El Teatre Lliure ha estrenat un muntatge que parteix de les dues obres que es conserven que parlen del mite d’Ifigenia. La direcció és d’Alícia Gorina, que la coneixem per haver portat al teatre Solitud de Víctor Català o l’adaptació de la pel·lícula de Sofia Coppola, Les verges suïcides (alhora adaptació de la novel·la homònima de Jeffrey Eugenides). Aquesta vegada ha escollit Eurípides, pare de la tragèdia àtica. L’adaptació i traducció és d’Albert Arribas. Sílvia Delegnau, Josep Iglesias, Adriana Parra entre d’altres completen l’equip artístic.
Escenificar una tragèdia grega sempre és un repte majúscul, perquè són molts els referents que s’han perdut entre les representacions.
D’entrada, aquestes funcions es feien a l’aire lliure en grans jornades en honor a Dionís. Coneixem pocs detalls amb certesa però, molt probablement, els actors eren tots homes, i s’utilitzaven màscares per representar el canvi de personatge. En el muntatge que podeu veure al Teatre Lliure, l’escenari es converteix en un desert que acaba desplegant les teles del que simbolitza un exercici ritual, tema central del mite d’Ifigenia, que segons l’Oracle ha de ser sacrificada pel seu pare, Agamèmnon, per embarcar-se a la guerra de Troia.
Pere Arquillué i Emma Vilarasau en són els protagonistes. Primer com a marit i muller, Clitemnestra i Agamèmnon. Posteriorment, encarnant Ifigènia i Orestes, el fill d’Ifigènia. Pau Vinyals, Marta Osó, Albert Pérez i un cor de cinc actrius completen l’espectacle.
Emma, Pere, com és treballar una tragedia grega amb la directora Alícia Gorina?
Pere Arquillué: Molt diferent. Els actors som gent que ens adaptem al director que tenim. Malament aniríem, si no. Igual que ells s'adapten als actors que tenen i hem de trobar un llenguatge en el qual tothom s'entengui. De l'Alícia és molt curiosa la seva manera de treballar. És una dona que té els conceptes superclars i és molt contundent. Em trobava a l’assaig demanant: "Però com interpreto un concepte?". A mi m'ha costat al principi arribar a entendre'ns. Després, quan ens hem entès, ha sigut meravellós. És molt bonic des d'on ho fa, i ha sigut molt intens.
Emma Vilarasau: No és fàcil posar-te a fer una tragèdia i que la gent s'ho empassi. I bé, crec que el resultat, al final, està molt bé. Però clar, des de dintre és difícil dir-ho. Hi ha dues parts com molt diferenciades. Hi ha una part que és tragèdia en el seu format més clàssic, i una segona que és molt diferent. Hi ha molt contrast entre les dues parts. Però inclús pel que fa a la dramatúrgia, a l'escriptura. A la primera part s'utilitza un tipus de vers més clàssic: alexandrins, de vuit síl·labes, de deu; tot mesclat depenent si és diàleg, soliloqui, monòleg... D'altra banda, la segona part és molt més visual. És una part on els conceptes tràgics funcionen més a nivell visual. Potser no té tanta importància el text en si mateix, que, evidentment, també en té. Però hi ha una dramatúrgia on el misteri juga un paper més important. En l'àmbit físic i visual connectes amb la tragèdia més pura. Va més a l'essència del que entendríem com a tragèdia.
No és fàcil posar-te a fer una tragèdia i que la gent s'ho empassi
Hi heu trobat paral·lelismes amb aquell Blasted que vau fer amb l’Alícia al Teatre Nacional?
P.A.: Sí que hi ha vincles, perquè estem parlant de coses molt serioses. Es parla de la violència com a tal, com a concepte bàsic de la condició humana. Estem parlant del reconeixement amb l'altre, passant pel patiment, passant per moltes coses...
E.V.: Crec que Ifigenia és la primera dona víctima de violència. També l'Alícia volia enllaçar matrimoni i sacrifici. Com també ho fa el mateix Eurípides. Amb les dones sacrificades hi ha tota la simbologia de la sang. Clar que, ell, Agamèmnon, les col·loca en el que acaba sent unes noces de sang. Els grecs tenien molt clar que en el dia de la consumació del matrimoni hi havia sang i també hi ha en el sacrifici.
Els grecs tenien molt clar que en el dia de la consumació del matrimoni hi havia sang i també hi ha en el sacrifici
Quines altres qüestions destaqueu?
P.A.: Hi ha una qüestió també d'herència, que dins de l'obra també hi ha un joc formal, o no tan formal, que és que tant l'Emma com jo fem primer l'Agamèmnon i Clitemmnestra i després farem l’Orestes i l’Ifigenia, en la segona part. I queda molt clar aquest concepte d'herència de la violència que fa que sigui imparable. Per mi és de les coses que toca més amb l'actualitat. Penso en aquests nens de Gaza i quan siguin grans, després del que ens hem fet ara. Hi ha aquesta cosa de l'herència, de rebre la violència d'una manera hereditària, que passa de pares a fills, i que fa molt difícil tallar-la. Eurípides proposa el reconeixement en l'altre i la qüestió empàtica com l'eina per aconseguir que aquesta violència algun dia s’aturi.
Quant feia que no treballàveu junts?
E.V.: L'última cosa va ser Victòria del Pau Miró, al Teatre Nacional.
P.A.: Ens anem trobant cada cinc o sis anys. Jo la primera funció que vaig fer, la vaig fer amb ella. Ella ja era una actriu consagradíssima. Jo tenia 21 anys. Vam fer Tàlem de Benet i Jornet. I periòdicament ens hem anat trobant. I, sí, ara ja feia temps que no treballàvem plegats.
És molt trist que es trenquin les cadenes i que no ens passem la informació d'una generació a una altra
Us agrada ser dirigits per aquesta generació de joves dramaturgs?
P.A.: Jo ja vaig començar treballant amb una generació per sota. La del David Selvas, l’Alícia... Primer va venir l'Àlex Rigola, i a partir de l'Àlex va sorgir el Julio Manrique. Vaig fent salts avall tant com puc, i espero fer-ne més encara. L'Alícia s'està fent gran, ja té una edat aquesta noia. Quan ens van proposar fer aquest treball junts, perquè hi havia l'Emma i perquè hi havia l'Alícia. Quan vam fer el Blasted, el primer que li vaig dir va ser: "Tu deixa't fer". Perquè, a vegades els codis que tenen la gent jove, no són exactament els mateixos codis d'on venim nosaltres.
E.V.: Jo pregunto molt.
P.A.: Ella pregunta més, jo no pregunto tant.
E.V.: Jo estic encantada de trobar llenguatges diferents, de trobar veus diferents, de trobar un lloc diferent des d'on explicar les coses. I si nosaltres podem aportar a la gent més jove, genial, perquè crec que també és el nostre deure: donar de tot el que hem rebut. És molt trist que es trenquin les cadenes i que no ens passem la informació d'una generació a una altra. I a vegades passa. I hi ha gent jove molt potent actualment en el programa teatral amb la qual m'encantaria treballar.