Ara que ens hem plantejat (fins i tot amb instruccions aprovades pel Govern) prohibir definitivament els mòbils a les aules, potser quan ja anem tard per redreçar els desastres causats pel mirall negre, intento recordar com era el món abans de Whatsapp. Penso en l’època de la universitat o l’institut, en aquella vida prèvia, quan el mòbil no servia per tenir converses, quan era un canal purament informatiu. Quan era el lloc dels missatges d’amor autoconclusius encabits en els 160 caràcters del sms. Vam aprendre a retallar vocals fins al límit de la comprensió i vam comprendre, sense saber-ho, que esperar el simbolet del sobre a l’extrem esquerre de la pantalla era el tempo d’un món que tot just es començava a revolucionar.

No tinc consciència, d’aquell buit de mòbil als dits. Però en parlo perquè m’interessa el llenguatge del xat infinit. Vull dir que hem après un codi i que som una mica en funció de les exclamacions que posem i les emoticones que triem. M’encanten els missatges de la gent que puntua bé per Whatsapp, per exemple. Però no sé per què, no puc evitar llegir els punts i seguits i els punts finals com un sinònim de gravetat, com si em parlés algú que amb la sequedat dels punts em recrimina alguna cosa. Riure és “hahaha” i no “jajaja”, les majúscules volen dir que crides o que estàs entusiasmat. Les emoticones són tot un altre tema. La meva mare és finíssima: posa les justes (no aquell escàndol d’excés de dibuixets) i sempre les clava. Segur que n’hi ha que tenen un significat exclusiu en els xats que teniu amb la vostra parella o amb la vostra millor amiga. Un idioma que no podria entendre ningú més.

El món Whatsappil també ens ha portat a situacions curosíssimes: un reguitzell de missatges esborrats que no sabrem mai, mai, què deien (“perdona, m’he equivocat!”), però que potser és un retret llegendari. Converses breus amb gent que no has vist mai: el pressupost per tapar unes humitats (amb la sorprenent foto de perfil) o els del dentista que m’envien el recordatori d’una cita que mai no sé qui llegeix o respon a l’altra banda. No ho faré avui, però un altre dia obriré el meló dels grups i subgrups merament instrumentals (“Regal 30 Eva”, “Cap d’any 2023”). Mereixen tot un article a part.

Hem obert un canal perpetu de conversa absurda i imperiosa, i ja no concebem el món sense que hi sigui

A l’altra banda d’aquella espera del sobret al Nokia, per mi es va crear l’angoixa dels missatges de Whatsapp que has de contestar i no contestes, i que queden allà, com un eco de totes les converses que havies d’haver tingut i ja fas tard. Passen els dies, massa dies, i ja no ve d’aquí perquè no saps com posar-t’hi. “Perdona, que va quedar el missatge aquí penjat”. Malament. I amb vergonya et treus de sobre el pes de les hores, dels dies, dels mesos que has tardat a respondre’l. El mateix que acabar converses: qui diu l’última rèplica? Ha quedat tancat, el tema? Suposo que ja esteu al cas de la nova manera de fer-ho: posar un cor a l’última frase de l’altre. I xim-pum. Això és força nou. El 2013, un any després de la popularització de Whatsapp, s’hi va incorporar la possibilitat de gravar soliloquis en forma de nota de veu. Les odio. Aquelles divagacions, aquell perdre el fil entre les teves pròpies passes i el cotxe que et creues, tot en un manyoc llarg i poc i concret que envies en forma de ratlletes primes.

Hem obert un canal perpetu de conversa absurda i imperiosa. I ja no concebem el món sense que hi sigui. Fotos de tot, gifts de l’APM, links de tuits. “Felicitats!”, aplaudiments, “com vas?”. També tinc xats amb mi mateixa. Són caòtics, i això que me’n vaig crear dos per no barrejar les coses de feina amb altres coses que tampoc sé quines coses són. Hi vaig apuntar idees per aquest article “emoticones mare”, “simbolet del sobre al nokia”. Potser per acabar-lo m’hi hauria de posar un cor. I xim-pum.