Emmanuel Carrère (París, 1957), un dels escriptors francesos més reputats en els darrers anys, ha visitat Barcelona. Ho ha fet per presentar els seus llibres Conviene tener un sitio adonde ir, Calais i un "Compendium" que agrupa El adversario, Una novela rusa y De vidas ajenas (els tres publicats a Anagrama, l'editorial que ha publicat en castellà bona part de l'obra del francès, des de fa 15 anys). Carrère ha estat definit com un "escriptor agosarat", per la seva manca de correcció política, per les seves innovacions estilístiques, i especialment per la seva fusió entre periodisme i literatura. Ell afirma que en els darrers anys no escriu ficció, però que en els seus llibres usa els recursos de la narrativa. Diu que ell fa "narració", un gènere diferent del que seria "reflexió", però que no passa necessàriament per fer ficció. I no fa ficció perquè afirma que el periodista té una mena de contracte tàcit amb el lector, pel que es compromet a no mentir-li, mai. Emmanuel Carrère participarà aquesta tarda, a les 19h, a les Converses a La Pedrera, tot parlant de la seva obra.

El periodista ha de fer un exercici d'humilitat i entendre que no transmet la veritat, sinó allò que ha vist

Més enllà de la ficció

Moltes obres de Carrère s'han definit com a "novel·les de no ficció", en el sentit que allò important és la trama, en què tenen protagonismes els personatges, però aquests són reals i no ficticis. Perquè de fet Carrère reivindica el reportatge periodístic com un gènere literari, "un treball literari com qualsevol altre", com el d'una persona que escriu contes. Ben sovint les seves històries tenen un fons autobiogràfic. I, malgrat tot, en les seves obres intenta no defensar clarament la seva posició, sinó presentar diferents posicions dels diversos personatges, deixant oberta la conclusió. "Cal assumir la subjectivitat" ha afirmat, tot apuntant que el periodista ha de fer un exercici d'humilitat i entendre que no transmet la veritat, sinó allò que ha vist.

Ploma professional

Carrère ha fet alguns reportatges sobre temes que l'apassionaven, però afirma no té problemes en escriure reportatges sota comanda, com ha fet sovint perquè diu que és un desafiament anar cap on no havies previst (posa com a exemple el text de Calais, que el va dur a passar tres setmanes a la conflictiva ciutat francesa). Afirma que quan visita un lloc per fer un reportatge sol passar-hi tres setmanes. Quan arriba al lloc generalment es troba amb gent que se li assembla, amb qui ha contactat a través d'amics i de xarxes de contactes. Passa amb ells la primera setmana. I a partir d'aquí es va allunyant del seu "mitjà natural" i intentar apropar-se a la gent a la que no està proper ideològicament. Afirma que "el reportatge tal i com m'agrada és com una escola per allunyar-se d'un mateix". I assegura que, per a ell, aquesta és la major virtut del periodisme.

Els articles de Carrère

Un dels llibres de Carrère que acaben d'aparèixer en castellà, Conviene tener un sitio adonde ir, és un conjunt de cròniques en què Carrère explica diferents episodis de la seva agitada vida: una visita a Romania just després de la caiguda de la dictadura de Ceaucescu, la vida d'una seropositiva a San Francisco, les seves lectures de Balzac... Es van escriure entre el 1990 i el 2015, i majoritàriament són textes llargs, una pràctica excepcional en el periodisme: "He tingut sort de poder tenir l'espai que es necessita per desenvolupar els punts de vista, les contradiccions...". Són temes molt variats, però unificats, com diu el seu editor, Jorge Herralde, per la mirada d'aquest "investigador radical".  Alguns d'aquests textos ja prefiguren el que seran els seus llibres més coneguts, com el dedicat a Limònov. Calais és un reportatge periodístic, amb una gran originalitat: tot i parlar del principal nucli de concentració d'immigrants a la França de l'època (l'anomenada jungla de Calais), el seu text es centra en els autòctons de la ciutat, molt dividits entre el sector pro immigrants i el sector anti immigrants. Carrère afirma que espiritualment se situa en el camp pro immigrants, però que sap que a ells aquesta solidaritat no li costa res, i per això intenta també identificar-se amb els sectors més antitètics amb el seu pensament: els ciutadans de Calais que rebutgen els immigrants.

La honestedat hauria de ser un mínim que hauríem de tenir els periodistes

Honestedat

Carrère ha reivindicat, contra el que algú asseguren, que el periodista pot ser honest i diu que buscar l'honestedat hauria de ser un "mínim sindical" que hauríem de tenir els periodistes. Carrère assegura que un pot fer un esforç per apropar-se a la gent. I que el periodisme ens obliga a apropar-nos als que són diferents.

Hi ha dos principis que són bons, però alhora són incompatibles: el dret a l'autodeterminació i la intangibilitat de les fronteres

Catalunya

Carrère ha comparat Catalunya amb Calais, com a territoris que, des de fora, es perceben com societats clarament dividides en dos camps. Ell en principi, no s'identifica clarament ni amb independentistes ni amb unionistes. Afirma que si anés a Catalunya per fer un reportatge sobre el procés, analitzaria casos de famílies i grups d'amics que s'hagin deixat de parlar pel conflicte polític, i casos de famílies i grups d'amics en què a desgrat de tenir posicions diferents, es mantingui el contacte. Afegeix que li caldria més escoltar que parlar. I afirma que la situació catalana li fa pensar en una frase: "La tragèdia no és entre el bé i el mal, sinó entre dos béns". Per a ell hi ha dos principis que són bons, però alhora són incompatibles: el dret a l'autodeterminació i la intangibilitat de les fronteres. Per això aquest és per a ell un conflicte difícil.

Un home que dóna la volta al món

Carrère (París, 1957) és fill d'una família de destacats intel·lectuals francesos. El seu periple viatger va començar molt aviat: va fer el seu servei social a Indonèsia, com a professor de francès. El seu primer llibre ja estava dedicat a un personatge real força peculiar, Werner Herzog. El seu segon llibre, El adversario, fet mentre treballava com a guionista, era una narració inspirada en l'obra de Jean-Claude Romand, l'home que va portar una doble vida durant 18 anys i finalment, per no ser descobert, va matar la seva família. I mentre escrivia llibres, Carrère va viatjar per tot el món i va entrar en contacte amb molts personatges famosos, gràcies als que va publicar les cròniques que ara apareixen com a llibre. Els seus llibres inspirats en la realitat van tenir molta sortida, però va ser el seu llibre Limònov, sobre l'extravagant escriptor i dissident rus, va ser el que el va llançar a la fama internacional.