Com ens enfrontem als esdeveniments més terribles de la vida? És possible perdonar-los, redimir-nos? Aquestes són algunes de les preguntes que Emily Ruskovich fa flotar per les pàgines d’Idaho (Random House, Les Hores). Crescuda a les muntanyes de l’estat que dona nom al llibre, aquesta jove escriptora nord-americana s’enfonsa a les profunditats de la tragèdia en la que va ser la seva novel·la de debut, acabada quan tenia 33 anys. I en surt amb una visió impactant i corprenedora de temes com el dolor, la capacitat de perdonar o la redempció. Idaho, que va recollir el prestigiós International Dublin Literary Award, ha arribat ara a les llibreries en castellà, de la mà de Random House, i ja ho va fer en català el 2020 gràcies al segell Les Hores. Conversem amb l’escriptora de la seva infància, del seu procés d’escriptura i d’Alice Munro.
Com vas trobar-te amb una història tan colpidora com la d’Idaho?
Un dia vaig anar amb els meus pares a buscar llenya. Vivíem a les muntanyes. Aquell any, però, el meu pare s’havia fet mal a l’esquena i vam anar a una muntanya diferent on mai havia estat. Després d’un camí tortuós vam arribar a un lloc que semblava increïblement remot. Vaig sortir de la furgoneta i immediatament, com si s’aixequés del terra, em va envair una sensació de pena profunda, una pena que no tenia res a veure amb mi. Era com si hagués trepitjat una memòria que la terra tenia. Em vaig sentir horroritzada perquè vaig tenir la visió d’una mare matant la seva filla. Jo no volia fer una novel·la sobre això, era massa fosc per mi, massa horrible. Però era d’alguna manera el material que havia rebut i sentia que m’havia cridat.
Les muntanyes i els boscos són una part important de la novel·la i també formen part de la teva infància.
Sí, jo vaig tenir una infància molt i molt feliç, una infància molt diferent de la que apareix a la novel·la. Però tots els moments feliços que hi ha al llibre vénen de la meva infància. Hi ha aquest esdeveniment terrible que no té res a veure amb mi, però hi he afegit la textura de tots els moments bonics i el paisatge de quan era una nena.
Jo no volia fer una novel·la sobre això, era massa fosc per mi
Al llibre hi ha un esdeveniment tràgic que marca la història. Però és curiós perquè no el veiem directament.
Sí, és una cosa deliberada. Ho faig per respecte a allò que passa, no volia apropar-m’hi massa per por de fracassar com a escriptora i fer-ne sensacionalisme. També volia que el que fos important en la novel·la fossin els efectes de l’esdeveniment.
També era deliberat intentar no donar una explicació tancada del per què d’aquest esdeveniment?
Sí que s’hi acaba donant una explicació de per què passa tot. El personatge de l’Anne n’acaba trobant una, ella creu que és la causa directa del que va passar. Però això no és el que jo penso. Jo crec que no hi ha una explicació. El fet és massa horrible per a què estigui validat per qualsevol motivació.
Idaho aborda la qüestió de com acceptar esdeveniments abominables.
Sí, mentre escrivia jo mateixa ho trobava molt desconcertant. Però el fet és que coses així passen. La gent fa les pitjors coses imaginables possibles i no saben per què i no ho poden explicar. L’única explicació que s’hi pot donar és que simplement ha passat.
No és aterridor que passin aquests actes tràgics i que no els puguem donar una explicació racional, un sentit?
És terrible, sí. Potser és la cosa més terrible que em puc imaginar i és també una mica aquesta por de la que surt la novel·la. És una por que he tingut des que era petita, que jo faria alguna cosa horrible sense voler-ho, alguna cosa malvada. I tenia por perquè pensava "com sé que no ho faré?", "com sé que no hi haurà alguna cosa que es ficarà dins meu i que em portarà a fer-ho?". I aquesta era una gran por que tenia mentre creixia. Per exemple, estava sempre molt atenta a tot el que tenia a veure amb les presons perquè sentia que d’alguna manera hi hauria d’anar. I el llibre també surt d’aquí.
El perdó, però, és la forma que tens a la història de trobar esperança.
És a través del perdó i de l’amor que es dona i que es rep encara que no sentim que sigui merescut. El personatge de la Jenny no creu que es mereixi cap acte amable en la seva vida, vol morir pel que ha fet, i tot i així l’Elisabeth arriba i és capaç de veure-la més enllà del que ha fet. Encara que no vol que l’amor la trobi mai més, així passa. I això és molt esperançador perquè si un personatge com ella, que es troba a la presó després d’haver comès el pitjor acte que ens puguem imaginar, és capaç de trobar amor, tothom pot fer-ho, sense que importi la foscor.
La gent fa les pitjors coses imaginables possibles i no saben per què
Tot pot ser perdonat?
No. Se m’acudeixen moltes coses que no perdonaria i que no voldria perdonar, perquè el perdó seria com un crim. Però jo no sóc els meus personatges. Crec que de moltes maneres són millors persones que jo. No crec que el personatge del Wayne perdoni la Jenny. Estic segur que hi ha gent que seria capaç de fer-ho, però jo no.
Com va ser el procés d’escriure la novel·la?
Va ser molt llarg, no sé si vaig trigar cinc o sis anys a acabar-la. Va ser molt difícil emocionalment, però a la vegada també va ser fantàstic de passar temps en aquest món i amb aquests personatges. Vaig escriure el llibre després d’haver-lo venut gràcies al primer capítol, amb la qual cosa sabia el temps limitat que tenia. Aquell primer capítol el vaig escriure en una setmana i la resta vaig trigar cinc anys. Sabia que estava escrivint un llibre que el món veuria i sentia una gran responsabilitat encara que no estigués escrivint per a impressionar a ningú, ni aconseguir un agent o un editorial. Tenia la obligació d’escriure el millor que sabia, des del cor, sense preocupar-me pel que ningú pogués pensar.
Idaho està construïda precisament a través de diferents perspectives i moments cronològics. Per què vas triar de fer-ho així?
Crec que era important transmetre el millor que pogués els efectes que aquesta tragèdia tenia en tothom. Podia haver allargat aquesta novel·la molt més, hi havia un nombre infinit de perspectives des de les quals explicar la història. Però volia una sèrie de personatges que estiguessin al voltant de l’esdeveniment. Això em permetia mostrar la seva dimensió a través d’ells i com el sentien. Al 2025, quan el llibre acaba, la majoria del món ja ha passat pàgina de tot això. Les tragèdies passen i ens afecten i les veiem a les notícies i a vegades les duem amb nosaltres molt de temps. Però volia imaginar-me com de trist és que uns anys després la majoria del món ja no pensi en això, encara que per als protagonistes segueix sent el mateix tot i que hagin passat trenta anys.
Creus que el fet d’explorar aquest univers fosc et portarà a tenir una etiqueta com a escriptora amb la qual no et sentiràs del tot còmoda?
No, em sento molt còmoda amb com el llibre ha estat descrit. Sóc una persona molt fosca d’alguna manera. Estic plena d’amor tota l’estona però és com si el meu cervell em torturés amb la idea d’aquest amor perdent-se. Sempre. Estic tenint un moment bonic amb la meva família i el pensament que això ho perdré algun dia m’envaeix. I ho odio! Però l’amor sempre xoca amb la mort i amb la por per a mi. Estimar obertament i profundament fa por. I jo ho faig tota l’estona.
Has tornat a escriure després de rebre l’Interational Dublin Literary Award?
Ara estic treballant en un recull de relats curts. He començat dues novel·les després d’Idaho però les he acabat abandonant per circumstàncies personals. He tingut dos fills i no podia donar-li a una novel·la l’atenció que necessita. Els contes, en canvi, són més fàcils de gestionar. Si un conte fracassa i l’abandono no hauré hagut de perdre cinc anys de la meva vida, potser només sis mesos.
Soc una persona molt fosca; estic plena d’amor però és com si el meu cervell em torturés amb la idea d’aquest amor perdent-se
Sents que rebre el premi ha canviat la forma en què t’apropes a escriure?
El premi em va fer molt feliç, va ser com un somni. Encara no em puc creure que el guanyés. Així que mai em sentiria pressionada per la responsabilitat. A vegades si que em sento intimidada no pel premi sinó per la novel·la en si. Hi vaig escriure sobre totes les grans coses, com l’amor, la mort, el matricidi, la infància a la muntanya, etc., tot allò que era el més important per a mi. Vaig parlar amb el cor a la novel·la i a vegades em preocupa que el que estigui escrivint ara no sigui prou ambiciós, que no ho sigui tot o suficient. Però he de silenciar aquests pensaments perquè tinc moltes històries dintre meu i totes val la pena d’explicar-les.
Alice Munro és una de les teves escriptores preferides. Veus coses de la seva obra a Idaho?
Intento escriure com l’Alice Munro. I fracasso. Però intentant ser com ella és el millor que puc fer per a la meva ficció perquè en aquest fracàs trobo la meva pròpia veu. M’inspira l’abast de la seva mirada i la seva audàcia. I com d’intensos és capaç de fer els moments aparentment més plàcids. Espero que sigui en alguns llocs del meu llibre. A vegades poso una frase seva al mig d’un paràgraf i faig veure que és meva per donar-me confiança. Posa pressió a la resta de frases i les fa millors. I després, quan acabo el paràgraf, l’esborro, és clar. Sempre que puc la intento incorporar en la meva ficció.