Explica Audrey Diwan que mai va veure sencera l'Emmanuelle de Just Jaeckin. És normal, perquè la cineasta francesa, que es va endur el Lleó d'Or a Venècia l'any 2021 després d'adaptar el llibre d'Annie Ernaux a la colpidora El acontecimiento, encara no havia nascut quan aquella pel·lícula era un fenomen global, que acabaria amb més de tres-cents milions d'espectadors a tot el món. Una bomba que, a París, es va projectar en un cinema dels Champs Elysees durant onze anys i mig. I que, a casa nostra, es va traduir en excursions a l'altra banda dels Pirineus, amb Perpinyà convertida en la Meca dels espectadors que no havien vist mai un mugró a la pantalla, coses de la dictadura catòlica, apostòlica i romana. No només Emmanuelle (1974), també l'altre gran títol icònic del pelegrinatge català i espanyol al sud de França: L'últim tango a París (1972), la de Marlon Brando i la mantega i la pobra Maria Schneider marcada per sempre per l'ensarronada orquestrada per Bernardo Bertolucci.
Explica Audrey Diwan que mai va veure sencera l'Emmanuelle escandalosa que va convertir Sylvia Kristel en mite eròtic, i que no va permetre que l'actriu s'espolsés mai l'etiqueta de nimfòmana burgesa del seu personatge. Eren altres temps, els que assenyalaven amb agressivitat qualsevol que s'atrevís a reivindicar el dret al plaer de les dones. No diríem que la pel·lícula de Just Jaeckin s'esforcés en defensar cap causa feminista, tot el contrari. El film aportava una estètica saturada i estrident, pretesament sofisticada, a un grapat d'atrevides escenes eròtiques que servien, fonamentalment, per provocar les ereccions de senyors acalorats, que bavejaven com a veritables objectius a satisfer. Aquesta era la mirada heteropatriarcal imperant llavors, i una mica menys, no tant com seria desitjable, avui.
Ara Audrey Diwan torna a la novel·la que va engegar-ho tot plegat. A la nova Emmanuelle, que arriba als cinemes aquest divendres, la directora marca la diferència: “A l'anterior pel·lícula, ella era un objecte, i no, com ara, el subjecte de la seva història”. En l'època post-MeToo, i en mans d'una cineasta tan compromesa amb el moviment feminista, a la nova adaptació del llibre d'Emmanuelle Marsan se li presuposava una lectura actualitzada molt més adreçada a alliberar el desig d'una dona, a explorar un plaer sexual històricament castrat.
Hi ha també alguna cosa de repte en presentar ara una pel·lícula com aquesta, que indaga en l'erotisme en un moment de sobreexposició d'imatges sexuals en tot tipus de pantalles. A la nova Emmanuelle hi ha escenes d'alt voltatge sexual, reproduint-ne alguna de tan icònica com el polvo al lavabo d'un avió (que en l'anterior film va inspirar alguns aventurers entestats en imitar-la, per ensurt de les companyies aèries). I també hi brilla una factura visual aclaparadora. A més, compta amb una sensacional protagonista, la francesa Noémie Merlant, que ja té una sòlida carrera a les esquenes (la recordareu a Retrato de una mujer en llamas o a Un año, una noche), i que no patirà mai tot el què sí va viure la seva antecessora Sylvia Kristel.
La maledicció d'Emmanuelle
Traspassada l'any 2012 amb només 60 anys, l'actriu neerlandesa va patir la maledicció d'interpretar Emmanuelle. Havia patit abusos quan era una nena, en un escenari familiar trencat i sense una figura paternal que sempre va buscar arreu, i, ja d'adulta, va lluitar contra les seves addiccions a les drogues i a l'alcohol, que sovint eren el refugi per una fama que venia acompanyada dels prejudicis i els estigmes que li van penjar després de protagonitzar les agosarades escenes altament sexuals al film que ens ocupa.
Kristel havia arribat al cinema després de guanyar un parell de concursos de bellesa, i de seguida, a Because of the Cats (1973) ja va aparèixer nua. Va costar veure-la vestida a la pantalla després d'Emmanuelle, i de la sobreexplotació en un bon grapat de seqüeles i succedanis, que ella mateixa va confessar acceptar per pagar-se la cocaïna. Va aparèixer en d'altres films eròtics, com L'amant de Lady Chatterley (1982, de nou a les ordres de Just Jaeckin) o Mata Hari (Curtis Harrington, 1985), i tot just va poder mirar de reivindicar-se amb cineastes com Claude Chabrol (a Alicia o la última fuga) o Alain Robbe-Grillet (a Le jeu avec le feu). “En el món del cinema només hi ha gent repugnant i vanitosa”, va dir en una entrevista, quan ja havia abandonat els rodatges i s'aixoplugava en la pintura.
L'escriptora fantasma
Tan cridanera com la història de Sylvia Kristel ho és la d'Emmanuelle Marsan, la suposada escriptora de la novel·la que ho va originar tot. Publicada l'any 1959 i distribuïda clandestinament a França sense citar-ne cap autoria, el nom de Marsan apareixeria en successives edicions, multiplicant les teories que apuntaven al component autobiogràfic del text. Però es tractava d'un pseudònim: sota el nom d'Emmanuelle Marsan s'hi amagava suposadament Marayat Bibidh-Virajjakar, una dona tailandesa casada amb el diplomàtic francès establert a Bangkok Louis-Jacques Rollet-Andriane. I diem suposadament perquè avui sabem que, molt probablement (encara hi ha qui ho posa en dubte), era ell, el bo d'en Louis-Jacques, qui va escriure la novel·la. Aquesta i d'altres, com La antivirgen o Néa. I també coneixem que la inspiració li hauria arribat després d'experimentar amb els intercanvis de parella i les orgies. De fet, ja als anys 80 i establerts a França, els Rollet-Andriane van acabar formant una triella amb l'antiga secretària i amant d'ell.
Tornant a la nova Emmanuelle, resulta ben rellevant escoltar les paraules que Audrey Diwan expressava a la roda de premsa de presentació del film al Festival de Sant Sebastià: “Amb aquesta pel·lícula volia establir un debat sobre el llenguatge de l'erotisme, que és allò que mostres i ocultes alhora. Si la gent vol veure escenes de sexe ja té internet”, deia la cineasta. I continuava: “Pensant en Emmanuelle, un dia em vaig preguntar sobre el plaer a la societat, sobre com el tractem i com el busquem en les nostres vides. I sobre com ens exigeixen arribar al clímax. Per això, quan la nostra Emmanuelle deixa de pensar en els altres i comença a pensar en si mateixa, en el seu cos i en el seu plaer, és només llavors quan torna a la vida. Aquesta pel·lícula és com una fantasia, però no només per a les dones, sinó per a tothom”.