Elisenda Pineda (Premià de Mar, 1978) és nervi, desprèn energia i vitalitat. Arriba entusiasmada a la redacció i de seguida estableix conversa amb qui sigui, la Laura que la maquilla, l'Arnau que li col·loca el micròfon, la Montse que li fa les fotografies... De fet, fa totes les postures que se li demanen, ve predisposada a tot i es deixa manar. Parla pels descosits i sembla que no se li acabin els temes de conversa. Diuen que per conèixer bé a una persona has d'observar com tracta els cambrers, doncs n'estic segura que ella és de les que apila els plats a la taula per facilitar-los la feina. Té un sentit de l'humor desbordant, tot ho transforma amb rialles, fins i tot, els temes més delicats els passa pel sedàs de la comèdia. Em confessa que escriure el llibre l'ha consumit, que l'encàrrec de l'editorial eren unes vuitanta pàgines, però n'han acabat sortint més de tres-centes, concentrant la feina en tan sols un mes, i escrivint en hores intempestives. Era un repte que es va posar i se n'ha sortit airosa. I és, exactament aquest, el motiu pel qual ens ha visitat al plató d'ElNacional.cat, per presentar-nos La catalana llengua (Ara Llibres), un llibre que explica la història de la llengua catalana des dels seus orígens fins a l’actualitat passant per tots els embats que ha hagut d’afrontar amb un toc d'humor i il·lustracions del KAP.
Pineda té formació d'actriu, i ha estudiat turisme, però no ha arribat a exercir mai; i de fet, es defineix com a guionista i admet que la síndrome de la impostora la persegueix sovint. Ha estat col·laboradora en diferents mitjans de comunicació de ràdio i televisió, i actualment, està treballant en un projecte amb l'Òscar Dalmau i l'Òscar Andreu que no ens pot desvelar, però que sortirà a finals d'any. És una ferma defensora de la llengua i proposa "encomanar l'ús de la nostra llengua amb un caràcter festiu"; i tot i haver patit amb aquest primer llibre, no descarta escriure'n un segon.
Què t'ha motivat a escriure un llibre sobre la llengua catalana?
És un encàrrec que em van fer des d'Ara llibres i quan vaig veure que sí que ho podia fer, vaig pensar que era una idea brillant perquè no s'havia fet mai amb clau d'humor i amb les il·lustracions d’en Jaume (KAP) que són meravelloses.
Quina creus que és la situació de la llengua Catalana, actualment?
És lamentable. Tenim el malalt a l'UCI, està amb cures intensives. Jo faig un retrat que no vol ser pessimista, perquè si fa mil anys que parlem en català no serà ara el segle XXI que ens carreguem la nostra pròpia llengua. Però sí que és veritat que per primera vegada hi ha dos factors que juguen en contra. El primer és que a la gent jove li fa vergonya parlar en català, I l'altre són les xarxes socials. Fins ara, no n'havíem tingut i, per tant, si hi havia hagut un sentiment de boicot cap a la llengua, no havia traspassat més enllà del pla físic. Però ara, amb les xarxes socials hi ha moltíssima gent catalanoparlant que a l'hora de mostrar-se al món ho fan en castellà. És lamentable anar als patis d'escola i veure com nens catalanoparlants es relacionen en castellà perquè estan pendents de la gent de les pantalles que es relaciona en castellà.
Tenim el malalt a l'UCI, està amb cures intensives. Si fa mil anys que parlem en català no serà ara el segle XXI que ens carreguem la nostra pròpia llengua
Com s’ha d’engrescar la gent jove a parla en català?
Desconec com es pot aconseguir, però hauríem de mirar de fer-ho.
Dius que preservar la llengua és com una gimcana de la identitat.
Sí.
Com es preserva una llengua?
Parlant-la, bàsicament. Si la parlem nosaltres, si som tossuts i perseverem amb aquesta intenció de cuidar-la i traspassar-la de generació en generació, serà l'única manera de salvar-la. Després, evidentment, la institució ha de fer-hi perquè tot això es materialitzi i perquè hi hagi una cura de tota aquesta cultura que ens acompanya durant tants anys, però si no la parlem al carrer, si no és d'ús social, aleshores es quedarà com una cosa arcaica que només quedarà als llibres. Que la gent jove es torni a enamorar de la nostra llengua, que no els faci vergonya parlar en català, que és una cosa que jo encara no entenc el per què.
Si som tossuts, i perseverem amb aquesta intenció de cuidar la llengua catalana i traspassar-la de generació en generació, serà l'única manera de salvar-la
A casa sempre has parlat en català?
Jo he viscut tota la vida en un barri de Premià de Mar que ha acollit moltíssima immigració. Hi havia gent de Múrcia, d'Extremadura, d'Andalusia i n'hi havia del Senegal. I jo era la catalana. I sí que et sents una rara avis en el teu país. I precisament perquè era la catalana, jo reivindicava més l'ús de la meva llengua, perquè l'havia heretat dels meus pares. I si no l'heretes del teu pare i de la teva mare, aprendre-la és un deure i una obligació. Jo sempre estic a favor d'engrescar la gent a parlar en català, hem d'encomanar l'ús de la nostra llengua amb un caràcter festiu.
Si no heretes el català dels teus pares, aprendre-la és un deure i una obligació
Creus que la gent que treballa de cara al públic hauria de parlar obligatòriament en català?
Ha de ser una obligació, bàsicament, perquè el català és una llengua cooficial d'aquest país. El que passa és que som el gos de casa de pagès i sempre estem rebent i posant l'altra galta perquè no se'ns sigui dit que som maleducats o gent estranya. L'única cosa que estem demanant és que a casa meva em parlis la meva llengua.
Som el gos de casa de pagès i sempre estem rebent i posant l'altra galta perquè no se'ns sigui dit que som maleducats. L'única cosa que estem demanant és que a casa meva em parlis la meva llengua
Què hem de fer quan entrem en un establiment i no ens entenen?
Si no parles català, com a mínim, que jo pugui entrar al teu establiment i dir-te, posa'm un cafè amb llet i que m'entenguis. I si li he de tornar a repetir, li torno a repetir, no passa absolutament res. Sempre que entro en algun lloc parlo en català. I aleshores, per norma general, sempre em responen en castellà. Hi haurà algun dia que un dels dos baixarà del burro perquè de forma orgànica tu tendeixes a parlar la llengua del teu interlocutor per entendre-t'hi. I jo no baixaré del burro si estic a casa meva.
Hi haurà algun dia que un dels dos baixarà del burro perquè de forma orgànica tu tendeixes a parlar la llengua del teu interlocutor per entendre-t'hi. I jo no baixaré del burro si estic a casa meva
Però no creus que els catalans cedim sempre?
Clar, perquè tenim un complex tremend i aquest és l'error. Per no sentir-nos dir que som maleducats, que no som gent d'acollida, que no ajudem, que no ho fem tot fàcil perquè la gent que ve de fora es trobi còmoda, canviem de llengua. I també hi ha un factor afegit, que és la pèrdua de temps. No ens agrada perdre el temps. Aquest esforç ja l'hem fet tantes vegades que portem un desgast tremend. Però, escolta'm si l'hem de tornar a fer, tot sigui per conservar tot això que tenim.
Els catalanoparlants tenim un complex tremend i aquest és l'error. Perquè la gent que ve de fora es trobi còmoda i no perdre temps canviem de llengua
Llavors qui és responsable de l'estat actual del català?
Jo crec que tothom. Començant per les institucions, el català s'ha abandonat les últimes tres legisltures i és una llengua que ens dona identitat. Per tant, sigui del color que sigui el govern, ha de fer perquè el català es conservi, perquè s'ensenyi bé a les escoles, per incentivar els nens a parlar en català, etcètera. Què ha passat en aquestes últimes legislatures? Que ens hem oblidat del més important, que era perseverar la nostra identitat. El català és una estructura d'estat. La responsabilitat de conservar la nostra llengua recau primer sobre la institució i després la responsabilitat civil.
El català s'ha abandonat les últimes tres legislatures. Ens hem oblidat del més important, que era perseverar la nostra identitat. El català és una estructura d'estat. La responsabilitat de conservar la nostra llengua recau primer sobre la institució i després la responsabilitat civil
Qui creus que ha fet més pel català? Pompeu Fabra, Jordi Pujol o Rosalia?
Que la Rosalia hagi cantat en català és anecdòtic. No la critico pas, però no crec que estigui fent res per la llengua posant dues cançons en català o acabant-ne una amb la llengua de Verdaguer. Als que fan música en català jo els dic “vostè és activista de la llengua i jo l'abraço i el felicito, l'aplaudeixo i l'esperono a seguir per aquest camí.” Jordi Pujol i Pompeu Fabra em semblen dues persones que podrien lluitar força per aquest podi per Medalla d'Honor. Pompeu Fabra el que fa és normalitzar la nostra llengua. I Jordi Pujol crea les institucions perquè el català flueixi com un riu i cali a aquells llocs on normalment no es parlava en català. Va crear uns mitjans de comunicació i es podria haver enganxat els dits, però allò funciona com un tro. Però jo crec que el que posa la primera pedra és Pompeu Fabra.
Què creus que passarà amb el català d'aquí a cinquanta anys?
El que m'agradaria que passés és que aquesta situació es revertís. Però no ho tinc clar. Al poble català li ha anat molt bé l’embat per espavilar-se. Que ens fotin un mastegot de tant en tant, que dius, és ben lleig i ben trist que això ens hagi de passar.
Al poble català li ha anat molt bé l’embat per espavilar-se. Que ens fotin un mastegot de tant en tant
La Norma (que és la imatge de la primera campanya de la normalització de la lingüística de la Generalitat del 82), i la Cati, que és la seva filla adolescent, són les protagonistes del teu llibre i les que vehiculen la història. Per què has triat aquests dos personatges?
El meu editor em va proposar recuperar un element de la campanya dels inicis dels anys vuitanta, en què, evidentment, estava tot per fer i tot era possible. Veníem d'una dictadura que representava que el català havia estat vivint sota una repressió absoluta. Hem triat la Norma, una noia jove de catorze anys vestida amb una granota que representa la modernitat, i un cop ella s’ha fet gran, té una filla, la Cati, que ens hem inventat. Fa molta gràcia perquè la Norma du una carpeta que diu ”Sóc la Norma” i el Soc porta l'accent diacrític. I la Cati porta un jersei que posa “Soc la Cati” i el 'soc' ja no el porta perquè dona la benvinguda a la nova manera d'escriure en català carregant-se els accents diacrítics. Que n'estic totalment en contra. Jo els continuo posant i seré militant de l'accent diacrític fins al dia que em mori.
Jo continuo posant els accents diacrítics i seré militant de l'accent diacrític fins al dia que em mori
A la solapa del llibre dius que has estudiat per ser actriu però, que no vas acabar el curs. També dius que vas estudiar turisme però, tampoc vas acabar el grau. Que ets guionista, però no tens massa formació, diguéssim que ets autodidacta. I has escrit un llibre, però no et consideres del tot escriptora. Et persegueix una mica la síndrome de la impostura?
Sí, la tinc tot el dia a sobre, al damunt. Jo aconsello molt la teràpia, t'ordenen bastant les idees. Vaig voler estudiar art dramàtic, a casa s'hi van posar de cul, i em van recomanar que fes turisme que “d'això sí que podràs menjar”. No he treballat mai de res que estigui relacionat amb el turisme. I la meva formació d'actriu és bastant de pa sucat amb oli.
La meva formació d'actriu és bastant de pa sucat amb oli
Ara que parlem de l'humor i de l'estand-up, tens un monòleg dedicat a la menopausa. Creus que encara és un tema tabú?
Sí, soc una senyora que estic perimenopàusica, que és una cosa que no ens expliquen que passa i passa, que vol dir que abans d'estar menopàusica tu ja tens uns símptomes. Això no m'ho havien explicat mai, jo ho he trobat tot per TikTok, com una adolescent. No crec que sigui tant un tema tabú sinó un desinterès absolut. La menopausa es pot allargar quinze anys amb símptomes que tu desconeixes completament, com és depressió, insomni, et canvia el cos de cop i volta, deixes de tenir cintura per ser un quadrat, perds massa muscular, se t'asseca tot, i quan dic tot vull dir tot, i clar, tot això et fa estar irascible, enfadada i a sobre no et queixis, no fos cas que es pensin que ets una histèrica. I això em va portar a pensar que no hi ha ties de la meva edat que estiguin parlant d'això amb clau d’humor.
He trobat tota la informació de la menopausa per TikTok, com si fos una adolescent
Potser no s’ha parlat gaire de la menopausa perquè les dones no hem tingut espais (i les dones d'una certa edat encara menys.)
L'altre dia li van donar el 50 Premi Memorial Margarida Xirgu a l'Àgata Roca i parlàvem d'això, que a les dones de cinquanta anys ens passen coses. I a vegades no interessen les coses que ens passen. Collons, doncs expliquem-les.
Abans de començar l’entrevista parlàvem de maternitats i t'he demanat permís per fer-te una pregunta que pot ser una mica intrusiva. Aviat en faràs 46 i has decidit no tenir fills.
És una decisió que vaig prendre en el seu dia. Potser perquè no vaig trobar la persona. Fins que finalment he trobat algú amb qui jo tindria criatures. Però ens ha arribat que ja som grans tots dos, jo en faré quaranta-sis i ell n'acaba de fer quaranta-vuit. Tampoc ha sigut una cosa que hàgim desitjat moltíssim. Jo això ja ho deixaria per a gent més jove. Primer, que t'has de gastar molts diners per fer-ho d'una manera que no és l'ortodoxa, i més enllà dels diners, després no saps mai si funcionarà. L'alteració que rep el teu cos en l'àmbit hormonal és brutal, tu ja estàs al final de la menstruació, per tant, el teu cos ja està entenent que t'estàs assecant i que ja no toca fer-li passar per aquest camí, jo no m'atreviria. És molt respectable, però hi poden haver mil complicacions amb l'embaràs, la criatura en el cas de venir bé, tindria uns pares que gairebé freguen els cinquanta anys. A més, el meu home ja té un fill, o sigui que ja tenim el tema cobert.
T'has de gastar molts diners per fer-ho d'una manera que no és l'ortodoxa, i més enllà dels diners després no saps mai si funcionarà
Creus que amb el tema de l'educació sexual (el funcionament de la reserva ovàrica) passa com amb el de la menopausa, que no tenim prou informació?
Potser sí que tens la informació, però no li dones la importància. El ginecòleg et diu: “estaria bé que et congelessis òvuls”. Però què vol dir exactament? Com és el procés, exactament? Com ho hem de fer? I a més és dolorós. Jo recordo un desinterès absolut en l'àmbit mèdic. Digui’m les possibilitats que tinc, i aleshores em sentiré lliure per poder triar. Ens ho expliquen, però no com ens ho haurien d'explicar. Perquè després no em trobi amb els pixats al ventre amb quaranta anys i aleshores tindré una feinada per quedar-me embarassada de cal Déu. I això és el que després genera frustracions i problemes amb la parella.