La premissa de Pobres criaturas (que acumula 11 nominacions als Oscars 2024) fa petar el cap: a l'Anglaterra victoriana, una dona embarassada es tira d'un pont, i un científic boig rescata el seu cos, i la reviu fent-li un transplantament del cervell del seu nadó no-nat. Prenent el terme de Frankenstein (evident inspiració del film, i de la novel·la homònima d'Alasdair Gray que adapta), la Criatura té cos d'adulta, però una ment infantil que aprèn a velocitat de vertigen, que busca satisfer constantment la seva curiositat, i que no coneix ni la vergonya, ni les regles socials, ni, per suposat, tot allò que condiciona la llibertat de les dones, que les reprimeix, també, o sobretot, a nivell sexual.
🔴 Oscars 2024, DIRECTE | Horari de la gala i última hora de la catifa vermella
🎬 Guanyadors dels Oscars 2024: tota la llista de pel·lícules i artistes
🟠 Oscars 2024: data, nominats, on veure-ho i tots els detalls de la gala de Hollywood
🟠 Nominats als Oscars 2024: tota la llista de nominacions als premis
L'entrecruix de la protagonista marca el camí, mentre el seu creixement intel·lectual fa un camí sense fre ni marxa enrere. I mentrestant, al seu voltant, els homes intenten controlar-la, com Déu i els bons costums manen: el metge tarat que, després de ressuscitar-la, pren un rol paternal, condescendent i extraordinàriament (i malaltissa) protector; el seu ajudant que, somiant en l'esposa perfecta, vol creure's capaç de modelar-la, posant-se el vestit de Pigmalió; el pompós advocat que busca convertir-la en una més de les seves amants d'ús limitat... No seran els únics.
Bella Baxter, aquest és el nom que adopta la nostra particular heroïna en la seva nova vida, avança imparable amb un empoderament incorporat de base, aliena a convencions i morals, desinhibida i lliure com ningú. Bella comença abraçant l'hedonisme i acaba amb una sòlida consciència política socialista i feminista, farta del domini que intenten, incansables, tots els senyoros de l'època. La metàfora, perfectament extrapolable als nostres dies, pren forma, en mans de l'inclassificable, sempre interessant, Yorgos Lanthimos, de descarada comèdia de terror gòtic, amb una incòmoda i grotesca aproximació que aposta per la transgressió constant. Si ens fixem en el discurs, és tremendament subversiva quan posa sobre la taula les possibilitats de fer taula rasa cerebral, o en el descobriment sexual de la protagonista, o a l'hora de parlar de com una dona es deslliura dels lligams del patriarcat.
🟠 Qui hi haurà a l'In Memoriam dels Oscars 2024?
I a nivell estètic, és tot un viatge lisèrgic: les Londres, Lisboa o París del segle XIX són imaginaris (i imaginatius) espais retrofuturistes, en un univers artificial, perfecte perquè Lanthimos es diverteixi fent servir òptiques deformadores, l'ull de peix fa de les seves. O canviant del blanc i negre als colors saturats. O passejant-se per la barroca mansió d'un mad doctor (figura clau a la literatura i el cinema de terror clàssic) tan monstruós com els experiments científics amb els quals ha mutat pollastres i porcs, oques i gossos, que circulen per un jardí que s'assembla a l'illa del doctor Moreau.
Emma Stone es menja cada escena i fa una d'aquelles feines que deixa petjada; l'Oscar, que ja va guanyar per La La Land, porta el seu nom
Enmig d'aquesta festa visual, el director es posa en les mans d'una actriu tocada pels déus. Com la seva Bella Baxter, Emma Stone fa una interpretació lliure, juganera i valenta, quasi kamikaze. S'hi tira de cap i sembla passar-s'ho pipa: quan camina com una criatura, quan llepa una orella, quan fa servir una poma per tenir un orgasme i es pregunta pel potencial d'un cogombre, quan obre els ulls com a plats en trepitjar un bosc per primera vegada, quan tasta una ostra o un pastisset de Belém, i, és clar, quan li troba el gust a cardar, i a repetir. Descomunal en el gest i en el domini de l'slapstick, en la mirada i en la complicitat amb companys del nivell de Willem Dafoe o Mark Ruffalo, Emma Stone es menja cada escena i fa una d'aquelles feines que deixa petjada. L'Oscar, que ja va guanyar per La La Land, porta el seu nom.
Veient la pel·lícula, es pot pensar en la Belle de Jour de Buñuel, en el Brazil de Terry Gilliam, en L'Home Elefant de David Lynch i, fins i tot, en El jove Frankenstein de Mel Brooks. I, quan apareix en escena Hanna Schygulla, qui ve al cap és Fassbinder. Però Pobres criaturas té tantíssima personalitat que només fa que confirmar (com si no en tinguèssim prou amb títols com Canino, Llagosta o La favorita) que Yorgos Lanthimos és un creador tan genial com agosarat, tan inconformista com a contracorrent, tan singular com excèntric.