Quan, l’any 2017, es va emportar els dos Goya als quals estava nominada, per Julieta i per La propera pell, feia molt de temps que Emma Suárez (Madrid, 1964) no rodava pel·lícules. Abans, havia estat tota una icona de la modernitat cinematogràfica que representaven Julio Medem (amb qui va rodar Vacas, La ardilla roja i Tierra) i tota aquella generació que va portar frescor i risc al cinema espanyol dels anys 90. Havia guanyat un altre premi Goya amb El perro del hortelano (1996) i tenia una carrera interpretativa incontestable. Però la indústria és capriciosa i volàtil, i Suárez ha viscut les anades i vingudes d'una professió que no entén de normes.
Emma Suárez ha viscut les anades i vingudes d'una professió que no entén de normes
Ha rodat un centenar de pel·lícules i sèries, a les ordres de Pilar Miró, Isabel Coixet, Mario Camus, Jaume Chávarri, Isaki Lacuesta o Pedro Almodóvar. Ha representat desenes d'obres teatrals i ha estat, i és, una intèrpret fabulosa. Ara, Emma Suárez estrena Alguien que cuide de mí, que, codirigida per Daniela Fejerman i l'escriptora Elvira Lindo, explica la història de tres generacions d'actrius, àvia-mare-filla, que conviuen amb els secrets i les mentides de qualsevol família i afegeixen les tones d'ego i les insatisfaccions pròpies del món de l'espectacle.
Així de desmemoriada i cruel és la indústria del cinema, a la ficció d'Alguien que cuide de mí i a la realitat
Al film, el personatge que encarna la nostra entrevistada va viure els seus moments de glòria als anys 80, els de la Movida i els excessos, també els arrasats per la sida que tantes vides es va emportar, i ara pateix un cert oblit. Així de desmemoriada i cruel és la indústria del cinema, a la ficció d'Alguien que cuide de mí i a la realitat.
A la primera escena de la pel·lícula veiem una jove actriu, que interpreta Aura Garrido, guanyant un Goya i dedicant-li a la seva àvia i a la seva mare, el teu personatge, de qui diu que és una supervivent. Comparteixes el terme? Ets també una supervivent?
Jo he après a conviure amb la incertesa i amb la inestabilitat. Aquesta és una feina sense cap garantia que en els propers cinc anys hagis de tenir un projecte entre mans, no saps si treballaràs. Aquesta incertesa és una cosa que una s'ha de treballar constantment, i que no depèn de tu ni del teu talent, encara que sí de l'èxit que tinguin les pel·lícules en què has participat... Aprens a conviure amb això, no te'n queda cap altra. I ho descobreixes quan ja fa un temps que treballes, això és així i no hi ha res que ho canviï. Serà així sempre. I tant és el que facis, és així com funciona. Passaràs per moments en què tot funcionarà millor, i tindràs molts projectes, però inevitablement hi haurà d’altres moments en què això no passarà. No hi ha cap garantia de res.
Una muntanya russa...
Sí, i són aquests moments en què es passa malament quan et planteges què pots fer: si no m'hi dedico, per què serveixo? I és allà quan sents el pressentiment de la vocació, és que això és el que jo vull fer! No tens més alternativa que aguantar, o que reinventar-te, o que muntar coses amb amics de la professió... A mi m'ha passat, hi va haver una època en què pràcticament no feia cinema, encara que sí molt de teatre, i em vaig ajuntar amb dos amics meravellosos, un director i un il·luminador: ens reuníem alguns caps de setmana, escollíem un poema, i, a partir del que ens suggeria a cadascú, rodàvem improvisacions. Això ens mantenia atents, en un estat vital d'il·lusió, d'entusiasme...
És l'època prèvia a aquell 2017, quan vas guanyar dos Goya a la mateixa edició?
Sí, en aquell moment no feia gens de cinema. I de sobte vaig rodar Falling a la República Dominicana amb Birol Ünel, un actor meravellós que va morir. Vaig empalmar amb La propera pell, d'Isaki Lacuesta i Isa Campo. I aquell mateix any em vaig trobar amb Pedro Almodóvar al Festival de Sant Sebastià i em va proposar fer Julieta. De sobte, tot va canviar. Per què?
En aquesta incertesa de què parlàvem, suposo que ha de ser molt xocant aquesta primera vegada en què descobreix que l'èxit que has tingut és efímer.
És que... quan és la primera vegada? No és una qüestió de contrastos, és una cosa que va succeint, que va passant, que vas aprenent i descobrint. És que fer cinema és molt complicat, aixecar una pel·lícula és una cosa molt difícil per als directors i els productors, trobar finançament... Mira, fer El perro del hortelano va ser complicadíssim, una aventura darrere una altra. Ens va costar moltíssim acabar-la, el rodatge es va paralitzar a la meitat, la Pilar Miró ho va passar fatal. I a mi em van donar un Goya i ara aquesta pel·lícula es projecta als instituts. Ningú no hi creia. Jo li deia a la Pilar que em semblava molt intel·ligent portar al cinema una obra de Lope de Vega. Amb el Segle d'Or que tenim! Els anglesos roden Shakespeares, et fan Molt soroll per no res, i nosaltres? Ningú creia en El perro del hortelano, i va ser un èxit. No hi ha una regla matemàtica en aquest ofici: parlem de creativitat, d’intangibles, d’apostes, de risc, d’aventures, de desafiaments. Llavors t'hi dediques perquè t'apassiona, perquè sents una necessitat interna que forma part de tu, de la teva manera de ser. La necessitat d'expressar-te a través dels personatges i de les històries. I els passa el mateix als directors, a tota la gent que forma part d'aquesta indústria. En realitat, totes les expressions artístiques són vocacions, són entregues. I els artistes no acostumen a passar-s’ho gaire bé, i potser no són reconeguts fins molt temps després, amb el pas dels anys, o dels segles (rialles).
Amb aquest pas del temps, com recordes aquell moment en què, gràcies a les pel·lícules de Julio Medem, et vas convertir en tota una icona de la modernitat?
Bé, això d'icona era una cosa que em vau penjar vosaltres, la premsa. Però jo no ho veig des de fora, ho veig des de dins. Jo vaig viure tot allò d'una altra manera, i el que es projectava d'allò era una altra cosa. Aquella va ser una època de molt entusiasme, de moltes il·lusions, de moltes ganes. És memòria de la meva joventut. Un moment de coincidir, d'empatitzar, amb la creativitat de persones amb qui vaig treballar: Medem, Carmelo Gómez, Karra Elejalde, Carles Gusi, Nancho Novo... una sèrie de companys i companyes, davant i darrere de la càmera, amb els que m'entenia molt bé. No érem gens conscients de la repercussió que tot allò tindria. Tampoc no ho fèiem amb aquesta motivació, més aviat per la necessitat de compartir, per la química que teníem. Recordo aquells temps amb molt d'afecte, i amb molt d'agraïment per haver pogut participar en aquell nou cinema, amb directors com Julio Medem, sí, però també amb tota una generació que va transformar el llenguatge audiovisual, els Juanma Bajo Ulloa, Enrique Urbizu, Álex de l'Església...
Deies que costa molt aixecar una pel·lícula, però després s'estrena i dura un sospir en cartellera. Tot és extraordinàriament efímer, fins i tot els èxits. Quina motivació es troba, més enllà de la vocacional, davant d'aquest panorama?
Bé, només pots pensar en positiu, perquè si dediques mesos o, en el cas dels directors, fins i tot anys de la teva vida a preparar un projecte, i penses que allò no ho veurà ningú... és un punt de partida molt frustrant . Com a actriu has d'aprendre a respirar, a estar en silenci, cal parar el temps, perquè tot va a una velocitat vertiginosa que t'acaba embolicant. Ara passa que, amb les plataformes, hi ha moltíssims projectes, tot ha canviat moltíssim. Abans tot era molt més familiar, vaig començar molt jove en un cinema amb equips que es coneixien, no hi havia gaires sonidistes o elèctrics... Afortunadament ara hi ha molts més professionals, més projectes, més productores i moltes més dones integrades en totes aquestes professions, abans només hi havia les maquilladores i les scripts. Tots aquests canvis van a molta velocitat, i no ens n’adonem... També hi ha més papers per a les actrius, i moltes més directores. Quan vaig començar, amb prou feines dirigien Pilar Miró, Josefina Molina i Cecilia Bartolomé. I poc després, Isabel Coixet, amb qui vaig fer la seva primera pel·lícula, Massa vell per morir jove. O Chus Gutiérrez, Icíar Bollaín, Maria Ripoll i poques més.
Torno al 2017, l'any del doblet als Goya. 20 anys després del primer que t'havies endut amb El perro del hortelano. És una demostració que ara hi ha més personatges per a actrius a partir d'una edat determinada.
Sí, és que hi ha moltes més dones meravelloses dirigint i escrivint, i això va a favor que hi hagi més personatges femenins i molt més consistents. Es nota, i no només per a actrius de la meva edat, també per a les de qualsevol generació. Quan anava al cinema a les quatre de la tarda, la majoria dels espectadors eren dones i de 40 anys cap amunt, i sempre he pensat que allà hi havia una borsa de públic molt potent. Em semblava molt curiós que no es fessin pel·lícules amb personatges com elles, quan aquest era el públic majoritari. I són, a més a més, personatges molt rics, amb conflictes molt interessants. Recordes aquella pel·lícula de Woody Allen, Una altra dona, amb Gena Rowlands? Doncs això...