí la Reina està en funció del protagonista absolut de la funció: Rex, el gosset preferit de la mestressa, un quisso acostumat a tots els luxes del món, amb merchandising propi i amb l’ego pujadet. Tot es complica quan crea un conflicte d’estat, en mossegar-li els testicles a un president nord-americà ataronjat de cognom Trump.
De pet a una gossera, en Rex viurà tota una aventura per aconseguir la redempció. Animació belga que aposta per un sentit de l’humor passat de voltes, potser més del compte per espectadors infantils, amb referències a El Club de la Lucha i gags sobre el consum d’estupefaents. Tot plegat, una fantasia.
La millor de totes les Elisabets cinematogràfiques: fent la sacada d’honor en un partit de beisbol, destapant-se com una especialista en llençar boles amb efecte, o quan el tinent Frank Drebin se li tira al damunt per “salvar-la” d’un atemptat que només existeix al cap del personatge immortalitzat pel grandiós Leslie Nielsen.
En aquest clàssic de la comèdia spoof, la caricatura de la monarca anglesa encaixava com un guant. La interpretava Jeannette Charles, actriu que es va guanyar la vida imitant Elisabet per culpa de la seva semblança física, participant en events, programes de televisió, sèries o pel·lis com Austin Powers en Miembro de Oro (2002).