La presència de dones a les ràdios generalistes continua sent residual: segons un informe del 2020 de la plataforma On són les dones, elles tan sols representen el 34% en les tertúlies radiofòniques. Però val a dir que també hi ha un biaix en aquestes dades, ja que moltes d’elles són percentatges que s’han de complir només per què hi hagi una veu femenina que difumini l’hegemonia masculina dominant i es quedi bé de cara a l’audiència. Davant d’aquesta realitat, moltes periodistes, comunicadores o creadores de tota mena de contingut han buscat altres vies on poder donar ales a la seva creativitat i xerrar sense temor a ser interrompudes o silenciades. El fenomen del podcast ha estat el seu salvavides col·lectiu.
A principis d’aquest any les escoltes de podcasts havien crescut en un 25%; de cares a futur, és una tendència que va a l’alça, un territori perfecte perquè les dones capitanegin la paraula i es facin escoltar. Històricament la veu femenina ha patit l’estigma i el menyspreu constant de l’entorn per parlar massa, perquè calladeta s’està més guapa. Aquestes dites populars, tot i que difoses per repetició i sense mala intenció, són ofensives i tenen un impacte real en com es conceben socialment les coses. En aquest cas, la conseqüència és la idea integrada que tot el que ha de dir una dona és o bé xafarderia o pura manipulació. Però amb la democratització del format i la facilitat de produir contingut, aquesta tradició castrant comença a tocar sostre.
La majoria de les dones que s’han arriscat a provar aquesta manera de comunicar han apostat per temàtiques reflexives comentades des d’una conversa propera, gairebé com si féssim una birra entre col·legues, amb tocs d’humor i una profunda complicitat. També beuen d’una llibertat creativa impossible d’explotar dins les ràdios tradicionals. Tot això fa que el podcasting es transformi en un espai íntim on sentir-se a gust, en l’habitació pròpia que necessitaven per poder explicar elles mateixes el que sempre havien explicat els altres. Però que qualsevol tingui els recursos per gravar o produir també és una arma de doble fil: l’accessibilitat també es resumeix en la precarietat que envolta el sector, i es pot córrer el risc de no acabar de professionalitzar-ho i que tot quedi en l’explotació de la il·lusió, la vocació i la necessitat d’empoderar-se. A més, rere aquesta feina també hi ha una altra lluita: desterrar la idea – refusada, també, per xifres – que els continguts liderats per dones són continguts encasellats, idèntics i que només interessen a les dones.
Millennials, els oients més consolidats
Les seves veus s’estan començant a prendre seriosament i, segons estudis, l’era del podcasting està absolutament dominada per les dones. Sense anar més lluny, aquest any, el Premi Ondas a millor podcast o programa d’emissió digital se’l va endur Estirando el chicle, dirigit per les còmiques Carolina Iglesias i Victoria Martín – que també pot presumir d’haver aconseguit la fita privilegiada d’arribar al número u del ranking d’escoltes a Espanya. El febrer del 2021, Marta Salicrú va aconseguir un contracte d’exclusivitat amb Spotify Espanya i la plataforma es va convertir en l’única on poder reproduir els podcasts més escoltats de Radio Primavera Sound. Tots també conduïts per dones. ¿Qui deia que no tenien res a dir?
Ana Polo i Maria Rovira condueixen el podcast Oye polo. / Spotify
En són exemple podcasts de RPS com Gent de merda (Clàudia Rius, Paula Carreras, Rita Roig i Ofèlia Carbonell), Ciberlocutorio (Andrea Gumes i Anna Pacheco), Deforme Semanal Ideal Total (Isa Calderón i Lucía Lijtmaer), Oye Polo (Maria Rovira i Ana Polo), Daniela en la Nube (Daniela Blume) o Tardeo (Andrea Gumes), que va quedar en segon lloc com a podcast cultural més escoltat a Spotify amb un capítol on analitzaven el fenomen literari Sally Rooney. Tots tenen en comú que toquen temes actuals d’una manera informal, amb perspectiva de gènere i que interessen a la generació millennial, la seva, la més disposada a consumir aquest format. De forma independent i també exemples de l'auge, hi ha Les golfes, on les periodistes Júlia Bacardit i Anna Pazos parlen de la vida amb picades d’ull culturals o Coses Modernes, conduïda per Elena Roig, Bruna Autet i Olímpia Solà i que parla d’arquitectura i art des de la visió de la generació Z. I s’acaba d’estrenar el primer capítol de Canvi de paradigma, conduït per “dues dones de més de 40 anys” que s’han volgut sumat al carro: Natza Farré i Judit Martín.
El podcast ha arribat per quedar-se i créixer, com una font de continguts més que acabarem reproduint de manera natural i residual. L’empenta sonora (i sorora) també es reforça a les xarxes socials, on la possibilitat de compartir els programes crea enormes comunitats d’oients que s’emmirallen amb aquestes noves veus i hi interactuen. És també allà, a Twitter o Instagram, on les creadores ratifiquen que la seva opinió importa a més persones de les que sembla – o de les que ens ha convençut el sistema. Potser d’aquesta manera hi haurà un dia en que les ràdios de tota la vida començaran a contractar dones pel que valen i no pel que sumen en les quotes de paritat.