Es reediten, després de molts anys sense trobar-se més que a les llibreries de vell, algunes obres d’Elisabeth Mulder (Barcelona, 1904-1987), una original escriptora que havia caigut a l’oblit. Ni tan sols era fàcil comprar La historia de Java (1932), la seva obra més emblemàtica, una novel·la curta que no s’havia reeditat en els darrers 30 anys. La Fundación Banco Santander ha presentat avui Sinfonía en rojo. Prosa y poesia selecta, publicada a la col·lecció Obra Fundamental, que recupera grans autors oblidats nascuts a finals del segle XIX o principis del XX. Les obres de Mulder han estat compilades per Juan Manuel de Prada, que també ha realitzat el pròleg de l’obra. Avui aquest llibre s’ha presentat a la premsa al Liceu, on també es farà la presentació del llibre al públic. De Prada ha volgut comparar l’obra de Mulder a la de Katherine Mansfield, per destacar-ne la seva qualitat.
Elisabeth Mulder. Quadre de Rosario de Velasco, 1950.
Una catalana sense fronteres
Mulder, filla d’un pare castellà de família holandesa, i d’una mare mig corsa mig porto-riquenya, va ser una escriptora a la que, en vida, no se li va fer gaires reconeixementa públics. Era una dona amb un extraordinària erudició: De Prada destaca que tenia un gran coneixement de la literatura europea, excepcional entre escriptors de l’època. Ara bé, Mulder havia tingut una formació especial, perquè s’havia educat a casa, amb preceptors, i havia rebut classes en moltes llengües, però mai va escriure en català tot i parlar-lo. Formava part de les famílies de l'alta burgesia catalana que consideraven el català com una llengua no essencial.
Èxit efímer
Mulder va tenir molt d’èxit abans de la guerra, quan es dedicava a la poesia. Diuen, fins i tot, que Azaña, abans de sortir de Barcelona per anar a l’exili, va enviar un motorista a casa de l’escriptora per buscar un exemplar de la seva darrera obra. Però Mulder sempre va voler mantenir-se aliena a les modes i als cenacles literaris. Ni tan sols va entrar a la dinàmica dels premis. Això va provocar que poc a poc fos apartada dels cercles intel·lectuals, tot i que publicava textos i relats a diaris com La Vanguardia o ABC, o a revistes com Destino, Lecturas o Ínsula (Sinfonía en rojo recull alguns dels seus articles sobre temàtiques literàries). En els darrers anys de vida va perdre la vista i va deixar d'escriure, i això va fer que cada cop fos més marginada del món literari. Quan es va morir, la premsa catalana gairebé no va fer-ne ni menció.
Carrera des de la Bonanova
Diuen els que la van conèixer que Mulder va viure sempre al Passeig de la Bonanova, tot i que va viatjar molt. Hi havia diverses llegendes urbanes sobre ella: des de la que afirmava que havia estat a la Columna Durruti, fins a la que parlava d’un exili daurat a Suïssa, però cap d’elles és certa. De fet, es va casar molt jove, amb disset anys, amb Ezequiel Dauner i va enviduar amb trenta anys; en conjunt va tenir una vida plàcida. Va començar escrivint poesia, en un estil que no tenia gaire a veure amb el que s’escrivia en aquella època. De Prada apunta que “La seva poesia té que veure més amb el modernisme que amb la generació del 27, amb la que coincideix temporalment”. De fet, l’antòleg destaca que Mulder no va enquadrar-se amb cap estil de moda, i que això va contribuir al seu aïllament. També va dedicar-se a fer incursions en la literatura infantil, i traduccions de gran autors anglosaxons com Joseph Conrad o Lawrence de Aràbia.
Al marge d’ideologies
De Prada afirma que Mulder coneixia bé la literatura feminista europea, però que ella no va fer una literatura feminista com a tal, tot i que posava en el centre de la seva narrativa a personatges femenins, que intentaven escapar del destí que els reserva la societat. L’antòleg ha volgut deixar clar que l’obra de Mulder no va ser mai militant, i això va resultar molt difícil en uns moments tan complicats com els de la postguerra... Mulder formava part d’una generació “escindida”, amb escriptors en català i en castellà, separats pel trauma de la guerra i pels pronunciaments polítics. De Prada considera que el fet de no haver-se alineat amb ningú va contribuir a relegar-la, perquè no va ser reivindicada per cap grup de crítics literaris.
De la poesia a la narrativa
Mulder va ser una escriptora molt precoç: va començar a publicar amb 20 anys... Va treure molts llibres de poemes de molt jove, amb un estil vehement, contundent. Però més tard es va passar a la narrativa, i el seu estil es va transformar, amb una obra molt introvertida, molt equilibrada, de gran maduresa. De Prada afirma que per a ell va ser una gran sorpresa descobrir-la: “Quan la vaig llegir per primera vegada em vaig quedar perplex perquè aquesta autora no figurés entre els grans de la seva època, em vaig quedar perplex perquè no fos tan poc coneguda”. Afirma que en certs moments recorda l'habilitat de Txèkhov, i que és una mestra de la narració.
Un compendi divers
Sinfonía en rojo vol oferir una panoràmica de l'obra de Mulder, amb major predomini de la seva narrativa, que és allò més destacat, però també inclou la seva poesia i la seva producció periodística (va començar a publicar articles abans de la guerra civil). Incorpora fins i tot una novel·la seva llarga, El vendedor de vidas, i també el més emblemàtic dels seus relats: Historia de Java, la història d’una gata a la recerca de la seva llibertat. I entre les seves poesies tant inclou les més primerenques, com les obres de maduresa, que la situarien més a prop de la Generació del 27.
Foto de portada: Elisabeth Mulder en un retrat aparegut a Nova Imatge de 1973.