En els últims anys, és possible que hàgiu vist més el nom de La Élite en el cartell de festivals de música de tota mena que als vostres pares. Això només pot dir dues coses. Primera, que hauríeu de desbloquejar el mòbil i trucar a la mama; i segona, que el duet vingut des de Tàrrega, format per Nil Roig (aka Yung Prado) i David Burgués (aka Diosito), s’ha convertit en el preferit per aixecar qualsevol festa. Tant dels que estan a dalt, com a baix de l’escenari. Després de dos àlbums, i més de cinc anys girant, queda demostrat que la seva barreja de synthpunk amb tocs pop enamora a tothom qui s'atreveixi a ballar-los. Amb motiu de la publicació del seu segon llarg, Escaleras al cielo (Discos Gele, 2024) ens reunim amb ells dies després de la seva festa de presentació a la sala Apolo. Una nit en la qual van convertir el temple de l’electrònica en una rave on, a part d’ells, vam poder veure el debut de Club, el primer artista del seu segell, Discos GELE, a través del qual també s’autoediten, i els duríssims dj sets de VVV i Meritxell de Soto.
Chiquipark per a chiquipunks
"Ens van proposar fer un concert de presentació en horari club, de nit, al Nitsa, on generalment fan sessions d'electrònica, i estàvem bastant cagats", reconeix en Nil Roig. "Era molt diferent de tot el que acostumem a fer naltros. Des de primer moment vam dir que sí, però els hi vam demanar fer un line up complet amb la penya de Club, que aviat trauran el seu primer EP, amb el segell que estem muntant ara amb el David. La idea era posar més col·legues i socis dins la festa". En David remata el discurs del seu company afegint que ja que tenen la possibilitat de poder convidar a qui vulguin, "portem a penya que ens mola i que volem recolzar. Muntar una festa més enllà del disc". Amb aquesta combinació van aconseguir arrossegar un públic absolutament eclèctic, des de la Barcelona més moderna als que fan botellot a les portes de Clap de Mataró sense cap intenció d'entrar-hi. "Els concerts que fem a sales ja solen ser així", insisteix en David. "Hi ha penya de tot, de totes les tribus urbanes possibles". I és que La Élite és un grup capaç de tocar en un festival tan punk com el PintorRock al SanSan de Benicàsim amb un cartell en què aquest any han figurat noms com La Oreja de Van Gogh, Amaral o Viva Suecia. "Les dues Espanyes, es podria dir". Ironitza en David . "Ens encanta, que sigui tot súper versàtil i s'ajunti gent de tota mena. És superenriquidor". La Élite, definitivament, són els preferits dels teus preferits. Però entrant en aquest circuit més gran i comercial, fa dels lleidatans un producte més pop que punk? ¿La seva energia quasi Looney Tunes fa embogir a tothom, però corren el risc de convertir-se en un producte més que un agent transgressor? "Som una mica el chiquipark, el chiquipunk dels festivals", respon en David, novament tirant humor. "En realitat és guai, perquè amb aquesta percepció que som més pop, podem estar a molts llocs amb molta gent diferent. I si tothom s'ho passa bé, és increïble. És cert, i ens ho han dit diverses vegades, que el nou disc té melodies una mica més pop, però gràcies a això també ens està escoltant un munt de penya que d'altra manera potser no escoltarien aquest tipus de música. D'alguna manera fas que s'apropin a un so a què, d'altra manera, potser no s'aproparien".
Vam començar a fer música per fer alguna cosa divertida en un moment que no teníem molt més a fer més enllà d'anar a currar i després al bar
Aquest gir cap a una música més de masses, els inscriu a poc a poc en aquesta nova onada de nou-pop-festivaler ple d'himnes i ganes de poguejar, on també podem trobar artistes com Depresión Sonora, Carolina Durante (amb el seu cantant, Diego Ibáñez, van gravar una espídica Gallery Session) o La Paloma -artistes que hem pogut veure també pujats a l'escenari als concerts de la Élite-. "No és un pas conscient per buscar aquest públic", assegura en David. "Però el que no farem és fer el mateix disc dues vegades. Volem provar sempre coses noves. Veure què passa. Però sempre sent honestos". En Nil pren la paraula per exposar que potser Escaleras al cielo sona més pop, però potser el seu pròxim disc explorarà les formes metàl·liques del death metal. Qui sap. "Potser ara ens preparem una miqueta més que abans. No és que ho calculem, però quan tenim una idea, que acostuma a sorgir totalment random, ara sí que preparem una mica més els passos a seguir". Teoria a què s'apunta el seu aliat, però amb matisos. "Si ens ho penséssim molt, potser seria un problema per a nosaltres. No tenim una direcció concreta. A aquestes altures, ja hem fet un munt de cançons i fer el mateix no molaria". Tot i això, en els seus inicis, en aquell moment en el qual li van posar al grup el nom d'un bar, no ho pensaven (tot i que potser ho somiaven). No buscaven omplir festivals. Van muntar La Élite per evadir-se de feines precàries i matar el temps. "Hem passat per diverses fases", diu en David. "Vam començar a fer música per fer alguna cosa divertida en un moment que no teníem molt més a fer més enllà d'anar a currar i després al bar". Però el seu nom ràpidament va començar a circular entre els cercles de modernor i gent guapa i, ja poc abans de publicar el seu primer disc, Nuevo Punk (Montgrí, 2022), els van demanar un tema per a una sèrie dels Javis. "Com es deia?", pregunta el David. Cardo, la sèrie era Cardo. "Exacte", confirma en Nil. "Era la que va fer l'Ana Rujas. Sonant a la sèrie ens van començar a arribar propostes i va fer que la cosa comencés a anar una mica més seriosament". Prossegueix en David. "En aquell moment les coses van canviar una mica. No molt, però vam decidir ser més constants. Ens vam motivar per sortir a tocar, perquè abans no ho fèiem mai. Va ser un petit canvi, però una gran motivació per veure que el que fèiem potser agrada la gent i podíem seguir creixent".
Dos micros i 15 segurates
D'allò no han passat més que dos o tres anys, però aquells dies ja queden lluny. Actualment, tots dos es dediquen plenament a la música i han deixat enrere a tots aquells caps a qui han dedicat Mata a tu jefe. "No trobem res a faltar d'aquella època", exclama el David. "Però ens ha passat el que passa amb qualsevol projecte que fas, al final investigues molt. Et comences a preguntar per què canto així. Per què estic escrivint una lletra així... Al principi surt tot d'una manera molt innocent i superinconscient. Però quan acumules un munt de cançons, comences a vigilar més, de no repetir-te, de fer coses noves, i aquesta mirada més innocent es perd, però haver-la tingut mola. Al principi, evidentment, tot és nou, però de mica en mica es va convertint en una rutina. I fa por caure en una rutina. Fora. No molen. Però ho gestionem bé, per no caure-hi". La seva vida a la carretera és prou mogudeta per a no caure en les reiteracions. Ho podem certificar, cap dels seus concerts és igual a l'anterior: sempre hi ha algun convidat a l'escenari i si no, desenes d'espontanis. "Totalment cert, sempre hi ha molta gent. Però també ens agradaria fer una crida a que tothom tingui el seu lloc. Potser no cal que tot passi sempre en els nostres concerts. També està guai poder fer els concerts amb certa normalitat". Riuen. "Però aquí hi ha dues parts. Per una banda, en els festis el que més ens agrada a naltros és que hi hagi bandes amigues. És quan es gaudeix més. I sempre acabem convidant-los que pugin a cantar alguna cançó. L'altra és que si podem acabar un concert sense que es pugi algú del públic, també estaria bé. Que, eh, no passa res perquè ho facin. Però, per provar...". I continuen rient. "Fa dos anys a la sala Sol de Madrid va ser molt jevi", recorda en Nil. "L'escenari va acabar ple i van desaparèixer uns micros. Tu estàs tocant i no t'adones de res, però l'endemà ens van trucar de la sala per dir-nos que els micros no havien aparegut. Vam haver d'assumir responsabilitats que no eren nostres".
No cal que tot passi sempre en els nostres concerts. També està guai poder fer els concerts amb certa normalitat
Continuem recopilant històries. Com aquell dia a la sala Pumarejo de l'Hospitalet en la seva primera actuació postpandèmia. Van acabar saltant els ploms per la quantitat de birra que va caure als endolls. "Va petar", rememora en David. "Només quedava un tema per tocar. El vam fer a cappella, sense micro. Rotllo festa d'aniversari". Una altra: en un festival de Múrcia van acabar rodejats de sis o set segurates mentre els ensenyaven els seus vídeos per demostrar-los que el Nil formava part del grup. Però ells ho entenen, no és personal. "En alguns d'aquests festis, on tenen molta feina, i potser la situació es desborda, la gent es pot tornar una mica boja. Són penya que estan currant allà un munt d'hores, que els deuen pagar una misèria. Són els típics festis que tenen menys gent treballant de la que realment necessiten i se'ls acumula i acaben saturats". La comprensió i el bon rollo per davant de tot. A més, també han tingut molt bones experiències amb els segurates. "Una vegada vam tocar a Madrid, al Sotano", recorda el David. "Vaig anar a l'entrada a demanar-li a un segurata que em deixés l'armilla per actuar. Era una armilla d'aquestes antibales. Em va dir que no. Però quan vam començar i va veure que li molava el que fèiem, se la va treure i ens el va deixar per acabar el concert. I ara és el millor amic. És el cap de l'empresa de seguretat i ens va dir que el pròxim concert que féssim a Madrid, portaria a 12 o 15 segurates perquè ens escortessin fins a l'escenari. Està motivadíssim".
Diversió comarcal
La Élite és gent que és capaç de fer amics sota les pedres. Per això no és d'estranyar que a la seva discografia trobem una infinitat de col·laboracions d'alt nivell. Des de les més recents, la nicotínica 'Cardio y caladas' amb Mujeres a la ja citada Gallery Session amb Diego Ibañez de Carolina Durante, passant per Rojuu, Nerve Agent, The Parrots, Ben Yart, Kiliki, Mainline Magic Orchestra o Hofe. "La millor va ser la del Diego", es posiciona en Nil. "El vam amenaçar: 'O te subes o te subes'". Col·laboracions que expliquen que surten manera natural i sempre per afinitat. "No cal que facin el mateix que nosaltres, però sí que a nosaltres ens moli el que fan, i que a ells els moli el que fem. De fet, la majoria de col·laboracions són amb penya molt diferent de nosaltres i aprenem un munt. Això és guai". En Nil posa com a exemple Hijo de puta, el tema que van fer amb en Rojuu. "Ell ens va explicar la història rere el còmic sobre el qual està basat el seu nou àlbum (Los sueños de Nube). Ens va dir que necessitava un tema rotllo batalla, però batalla Pokemon. Així va sortir un tema que d'altra manera no haguéssim fet". Si es posen a pensar les col·laboracions somiades, apunten a l'Amyl, la cantant dels australians Amyl and the Sniffers i Viagra Boys. "També és trobar-ho", diu en David. "Les llengües poden arribar a ser una barrera en algun cas, però són barreres que hem de destruir". I ja que treuen el tema, els pregunto si hi ha cap cançó en català a fàbrica. Com totes les seves respostes, amb mitges mentides i mitges veritats, diuen que potser sí... o que potser no. Que potser ja existeix o que potser depèn de com surti una cosa secreta en què estan treballant, però de la qual no poden explicar res. O que si Puigdemont paga prou bé, potser s'animen a fer-la.
Volem fer prou diners per comprar terres i muntar un centre comercial redneck a Tàrrega i un motocross amb les seves motillos. Locurilles
Sabent que ja estan treballant en el seu pròxim disc, també posant en marxa el seu propi segell, que tenen diverses col·laboracions entre mans i que l'any que ve repetiran, si tot va bé, la seva gira de sales petites, l'Apretaditos Tour ("perquè cal recolzar les sales petites, que és d'on venim i tot és més proper amb el públic"); els pregunto si els queda alguna cosa per fer. En Nil ni ho pensa: "Ara ens falta obrir un bar". En David s'apunta. "És el gran somni. Escaleras al cielo y directos al bar. És el nostre lloc natural. Això i guanyar una mica de pasta. Estem vivint d'això, però panoja real...". En Nil s'anima i va una mica més enllà: "Fer molts diners per comprar terres i muntar un centre comercial redneck a Tàrrega i un motocross amb les seves motillos. Locurilles". Caldrà esperar, doncs, uns anys més per saber si, quan les modernes de Barcelona s'avorreixin de la petanca, La Élite, a part dels concerts més enèrgics dels nostres festivals, també oferiran aventures i diversió comarcal.