La primera vegada que vaig escoltar La Élite em va canviar la química cerebral. Finals de 2021, acabàvem de passar una ja-sabeu-què, i estava tancada a una oficina d’una agència creativa de la zona alta. Després d’una d’aquelles reunions on es diuen coses com "cal pensar out of the box", "uff, som tan disruptius!", "falta punch" i trenta mil merdes més que podrien sortir en un vídeo de Pantomima Full, em vaig asseure al meu lloc, i per tal de fer de la meva jornada laboral una lluita contra la productivitat capitalista, vaig entrar a Instagram a mirar Stories. Amb la mirada quasi tan perduda com la gent que els penja, vaig veure un selfie al gym a les set del matí d’algú amb un clar TCA; la persona més edgy que conec penjant un link “La Élite - Nuit Folle”; algú compartint el seu últim article filofeixista; una foto de les deixalles fora del contenidor juntament amb un osset de peluix amb el text “martes” (like); al baixista de tal grup de Sonido Muchacho també compartint un link “La Élite - Nuit Folle”; un parell de selfies a ascensors d’oficina; i al tio que només has vist borratxo a concerts, una altra vegada, link “La Élite -Nuit Folle” amb el text “POR FIIIIIII”.
D’acord. Deixo el mòbil sobre la taula, canvio un parell de cops de pestanyes a l’ordinador i teclejo a Spotify “La Élite - Nuit Folle”. Clic. Un veu de megafonia en francés deia “Votre attention, s'il vous plaît…”, uns sintetitzadors retrofuturistes que podrien sonar en uns autos de xoc comencen a sacsejar-me i una caixa de ritmes explota. Curtcircuiten els meus nervis. Un bucle de llums incansables fa de coixí per una veu que no busca ni tan sols sonar bé, i em conviden a anar a París —“VAMOS A PARÍS, DIRECCIÓN PARÍS EH!”—. Em tenien. Una energia gremlin va néixer en mi. Volia saltar, fer el burro per aquella moqueta caríssima, tirar la meva cadira ergonòmica, fer volar la taula, beure'm un calimotxo, dir-li a la meva cap que la propera vegada faria hores extres no remunerades el seu maleït carlino, i sortir corrents absolutament embogida. No vaig fer res d’això. Vaig seguir teclejant en un silenci indiferent mentre que a les meves orelles ressonava La Élite fins a convertir-me en una fidel seguidora del seu nou punk.
D’això ja en fa anys, molts temes i un grapat de gires d’un grup que arrasa per allà on passa. De sonar a uns auriculars de la Renfe a tancar un dels escenaris principals del BBK Live en un obrir i tancar d’ulls. Si a aquestes altures no els coneixes, ja em sap greu. Però no passa res, ara mateix hi posem remei. De bones a primeres, La Élite son un duo vingut de Tàrrega amb l’única pretensió de passar-ho bé i muntar una bona moguda allà on van. Per una banda tenim al Nil Roig, també conegut com Yung Prado —sí, sí, aquell que va fer la cançó original que després Rauw Alejandro va convertir en remix per tancar l’any passat—, qui és l’encarregat dels beats, productor, dj i amant de l'electrònica sense por a jugar a les taules. I per altre banda ens trobem al David Burgués, l’huracà humà que es mou frenèticament per l’escenari mentre pràcticament escup les lletres més vives, enginyoses, divertides i, per què no, barroeres en el millor sentit de la paraula. Una combinació infal·lible que dona com a resultat una mena de synth punk on les melodies pop, els sintetitzadors i la botzina de la fira es barregen amb lletres de caràcter punk, on la festa, les birres, les drogues, un xic de violència i fins i tot un amor romànticament decadent ballen en una agitació constant.
No badeu; en un món mesurat sempre a partir de l’atenta mirada de tercers, resulta catàrtic abraçar el brutejar i entregar-se a allò més físic
Fórmula infal·lible, però sense ser flor d’un sol dia. La trajectòria del duo lleidatà va començar al 2016 amb el seu primer EP autoeditat, on es troba entre d’altres una versió de She’s Lost Control de Joy Division. Però no va ser fins al 2019 que la cosa es va començar a posar seriosa, amb el seu segon EP Sorry Not Sorry, seguit de diversos singles, van acabar l’estiu de 2021 en una pseudo-revetlla de Sant Joan, on els de la discogràfica Montgrí —fundada pel també duo català Cala Vento— van quedar tan embriagats de la seva actitud i energia incomparable que no van poder fer altra cosa que fitxar-los. I d’aquí només cap amunt.
El 2022 van treure el seu primer disc Nuevo Punk. Tot i no transmetre grans missatges anti sistema, ni voler capgirar el món amb la seva música, van aconseguir fer de la pista de ball un espai d'alliberació, tan mental, com física, de les frustracions d’aquesta generació, que no queda clar si és millennial o zeta, o per a qualsevol que estigués disposat a fotre's dins d’un pogo més enèrgic, suat, i ple de pluja de birra de la programació. Aquest punt just de rebel·lia i disconformitat, barrejat amb altes dosis d’energia etílico-festiva, i de moviment lliure, els torna quelcom addictiu per a tots aquells que els escolten. Si a això els hi sumem el fet que són amics dels seus amics, no sorprèn que hagin col·laborat amb un bon grapat d’artistes com The Parrots, Ben Yart, Kiliki, Mainline Magic Orchestra o Hofe. I no oblidar tots aquells que simplement s’uneixen a la seva festa damunt de l'escenari com Diego Ibáñez de Carolina Durante o Marcos Crespo de Depresión Sonora en el seu últim concert de festival d’aquest estiu a Barcelona.
Aquesta aproximació pop al punk que fan a cada tema ha servit com a cavall de Troia per colar-se als line up de festivals com el ja mencionat BBK Live, el Cruïlla, el Tsunami Xixon, el Cala Mija o el FSTVL B. Sense oblidar la seva, ja històrica, actuació de la Mercè 2022. Però si per alguna cosa se’ls pot seguir anomenant punk és pel seu autèntic compromís amb els seus ideals. Si ja reconeixen les seves influències i celebren altres artistes en les seves cançons, que van des de La Zowi a Eskorbuto o els Sex Pistols, el seu compromís amb el teixit cultural més underground no és queda només en paraules. Tot i haver penjat el cartell de sold out a sales com l'Apolo, en els dos últims anys han posat en marxa l'Apretaditos Tour, una iniciativa de concerts per no més de 100 persones en sales petites de diferents ciutats de la península. “Una celebració de la trajectòria de la banda i dels vells amics, a més de ser un reconeixement a les sales que lluiten per sobreviure dia rere dia per seguir endavant”.
En aquesta segona edició, que es va celebrar a finals de febrer per tot el territori, aprofitant el llançament del seu single Vida de €1, van posar les entrades a un euro de la mà de Jägermeister —vendre's al sistema en pro de les bones idees— aconseguint quatre sold outs en qüestió de segons. Per sort, encara els hi queda molta energia i carretera per endavant. Però no badeu; en un món mesurat sempre a partir de l’atenta mirada de tercers, resulta catàrtic abraçar el brutejar i entregar-se a allò més físic, primari, i si fa falta, hedonisme caòtic d'assistir a un dels seus concerts.