Aquest matí, anant cap a la feina, m’he fixat en la lluminària que s’intuïa darrere el vidre d’una porta. Potser a casa d’algun dels que llegiu això encara hi ha l’arbre per desar. I fa una nosa incòmoda. Les decoracions nadalenques un cop passades les vacances tenen un punt entre la decadència i la nostàlgia, com l’escampall de la taula el matí del dia 1. Te la mires i pots resseguir els moviments de la nit anterior. Bocins de les torradetes de l’aperitiu, la copa que s’ha girat, les tasses dels que van prendre cafè i l’antifaç trencat del cotilló. Les coses que passen al voltant d’una taula en una festa. Bromes estirades com un xiclet, comentaris esmolats, retrets atàvics. Tot el que corre soterrat i que segurament és el que ens explica millor.
Aquests dies pensava que m’interessen les històries que es fixen en aquesta taula parada l’endemà al matí. En el reducte, la ferida que fa cicatriu
Aquests dies pensava que m’interessen les històries que es fixen en aquesta taula parada l’endemà al matí. En el reducte, la ferida que fa cicatriu. Més enllà de la grandiloqüència i el final feliç. Pensava, concretament, en Cinco lobitos i en les novel·les de la Sara Mesa. Perquè retraten coses molt complicades d’explicar, encara que tot sembli tan diàfan quan se’t construeix davant dels ulls. Vull dir els silencis i els codis establerts en una família, des de la relació que fas amb una germanastra fins a tot allò va passant i que no saps que saps. Les coses que no veus quan ets part del nucli familiar, quan hi sucumbeixes per no alterar l’únic ordre que coneixes. No sé per què m’atrau tant aquesta incomoditat que saben generar. Suposo que té a veure amb el fet que hi reconec la realitat i això em reconforta. A altres els passa just el contrari: els molesta la grisor i reclamen l’alenada d’aire; el confort ve del fet que almenys en la ficció els personatges tinguin la possibilitat de salvar-se. No sé com ho veieu, lectors. Que acabi bé, malgrat tot, o que acabi com acabaria a la vida real (és a dir, fotut)? Els estudis neurocientífics expliquen que preferim els finals feliços perquè són clau per acabar considerant tota l’experiència com a positiva. Però pensant-ho bé, el meu final “ideal” és el no feliç, per tant l’experiència positiva d’un llibre o d'una pel·lícula serà, justament, el que evita la filigrana ensucrada, alliçonadora o maniqueista. Abans sempre el gris, el matís o el desastre.
Els estudis neurocientífics expliquen que preferim els finals feliços perquè són clau per acabar considerant tota l’experiència com a positiva
Potser per això em va entusiasmar tant, fa uns anys, la descoberta de la col·lecció Fallen princeses, de la fotògrafa canadenca Dina Goldstein. Ella mateixa explicava que li va venir la idea imaginant què passava després del final feliç menjant perdius de les protagonistes dels contes de fades que li havien explicat de nena. Hi trobem una Blancaneus amb cara d’abatuda, rodejada de fills petits i amb el príncep escarxofat al sofà. Una Sireneta tancada en un aquari o una Bella (de la Bella i la Bèstia) a un quiròfan estirant-se la pell i farcint-se els llavis. Busqueu-les perquè val la pena veure on les projecta Goldstein passats els anys.
Acabo amb Jaime Gil i el seu poema Happy Ending:
Aunque la noche, conmigo
no la duermas ya
sólo el azar nos dirá
si es definitivo.
Que aunque el gusto nunca más
vuelve a ser el mismo,
en la vida los olvidos
no suelen durar.”
Gil de Biedma és molt per llegir amb la taula de la nit abans encara parada. Són imatges una mica seves, de fet. Llegir sobre la pèrdua de la joventut amb ressaca i tristesa
Ara que hi penso, Gil de Biedma és molt per llegir amb la taula de la nit abans encara parada. Són imatges una mica seves, de fet. Llegir sobre la pèrdua de la joventut amb ressaca i tristesa. Ja us he avisat que no m’agraden els finals feliços.