Han passat 10 anys, però a l'Elisenda Solsona encara li tremola la veu, una mica el cos també, quan recorda el procés d'infertilitat que va patir. Hi ha una tensió física que es percep en el seu llenguatge no verbal, com si cada cop que parla un fantasma invisible li recorrés els porus amb una ungla freda i afilada. Però ella no deixa d'explicar-ho, tot i que al principi no ho tenia clar, tot i que va arribar a pensar que potser exposar la seva vivència personal seria contraproduent pel llibre. I és que Mammalia (Males Herbes, finalista del Premi Òmnium a la millor novel·la) no va del que li va passar, però el que li va passar es respira en cada pàgina. És impossible fugir de la reflexió llegint una novel·la distòpica i futurista que ha tardat cinc anys a construir. Volcans, boleros, coves, el desig de ser mare, la por de no ser-ho, infertilitat, ventres de lloguer, classisme, memòria. A través de la recerca d'identitat de la Cora, la tendresa feta personatge, l'escriptora mescla tots els elements en un engranatge perfecte, un trencaclosques pervers que causa autèntic terror i que ha posat sobre la taula debats encara massa silenciats.
Mammalia és una història d’històries, no sé com la definiries tu.
Sempre dic que, quan començo a escriure, és per treure monstres que porto dins. A Mammalia no hi ha terror, hi ha moments angoixants i inquietants, però sí que escric des d’allà. Vaig voler treure el monstre del procés d’infertilitat que vaig passar, de les males pràctiques que hi ha en algunes clíniques de reproducció assistida, la crítica al ventre de lloguer, els límits del desig de la maternitat o la importància de parlar de la no maternitat. I després van sortir altres temes que m’interessen, com la memòria i com de mal·leable pot ser per a un infant. Hi ha terror en això, perquè tothom construeix la identitat a partir del que li han dit i de les fotos que ha vist, però això pot estar manipulat. Per això parlo d’una noia que vol tornar als seus orígens per saber d’on ve, saber qui és la seva mare i franquejar el pare, que és un mur amb qui no pot conversar, per acabar unint les pistes i arribar al final. La idea de fons són les maternitats, la fertilitat o el desig de ser mare, però al final parla de com d’important és saber d’on vens per crear-te una identitat pròpia.
Tenint en compte que parteix d’un moment traumàtic personal, t’havies preparat per poder-ne parlar obertament també fora de la ficció?
Ja han passat 10 anys, crec que ha passat el temps suficient per poder-ne parlar. Es diu molt que el que no es diu, no existeix, i jo en aquell moment no podia dir-ho. I hi havia molt més tabú que no pas ara, i quan vaig passar per tot aquest procés, dels 28 als 32 anys, ho vivia amb vergonya. Quan va començar la promo de Mammalia, vaig tenir el dubte de si havia d’explicar que partia d’un procés intern. Fins i tot pensava si aniria en detriment de la novel·la, perquè no tracta d’això, és des d’on jo ho he construït. Però vaig decidir que sí perquè estava en deute amb mi mateixa, perquè en aquell moment m'hagués agradat llegir que una noia havia escrit una novel·la a partir d'uns fets que li havien passat. I trencar aquest tabú i fer que els cercles de dones en puguin parlar.
T’han escrit dones?
Sí, sí, i m’emociona. Em posaria a plorar. És una de les coses que he vist amb Mammalia, i per mi el gran premi és com ha arribat a la gent. He sentit molt de suport, i molt de suport de dones que l’han llegit i m’han agraït que parlés obertament d’aquests temes. Em fa emocionar molt.
Quan vaig passar el procés d'infertilitat, el vivia amb vergonya
Quan vas començar a sentir pressió per ser mare?
Jo no em plantejava ser mare, ni ho tenia clar, i fins els 28 no vaig tenir cap desig de ser-ho. Però amb el primer avortament se'm va despertar molt el desig de ser mare, perquè em deien que no podia, i jo ho intentava, i no podia. Vius amb aquesta pressió en què sents que estàs fallant. És un moment molt tens.
Vas sentir més pressió llavors que ara, sent mare?
Sí. També he notat molta diferència amb el meu fill gran i la meva filla petita. Amb el primer sentia molta pressió i molts consells no demanats. No sé si també ho he sabut parar, o m’han anat fent menys ràbia i m’he pogut relaxar. Però amb el gran els consells em feien molta ràbia. Per què algú m’havia de dir com s’havien de fer les coses? A més, jo era molt estricta amb la criança respectuosa, tenia un llistat de com s’havien de fer les coses, i si algú m’ho qüestionava, saltava. Amb la segona maternitat m’he relaxat.
És una utopia pensar que algun dia les dones podrem decidir lliurement si volem ser mares o no?
Jo espero que deixem de tenir pressió i espero que ens deixin de preguntar. Soc optimista en aquest sentit. Podem fer coses meravellosíssimes que no estiguin relacionades amb la maternitat. Ser mare és meravellós, i a mi m’encanta, però és igual de meravellós no ser-ho i destinar el teu temps i la teva passió a altres coses.
I com s’identifica si vols ser-ho per voluntat o per pressió social?
És que aquest és el problema: costa molt discernir. I crec que passa amb moltes facetes de la vida, costa molt treure't capes i veure què és el que tu vols realment. Moltes maternitats s’han dut a terme perquè és el que s’havia de fer, les nostres àvies per descomptat, i ens ho han anat traspassant a nosaltres. Costa molt saber si és per pressió o és el que vols. Jo sentia que no podia ser mare, i sentia la pressió externa i la pressió interna; es tracta d’intentar treure’t l’externa i ser sinceres amb nosaltres mateixes, però és molt complicat de fer. També crec que és molt important escoltar gent que ha passat per experiències en què tens dubtes: per exemple, una amiga meva no vol ser mare i em diu que vol parlar amb dones de 50 anys per saber què senten i si se'n penedeixen.
Que estigui de moda parlar de maternitats vol dir que algun dia deixarà de parlar-se’n?
Ara s’està condensant, però és que aquesta explosió és necessària. Ho parlàvem amb l’Elaine Vilar, autora d’El cielo de la selva (Lava), que deia que ja és hora que les dones parlem de terror i de coses que s'han amagat. Ara parlem obertament del cos, de fluids, de decisions, de coses bèsties, i benvinguda sigui aquesta moda. Que a algú li pugui tirar enrere perquè no vol estar dins la moda, ja se’ns escapa de les mans. I d’acord que hi ha molts llibres que parlen de maternitat, però en tens molts altres que no en parlen.
Parlem dels ventres de lloguer i d’aquesta mercantilització dels cossos de les dones.
La realitat dels ventres de lloguer és duríssima. M’he informat dels centres, de molts casos terribles, de les males pràctiques que hi ha. Recomano molt l’anàlisis que fa Elena Crespi a El negoci dels nadons (Raig Verd) i l’assaig Gestación subrogada: Capitalismo, patriarcado y poder (Pepitas de Calabaza), de Layla Martínez. Jo soc una persona molt perfeccionista i m’agrada que tot parteixi d’una cosa verídica, i puc dir que Mammalia és un bàlsam comparat amb el que passa a la vida real. Stephen King deia que el terror és una al·legoria de la realitat, una pàgina de ficció que poses a la realitat o a un monstre dins teu, i que la ficciones perquè sigui més agradable de consumir.
Entenc que et vas quedar de pedra buscant informació.
Molt. Els tipus de contractes que fan amb les gestants, les cases on viuen, que semblen granges d’embarassades. O el cas d’un matrimoni d'Austràlia que va recórrer el ventre de lloguer: eren bessons, un d'ells tenia síndrome de Down i no se’l van quedar, només van quedar-se la nena. És que tot, tot, tot és terrible.
La realitat dels ventres de lloguer és duríssima; Mammalia és un bàlsam comparat amb el que passa a la vida real
També hi ha alguna cosa d’això a les clíniques de reproducció assistida?
Sí, perquè per a ells ets un producte. És un negoci. T’ensenyen el catàleg, amb els preus, els intents i què pots fer si no funciona. I després hi ha el tema econòmic, que fa que no t’ho puguis permetre. Jo tenia 29 anys i em podia permetre només un intent, i valia 8.000 euros. Vaig fer-ne un amb fecundació in vitro que no va funcionar, i quan estava a punt de fer el segon em vaig quedar embarassada de manera natural.
I et vas trobar amb aquesta deshumanització?
M’hi he trobat claríssimament. En la mercantilització del meu cos, amb diners i hormones pel mig. Però també en entendre el cos com un recipient. Quan vaig tenir el primer avortament va ser perquè l’embrió s’anava a parar, van haver-me de provocar l’avortament i fer-me un raspat. Et porten a una sala amb moltes més dones que estan avortant, en un box amb cortines —on no despleguen ni les cortines— i, a més, et donen oxitocina per poder tenir contraccions i el raspat sigui més fàcil. Jo he tingut més dolor amb aquestes contraccions que quan vaig parir. Suposo que perquè el dolor és tan bèstia, és un dolor emocional de no entendre per què he de tenir contraccions per parir un embrió mort. És terrible. I sense cap mena de cura ni d’acompanyament, per ells era com un tràmit. Era una clínica pública i m’han dit que ara ja no és així, i tinc esperança en què hagi canviat. Però és el cantó fosc de la maternitat, el que no s’explica, i això ha de canviar.
Encara que se’n parli més, les dones podem erradicar el sentiment de culpa?
És molt complicat desfer-te d'un pensament col·lectiu com la culpa. Crec que tardarà molt a marxar. Però intento ser optimista perquè veig canvis. Tinc amigues que n’han fet 40 i no volen ser mares i no tenen culpa. Més que culpa, tenen por a penedir-se’n. Això passa amb tot a la vida, però sí que amb la maternitat hi ha un factor irreversible, perquè amb 50 anys ja no ho pots ser.
Poses damunt la taula el món de les adopcions i la realitat de les persones adoptades, però no se’n parla gaire, ni a la vida real ni a les ficcions. Per què?
És una via per ser mare. Quan no pots ser-ho, et diuen molt això, que pots adoptar. Però ostres, és que l’adopció és un procés, no és l’opció B quan no pots ser mare biològicament. És molt complicat, hi ha molts diners pel mig, molt temps i moltes famílies que no s’ho poden permetre. La Míriam Aguilar (@holasoymir) ho explica molt bé. Ella va estar 8 anys intentant ser mare, i quan portava aquest temps li preguntaven que per què no adoptava, però ella tenia clar que no era el tipus de maternitat que volia.
Això connecta amb la idea de que ser mare és un dret, més que un desig?
Jo he passat per molts estadis, soc una mica muntanya russa amb això. Quan ho estava passant molt malament perquè no podia ser mare, em venia al cap que jo tenia dret a ser-ho. Només veia la gent que podia ser-ho de manera fàcil, i com que no se’n parlava, sentia aquesta rabieta. Recordo que una amiga em deia que no tenia dret a ser mare, sinó que el dret el tenia l'infant a tenir una família. Això és un dret bàsic i fonamental, i ser mare és un desig. Però em va obrir molt els ulls l’Elena Crespi. Em va dir que tenia dret a poder tenir una maternitat digna i a una cerca de la maternitat digna sense aguantar quatre anys d’espera. O a que si les analítiques hormonals et surten malament, no t’expulsin de la sanitat pública. I entrar en processos dignes d’aquesta fertilitat. No vull criticar les clíniques de fertilitat, tinc amigues que han estat mares gràcies a això. I no estic en contra de la reproducció assistida, sinó dels mals usos que es fa als cossos de les dones. No hi ha el dret a ser mare a tota costa, explotant el cos d’una dona; el dret és a tenir una cerca digna sense explotar cap cos.
I cada cop les dones són mares més grans i s'acudeix més a les clíniques.
Clar, i tampoc hem de jutjar el fet de voler ser mare gran. Jo m’he hagut de sentir jutjada pel contrari, perquè quan vaig voler-ho ser era relativament jove dins l’estàndard actual. Fins i tot el ginecòleg em va dir que tenia molta vida per endavant, que ja aniríem fent intents. Em vaig sentir molt infantilitzada. Tant si ets gran com si ets jove, al final t’acabes sentint jutjada.
No estic en contra de la reproducció assistida, sinó dels mals usos que es fa als cossos de les dones
Tu ets professora de Secundària. Com pensen les maternitats els que pugen?
Pel que veig, les noies no tenen tan marcat aquest discurs de que han vingut al món per ser mares. Veuen que potser no ho són i que no passa res, i això m’agrada. Potser no parlen tant de si volen ser-ho o no, però es desprèn la sensació que no tenen perquè ser-ho i arrosseguen molta menys pressió. També els nois, crec que són més conscients de què és una maternitat i del que suposa.
Tenen algun tipus d’educació sexual a l’institut?
Sí, sí. A l’ESO tenen una infermera un cop a la setmana, a qui durant algunes franges poden anar a preguntar-li dubtes sobre el tema que necessitin. A tercer d’ESO també tenen un taller que es fa tres cops l’any per parlar de sexualitat, o per parlar de la pornografia, que també preocupa molt per l’accés que tenen des de petits als ordinadors. És útil i es nota. A la meva època, quan tenies la regla t’amagaves la compresa perquè els demes no la veiessin; ara tenim un lavabo especial perquè puguin canviar-se, i quan ho necessiten em criden “profe, dame las llaves del baño”, i van amb el tampó a la mà sense cap mena de tabú ni vergonya. Parlar tan obertament del propi cos i de la regla ha fet que no tinguin cap pudor amb això.
Veig que t'ho diuen en castellà.
Al meu institut sento algú parlar en català i penso: a quin poble soc? Potser n’hi ha un, i és “el que parla català de tercer d’ESO”. Inclús el meu fill, que té sis anys, parla en castellà a l’escola, tot i que a casa tots som catalans i no sent el castellà per enlloc. Tenen el castellà súper integrat.