Emma Cline forma part del club d’escriptors d’èxit sorprenentment precoç. Amb només vint-i-cinc anys va firmar un contracte milionari amb l’editorial Random House. Era la conseqüència de l’èxit que va recollir Les noies (Anagrama), el seu flamant debut literari el 2016, en què Cline explorava la trajectòria de les joves que van formar part del clan de Charles Manson a la Califòrnia dels seixanta. A aquella primera novel·la l’han seguit Harvey (Anagrama), en què l’autora es posava a la pell del productor americà Harvey Weinstein, els abusos del qual van encendre el Me Too. I Papa (Anagrama), un recull de contes que ha aterrat aquest maig a les llibreries de casa nostra.
Amb el poder com un dels temes centrals, les històries de Papa analitzen la violència subjacent en escenes familiars i aparentment quotidianes. Fent gala d’una tècnica literària superdotada, Cline explora la incomoditat d’homes madurs i generalment poderosos en un món en què les normes han canviat i en què ara intenten navegar desorientats. L’autora, que es troba a Catalunya fent una residència per a escriptors, ens atén per telèfon i ens explica que prepara una nova novel·la que es preveu que vegi la llum l’any que ve.
Els contes de Papa estan plens d’homes madurs que viuen en un món en què ja no tenen un poder absolut i al qual ara s’han d’adaptar. És aquest el fil conductor del recull?
Hi ha definitivament una majoria de les històries que estan narrades des de la perspectiva masculina. Quan estava pensant quins contes volia incloure al recull, tornava una vegada i una altra sobre la idea del poder i quines són les dinàmiques del poder. Per a mi això és el que inspira molts dels personatges que apareixen al llibre. I clarament els personatges masculins han de navegar per un món en què tenien poder i en què ja no el tenen de la mateixa manera. Això fa que experimentin un sentiment d’incomoditat o d’estar fora d’època davant de la necessitat de donar-li sentit a un món que ha canviat davant seu.
Hi ha també un focus generacional per aquests personatges? La majoria sembla pertànyer a la generació dels baby boomers.
Sí, és cert. Per a mi els contes necessiten tensió, i aquesta ve molts cops de la diferència entre com tu et perceps a tu mateix i com et percep el món. I crec que aquests personatges han viscut en un món dominat per una sèrie de normes i després aquestes han canviat, i intenten readaptar-se i trobar-hi un nou lloc.
La cultura ja t’entrena per assumir la interioritat masculina com una cosa per defecte
Hi ha una exploració de la interioritat masculina en moltes de les històries. Com és aquest procés d’intentar entrar dins de personatges masculins?
En certa manera no ho trobo tan diferent com intentar entrar dins dels personatges femenins. Crec que normalment no penso en els personatges com a femenins o masculins, sinó més aviat com a personatges específics i què és el que és veritat per a aquest personatge. Només desembocant a una consciència particular et pot anar portant sense que m’estigui preocupant si allò que estic escrivint m’està quedant bé o no. Intento sobretot seguir els desitjos del personatge.
La subjectivitat masculina ens acostuma a envoltar per tot arreu. Això també t’ajuda a l’hora de crear aquests personatges?
Sí, la perspectiva masculina sempre ha estat d’alguna manera tractada com la perspectiva per defecte. Com a dona jove, la meva esperança és que això no sigui així, però sí que m’han ensenyat a veure moltes coses a través de la perspectiva masculina. I tinc la sensació que d’alguna manera la cultura ja t’entrena per assumir la interioritat masculina com una cosa per defecte. Però per altra banda també crec que escriure ficció consisteix en tenir l’habilitat d’endinsar-te en qualsevol tipus de personatge, al marge del condicionament cultural que hagis pogut rebre.
Els personatges femenins, però, també tenen la seva agència al llibre.
En totes les històries he intentat evitar la dicotomia ‘els homes són malvats i les dones, víctimes’. Això no m’interessa i no crec que sigui la veritat de com som les persones i les nostres complexitats. Volia que els personatges femenins tinguessin la seva pròpia agència i actuessin al món, encara que aquesta fos una mica retorçada.
Moltes de les històries també semblen suggerir que darrere de situacions aparentment ordinàries o quotidianes a vegades s’hi amaga una gran violència.
Crec que hi ha molta foscor i molta violència que queda sublimada o amagada en la cultura i que no és necessàriament tan extrema com un assassinat o alguna cosa així. M’interessen les formes en que aquesta apareix en entorns com la família en una escala més petita i veure quin aspecte té.
He intentat evitar la dicotomia ‘els homes són malvats i les dones, víctimes’
Hi ha també un altre element destacat al llibre i són les històries falses que ens expliquem a nosaltres mateixos per evitar sentir-nos culpables.
Crec que una de les coses que m’atreu molt com a escriptora és la distància entre les històries que ens expliquem a nosaltres mateixos sobre qui som i la realitat, i com d’insuportable és per a la majoria de nosaltres viure en un lloc en què t’hagis d’enfrontar a la realitat de qui ets, o inclús a la validesa de les experiències dels altres. Això és molt amenaçador per a la concepció que tenim de nosaltres mateixos. Ens agrada pensar en nosaltres mateixos com l’heroi o com la víctima si estem en un conflicte, en aquest sentit tendim a veure les coses blanques o negres. I la ficció és la millor eina que conec per explorar aquestes complexitats.
El tema de la distància entre el que ens diem a nosaltres mateixos i la realitat també és un dels principals a Harvey.
En certa manera sí. No és un projecte que m’interessi a mi, com a escriptora, intentar utilitzar un llibre per donar una lliçó moral o fer un judici moral o escriure un article informatiu. La ficció és ficció perquè és desordenada i no et demana que en marxis amb una conclusió moral. Crec que la majoria dels personatges de ficció són espantosos. Si fos d’una altra manera no llegiríem llibres. Ningú vol llegir un llibre sobre algú que pren totes les decisions correctes en la seva vida i que tracta tothom amb un respecte infatigable. La ficció va sobre la realitat i no crec que la gent sigui realment així. La idea de jutjar moralment un personatge de ficció em sembla molt estranya. A la vegada, em sento molt afortunada de ser escriptora de ficció i no una assagista, perquè el que fan és molt més difícil, ja que has de tractar amb el món real. I en canvi en la ficció n'hi ha prou amb fer preguntes, no cal que donis les respostes.
El poder és un dels elements que t’interessen i en moltes de les històries apareix completament barrejat amb el sexe.
Estan tant relacionats entre ells, em resulta impossible estirar el fil i descriure com s’influencien l’un amb l’altre. Però si que m’interessen molt els personatges o les situacions que il·luminen la relació o la dinàmica entre els dos. La història sobre la cangur al llibre és un dels exemples, però n’hi ha moltes més que van sobre el tema.
En la ficció n'hi ha prou amb fer preguntes, no cal que donis les respostes
Quina és la relació entre les històries i el Me Too?
Totes aquestes històries van ser escrites abans del Me Too, però evidentment qualsevol cosa que estigui passant en la cultura col·lectiva passa també als individus. Les forces que van crear el Me Too ja estaven presents abans. Puc veure alguns dels elements que tenen a veure amb el moviment als contes, però mai vaig seure a escriure històries pensant que estava tractant el moviment o la cultura que l’envolta. El millor per a mi és, senzillament, centrar-me en un individu, una acció o una situació i endinsar-m’hi en comptes de fer-ho en un esdeveniment d’actualitat.
Perquè vas triar aquest títol per al llibre?
Quan estava pensant en quins contes incloure al recull i què els unia em trobava una i una altra vegada amb la idea del poder. I també em vaig adonar que molts dels personatges masculins eren pares i que aquesta dinàmica era recurrent. M’agrada molt la paraula daddy, té aquest significat tan innocent en un context familiar i, a la vegada, té un significat totalment diferent en un altre context que té molt a veure amb el sexe i el poder. I és estrambòtic que una paraula pugui ser innocent i perversa a la vegada. Hi havia alguna cosa d’aquesta energia que dialogava bé amb els contes.