Admiro la gent que sempre sap què dir. No parlo de consells infal·libles en una conversa íntima amb una amiga de tota la vida. Aquí admiro qui potser no ho sap, qui potser no troba el que em pot servir. Tabucchi deia allò de “no em deixeu sol entre persones plenes de certeses. Aquesta gent és terrible”. Jo em referia a la conversa social entre desconeguts (o poc coneguts) en qualsevol trobada més o menys llarga, un acte de qualsevol mena: un dinar, una festa o un trajecte en cotxe (potser dels més terribles). Aquella conversa d’ascensor (en anglès no fan la metàfora i en diuen “small talk”) estirada com el xiclet quilomètric de Boomer que quedava dur a la boca al cap de deu minuts. Aquella conversa suposadament espontània, de temes quotidians en què no pots aprofundir (perquè no coneixes tant la persona per parlar d’emocions, intimitats o vivències compartides) i que el món a vegades t’empenyen a tenir. Vosaltres parleu amb la gent de l’ascensor que no coneixeu de res? Perquè jo ho veig forçat i innecessari. No exagero: incòmode és buscar temes que et puguin unir, incòmode és el silenci, incòmode és veure que el recorregut s’esgota i, incòmode és estar convençut, abans de començar, que no sabràs què dir.

Vosaltres parleu amb la gent de l’ascensor que no coneixeu de res? Perquè jo ho veig forçat i innecessari

Sé que aquestes converses són una manera de gestionar la distància interpersonal (no és fàcil gestionar la distància interpersonal) i d’evitar la incomoditat del silenci. És cultural. Als països de l’Àsia oriental estar callat és una forma de respecte i de reflexió, parlar massa es veu superficial i maleducat. Estic d’acord amb ells, però com que he socialitzat en una altra cultura, sé que he de fer aflorar la conversa. Per això admiro la gent que encadena temes. Que sap treure el que toca, sense implicacions gaire compromeses, que fa de dj conversacional i sap detectar el ph de l’ambient i allò que necessita; amb detalls divertits, amb comentaris que defugen els llocs comuns. Que encoixina el temps sense cap esforç.

Als països de l’Àsia oriental estar callat és una forma de respecte i de reflexió, parlar massa es veu superficial i maleducat

Jo no me’n surto. Què tal, Clara, com estàs? Bé. I amb un monosíl·lab ja t’ho tinc tot explicat. És la barreja de timidesa, de poca agilitat mental (quan es fa evident encara vas més lent) i de no estar mai segura de si allò que comentaré serà una idiotesa monumental. Em posaria una etiqueta a la solapa de la jaqueta: “No cal que parlem, no passa res”. I algú em faria un somriure còmplice perquè sé que no estic sola en aquesta comesa empipadora. És una llàstima no poder fer com al tren: posar-te a dormir o fer-ho veure per no haver de parlar amb aquell mig conegut que se t’ha assegut davant.

Preguntar per no parlar

Últimament, m’he adonat que porto fins a les darreres conseqüències una tècnica infal·lible: preguntar tota l’estona, interessar-me molt pel meu interlocutor. A tothom li agrada que li preguntin per ell, és millor que els temes generals sobrevolant una taula de pseudodesconeguts on no saps com intervenir. Les forço tant que puc preguntar: i com heu vingut? i et lleves molt d’hora, demà? Absurditats. Pregunto, i mentre em responen, engego la maquinària mental de produir noves preguntes, fins i tot perdent l’oportunitat d’or d’escoltar bé i que sorgeixin de la mateixa conversa. A vegades en porto quatre o cinc preparades de casa, com si anés a l’escola. Omplo el temps, però també puc semblar una boja escrutadora. A part, la majoria dels meus interlocutors no són estúpids i entenen que la conversa és un ping-pong, que també han de preguntar ells. I llavors jo, desubicada, entomo la incomoditat de la pregunta directa i contesto de pressa, donant pocs detalls, caient en llocs comuns i desaprofitant qüestions en què em podria esplaiar i gastar el temps lentíssim d’aquell acte social.

Pregunto, i mentre em responen, engego la maquinària mental de produir noves preguntes, fins i tot perdent l’oportunitat d’or d’escoltar bé i que sorgeixin de la mateixa conversa

Quan em veieu, si ens coneixem poc, si us plau, contesteu les preguntes que us faci. Ara us diré si heu vist Adolescencia, que dona boníssims resultats en aquesta mena de conversa, perquè tothom l’ha vist i tothom en té alguna cosa per dir. I si no, ens agafarem a aquell proverbi xinès que diu que “el silenci és un amic que no traeix mai”. I ben tranquils i ben callats.