La mare d’Emiliano Monge (Ciutat de Mèxic, 1978) es va operar el nas quan es va fer adulta, explica ell. No era una qüestió d’estètica. Ho feia per deixar de tenir aquell tret a la cara, que la connectava a la seva pròpia família, amb el seu passat. El cirurgià, relata, li va dir que en realitat aquella era l’única raó vàlida per passar pel bisturí. Aquesta anècdota és una de les que forma part de Justo antes del final (Random House), la sisena novel·la de Monge. A les seves pàgines, aquest autor de parlar torrencial i posat tranquil, se submergeix en la història de la seva pròpia família, combinant ficció i memòria i recorrent el Mèxic de la segona meitat del segle XX. Ho fa posant el focus en la trajectòria de la psiquiatria al país, en com la categoria de "bogeria" s’ha utilitzat com a forma de control i denunciant la cultura patriarcal mexicana.
Sembla que el títol del llibre parli del present, en què vivim l’època abans que alguna cosa important s’acabi.
El nostre moment va influir molt en el títol. El llibre té aquesta doble narració que és la història de la protagonista i aquest almanac de l’absurd i la bogeria que és el relat de la nostre espècie, dels últims 70 anys. Per una banda, la narració passa just abans del final de la vida de la protagonista i, per l’altra, estem en un moment, com a espècie, abans del final d’alguna cosa i sense cobrar-ne consciència. La novel·la té a veure amb la bogeria i amb el dol. I crec que hauríem d’estar fent un dol col·lectiu per haver-nos carregat aquest planeta.
El "final" del títol, és el final del planeta, doncs.
Apunta cap allà, tot i que no ho sigui del tot. Però si que hi ha certes preguntes. Quines possibilitats tenim d’evitar-lo? Jo crec que poques. I sobretot, fer-ho implicaria una sèrie de canvis que ningú sembla disposat a fer. Veus als pares obsessionats amb què els fills no passin temps a les pantalles i jo, si fos ara nen, preferiria mil vegades passar el temps allà que no mirant allò que els hi hem deixat. El que els hi queda és molt més lleig que el que hi ha dins les pantalles. És culpa nostra que s’hi passin tant de temps.
És una preocupació important a la teva obra aquest tema? A Tejer la oscuridad, la teva anterior novel·la, ja hi era.
Sí, jo vaig escriure un llibre sobre els cicles de violència en el passat a Mèxic, que és No contar todo, i vaig escriure un llibre sobre la violència present, que és De las tierras arrassadas. I pensava que no seria mai capaç d’escriure un llibre sobre el futur. Però de sobte, quan vaig acabar d’escriure Tejer la oscuridad em vaig dir "merda, aquest és el llibre sobre el futur". La novel·la parla de la possibilitat de refundar sobre les ruïnes, transcórrer un món arrasat i acabar en un de nou. No és una distopia sinó una mena d’utopia comunitarista. Però òbviament el tema és que el planeta s’esgota. Pensem en les grans extincions i el primer que se’ns acudeix són el dinosaure i el meteorit, però aquesta serà la sisena i n’hi hagut algunes que han estat gestades per coses molt petites. "L’home no és capaç d’escalfar el planeta i posar-li fi", diuen els negacionistes, però hi ha hagut coses molt més minúscules amb el mateix impacte.
L’home no és capaç d’escalfar el planeta i posar-li fi’, diuen els negacionistes, però hi ha hagut coses molt més minúscules amb el mateix impacte
Quina part de Justo antes del final és ficció i quina és memòria?
Els fets i els successos són memòria i el que ens envolta i els connecta o separa és la ficció. No em resultava fonamental que el límit entre els dos fos clar. Sento que la literatura és aquest límit entre la memòria i la imaginació, aquesta frontera porosa de vasos comunicants. En algunes parts està més cap a una banda i, en l’altre, més cap aquí.
El personatge protagonista és la teva mare, és clar.
Sí, és ella i també el meu avi. El narrador té moltes coses meves però per mi era important que no fos jo. Just aquesta és la diferència entre l’autoficció i l’autobiografia, la construcció d’un narrador. I a més crec que també era important a favor de la novel·la, perquè el fet que no sigui jo permet que la protagonista no sigui exactament la meva mare. Sinó, seria un llibre completament diferent i no una novel·la.
Aquesta distància fa més fàcil exposar la intimitat de persones tant properes com els teus familiars?
Ho facilita per a mi, per a ells és pitjor (riu). Sí, així jo de veritat podia veure la història de la meva mare com la història d’una dona d’aquella època i això permet que el narrador tracti les coses amb una distància que jo no podria posar si parléssim d’ella. I el mateix passa amb el lector. De totes maneres aquest és el segon i últim llibre que faig que parteix d’allò biogràfic.
Per què?
Sempre vaig saber que eren dos llibres sobre aquest tema, ni un ni tres. També és veritat que fa deu anys t’hagués dit que no escriuria res que tingués a veure amb la meva biografia i n’he fet dos (riu). Però és el que havia d’explicar d’aquestes històries, no puc fer-hi res més.
Paral·lelament, en la història de la mare també hi ha molt present la història de la psiquiatria i el tractament de les malalties mentals.
Sí, la bogeria i el seny són personatges del llibre, com el caos i l’ordre, dos grans antònims. O la necessitat de dotar d’ordre el caos. Això està present en la història de la meva mare, la protagonista, el seu pare i el seu fill: tots tracten de donar cert ordre al caos. I a la vegada també està present en l’escriptura, en la forma de la novel·la i en aquesta espècie d’almanac de l’absurd o de la bogeria que va sumant esdeveniments i moments com ara la història de la psiquiatria, de les medicines, del xamanisme... A més a més també hi té presència la idea de bogeria, o les bogeries, com a mecanisme de control. De control de les masses des del poder i de les dones en la intimitat.
De les dones en particular?
Al segle XIX i a la primera meitat del XX, el número de dones ingressades en hospitals de malalties generals era molt menor que el d’homes. I, en canvi, en hospitals psiquiàtrics era molt més elevat. Era molt més fàcil assenyalar com a "boges" dins la família a "les" diferents que no a "els" diferents. I des del poder, s’ha utilitzat la bogeria per a estigmatitzar, fer callar i apartar qualsevol que posés en risc el pensament hegemònic.
Això és el que fa el personatge del teu avi, que necessita enfrontar-se a la bogeria dels seus pacients per convertir-la en alguna cosa més manejable.
Ell tracta d'arrancar-li el caos a la bogeria, de trobar dins del caos cert ordre. En el caos dels qui estan en un manicomi. I la mare és al mateix amb qui té autisme o Asperger, etc. A la literatura també hi ha un joc similar. Quan tens la idea d’un relat, un conte o una novel·la hi ha un esclat, un micro Big Bang, que per a què pugui convertir-se en literatura cal que ordenis, convertir-lo en una cosa que flueixi en un sentit. Hi ha un temor també a cedir al caos, a ser vençut pel caos que contagia al narrador i que replica en el llenguatge.
Això connecta també amb la pròpia actitud repressiva de dins de la família, que ve de la por.
La bogeria ha servit també per reprimir conductes sexuals justament. A la novel·la ho veiem amb el personatge del tiet del narrador. Veus com el seu món es va esfondrant per una homosexualitat reprimida. La repressió d’alguna cosa així descompon i aniquila alguna cosa en l’ànima.
Des del poder, s’ha utilitzat la bogeria per a estigmatitzar, fer callar i apartar qualsevol que posés en risc el pensament hegemònic
Hi ha una presència intensa de la violència intrafamiliar, sobretot en els personatges masculins.
La història de la vida de la meva mare és la de crear-se un món propi, diferent al de la família. Però a més també una de la lluita d’una dona de la època contra totes les violències en un país com Mèxic. I, al mateix temps, també és una recerca per entendre el masclisme, les seves violències i com es van heretant. El llibre és una manera de mostrar la derrota d’aquesta masculinitat quan s’enfronta amb les cures, d’un mateix i dels altres. És una història en què els masclismes es trenquen davant de l’afecte. El masclisme ens ha tallat les connexions entre el sentiment i la paraula i ens fa temor ser cursis o ridículs. Fragmenta la personalitat dels homes, que també són víctimes de la impossibilitat de tenir una masculinitat normal.
Quina era la intenció d’esmentar a cada capítol una successió de fets històrics generals?
Per a mi és fonamental que hi hagi tensió entre la forma de la novel·la i el seu fons, què s’explica i com s’explica. I volia especiar la història de la meva mare des del bri més prim que tenim, que és la intimitat d’algú, fins a la soga més gruixuda, que és el que compartim tots, amb la història en majúscules. Sempre diem que el món impacta en la vida d’una persona, però la vida d’una persona també impacta al món. No escullo a l’atzar els esdeveniment que hi surten, han d’il·luminar d’alguna manera el caràcter de la protagonista.