Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) rep l’equip de ElNacional.cat a El Petit Celler, una bodega de vins situada al carrer Beethoven de Barcelona, un espai que coneix bé i on se sent còmoda per atendre els periodistes que l’ompliran a preguntes. Amb una copa de vi blanc a les mans, i un cop s’ha assegurat que el cambrer ens ha servit a tots uns beures, es disposa a parlar del llibre que acaba de publicar. Es titula Benvolguda, i és una novel·la que parteix d’una certesa demolidora que té la protagonista i que desvela a la primera pàgina, creu que el seu marit s'enamorarà de la nova companya de feina. A partir d’aquí, serà el lector el que decidirà si les decisions que desencadenarà aquesta situació seran encertades o no, i obligaran a qüestionar-nos si hi ha una manera correcta d’estimar. Moliner explica que la protagonista d’aquesta història, una dona acostumada des de la infància a lluitar contra la supervivència i amb una relació perillosa amb l'alcohol, no té cap altra opció que adonar-se del que és envellir per dins assumint la vulnerabilitat de l’amor matrimonial i acceptant la drogodependència de la maternitat. L’autora remarca que, tot i que sempre s’ha escrit del declivi sexual masculí amb molt d’èxit, no s’ha parlat literàriament de la menopausa. Amb Benvolguda, Moliner s’ha alçat amb el XLII Premi de les lletres catalanes Ramon Llull 2022.

Foto: Sergi Alcàzar

Què suposa per a tu haver guanyat el Premi de les lletres catalanes Ramon Llull 2022?
Gràcies al premi probablement molta gent es comprarà el meu llibre, perquè pot agradar; seria espectacular si fos així.

Per a tu l'èxit què és? Que se’l compri molta gent, que agradi...?
Èxit és una paraula molt estranya, no depèn mai de quanta gent se'l compri. Avui he llegit la primera crítica i era bonica i he pensat, quina alegria, com m'ha entès. Però una mala crítica no seria èxit? Em sabria molt greu, segurament. Al final, l'èxit és que t'estimin.

Al final, l'èxit és que t'estimin.

Fas cas de les crítiques?
Sí. Però tu has de saber si el que fas està ben fet, si està ben escrit, si és honest..., pot ser que algú et digui que no li ha agradat. És com els punts Parker, si surts a les llistes Parker, estàs molt content, si no hi surts, pots dir, ostres, a Parker li agrada un estil de vi i el que jo faig és un altre estil diferent.

 

Per ser una bona escriptora has de llegir moltíssim?
Exacte, hi ha gent que et trobes que escriu i no ha llegit res, també et trobes gent que vol cuinar i no li agrada menjar ni va a restaurants a tastar coses noves. Saps quan deien que el llegir no et faci perdre l'escriure?, doncs ara és que l'escriure no et faci perdre el llegir!

Aquests que dius que escriuen, però no llegeixen, són personalitats mediàtiques?
Sí, i sempre els pregunto què han llegit últimament, perquè això et dona molta informació.

I tu, què has llegit darrerament?
Un llibre que m'ha agradat molt que es titula Inquiets. És de la Linn Ullmann, la filla del cineasta suec Ingmar Bergman i de l’actriu Liv Ullmann. En el llibre parla dels seus pares, m’ha semblat tendríssim.

La protagonista de la teva història sap, des del primer moment, que el seu home s'enamorarà d'una altra dona.
La gràcia de la lectura d’aquest llibre és que està escrit en primera persona i això és una meravella perquè el lector ha d’esbrinar si el que diu la protagonista realment ho diu perquè s’ho creu, o s’està enganyant, i, per tant, te l’està fotent. El que li passa a la protagonista pot ser que sigui una profecia autocomplerta. És el lector el que ha de decidir què està passant.

Foto: Sergi Alcàzar

El llibre està escrit en petits paràgrafs.
Sí, i els excursos que hi ha he procurat que siguin vivíssims, perquè tu com a lectora tota l'estona tinguis la sensació que el que s’explica és veritat. Hi ha d'haver veritat, honestedat i cor obert, perquè si no l'has cagat com a autor.

Hi ha d'haver veritat, honestedat i cor obert, perquè si no l'has cagat com a autor.

Tot i que la protagonista de la novel·la sap que el seu marit l’enganyarà, ella no se sent gelosa.
La gelosia de la Remei (la protagonista), la va tenir anys enrere, però en aquest cas, amb la menopausa, ha abandonat la fúria i l'amara la calma, i aquesta és la història que vull explicar en aquest llibre, vull parlar d’una tia que té la menopausa.

És literari parlar de la menopausa?
Tant de bo ho sigui. El declivi sexual masculí s'ha explicat amb un èxit meravellós. Philip Rott, l’escriptor estatunidenc ho ha contat i ens hem mort llegint allò, i Michel Houellebecq també. La menopausa no s'ha explicat en la literatura i jo vull fer-ho.

 

És una novel·la autobiogràfica?
Entenc que el lector busqui tots els paral·lelismes, però jo sempre he escrit sobre el que hi ha al meu voltant, ho vaig començar fent així l’any 99 i ara continuo fent-ho igual, no em puc inventar res, m'ho copio tot. Quan estigui a l'asil escriuré sobre l'asil.

He de confessar que t’hi he trobat, llegint-me el llibre.
De la novel·la he de demanar una cosa als lectors i sé que és molt difícil, però no m'hi han de veure. Quan facin la traducció al francès no ho hauré de demanar, perquè com que no em coneixen tant no hi haurà problema. Jo mateixa, amb els autors que m'agraden no puc evitar de veure'ls, com en Ferran Torrent, en Martin Ami o en Sergi Pàmies, que sempre els veig.

En aquesta novel·la hi apareix el teu sentit de l’humor, la ironia que tant et caracteritza.
Sempre escric sense pensar-hi, i sempre hi ha algú que em diu, "com he rigut amb això!" i llavors m'ho miro i penso, ah doncs sí, però a mi sempre em sorprèn, no busco l'acudit, perquè la vida i les novel·les són per mi, el que en diuen ara 'dramèdia', una mica de drama i de comèdia, una mica d'ironia, una mica de tot.

Foto: Sergi Alcàzar

En el llibre no només parles de la menopausa, sinó de les relacions de parella, de la maternitat, de l’amor, el perdó..., has construït una història molt realista i quotidiana.
La idea és que la protagonista, que és artista, busca tota l'estona el realisme, el costumisme i per obtenir-lo, fa coses no costumistes. No és el que jo faria, però quan tu escrius una novel·la no has de voler sempre redimir els personatges i que se'n surtin, jo això no ho puc fer, no ho he fet mai, no em surt. Tampoc vull dir que la manera d'estimar d'aquest personatge sigui bona o dolenta, només explico que potser no sap estimar, o que potser en sap massa.

Parla’m de la portada del llibre.
La il·lustradora és la Cristina Losantos, la vaig contactar perquè l'admirava. Quan hi ha algú que fa una cosa que m'agrada li escric un mail o una carta. Ella sempre diu que en un dibuix hi ha d'haver una idea, i la idea d'aquest dibuix és que ells tenen els braços entrellaçats, i m'agrada molt, m'encanta.

 

La música i l'alcohol estan molt presents en el llibre, a la teva vida també?
A la meva vida hi ha més present la música dels anys 70 que no pas la clàssica, però és veritat que una vida sense música no me la imagino. En Pere Bardagí, un amic que admiro molt i que és violinista, m’ha ajudat amb la música clàssica (dos personatges del llibre són violinistes i hi apareixen tecnicismes).

De què gaudeixes a la vida?
M’agrada tot el que és fungible, tot allò del que no en queda res. La música, el teatre, els llibres, una relació sexual, un dinar..., de tot això no en queda res, només el teu record, i això és bestial. 

T'autocensures?
No, no ho diria. En la novel·la és quan ets més lliure del món.

I als mitjans?
Tampoc

Amb qui t'agradaria anar de copes?
Amb la viuda clicquot*, esperant que pagui ella.

Com et defineixes a tu mateixa?
Soc molt dolenta amb aquestes coses, la dona de Lord Byron el va definir com un boig, lleig i perillós, no em sembla malament. Crec que tinc la síndrome de Stendhal permanent, no puc parar d'al·lucinar. És la idea de dir, veig un monument i quasi em desmaio, doncs, ara ho entenc. Jo he plorat amb algun vi, i se m'ha posat pell de gallina amb algun menjar i amb algun llibre i amb alguna cançó.

I amb el sexe?
També, clar. Amb tot el que és fungible.

Crec que tinc la síndrome de Stendhal permanent, no puc parar d'al·lucinar. 

 

Foto: Sergi Alcàzar

Vas arribar a anar a la universitat?
No, jo vaig marxar de casa als 17 anys amb una companyia de teatre que passava pel meu poble. M'hauria encantat anar a la universitat.

No et planteges anar-hi ara d'adulta?
Si tingués temps m'agradaria fer estudis literaris, o història o llengües clàssiques, però no en tinc. També m'agradaria treure'm el carnet de conduir, tanmateix, no tinc temps ni diners.

Tens projectes futurs?
Tinc ganes d’escriure una obra de teatre musical, i també estic començant una altra novel·la, tota l'estona tinc coses al cap, a part de contes que els vaig escrivint fins que al final surt un llibre.

 

Malgrat la pandèmia, ens acomiadem amb una forta abraçada i una bona pessigada al cul.

* Aclariment: La viuda Clicquot (Barbe-Nicole Ponsardin Clicquot) va ser la gran dama del xampany francès i actualment les ampolles amb el seu nom estan molt ben valorades.