València, 23 de desembre de 1524. Fa 500 anys. Germana de Foix, vídua del rei Ferran el Catòlic i virreina hispànica al regne de València, signava un indult al gremi dels paraires (els teixidors de llana) del Cap-i-casal per la seva implicació en la Revolució de les Germanies (1520-1523). Aquell indult seria un dels primers documents públics redactats en castellà al País Valencià, i seria el punt de partida d’una tèrbola maniobra de substitució de la llengua valenciana que no tan sols no cessaria en el temps, sinó que a partir de 1707, amb l’ocupació borbònica del país, es transformaria en un estat de persecució. Fa 500 anys que es va iniciar aquest procés. Però qui serien els actors que participarien en aquella trama iniciàtica?
Què era la Revolució de les Germanies?
Segons Joan Fuster, el gran intel·lectual del segle XX, el resultat de la Revolució de les Germanies marcaria la història moderna i contemporània del País Valencià. La centúria del 1400 havia estat el Segle d’Or valencià. En l’aspecte cultural i econòmic. Però l’obertura de les noves rutes atlàntiques i el desplaçament del centre de gravitació europeu cap a les ribes de l’oceà i la competència deslleial als potents gremis del Cap-i-casal perpetrada per part de grans especuladors propers al poder havien sumit el país en una formidable crisi. La Revolució de les Germanies va ser la resposta de les classes populars urbanes a aquella crisi, i va ser la punta de llança d’un ambiciós projecte polític que aspirava a convertir el País Valencià en una República mercantil.
Qui és qui a la Revolució de les Germanies
El projecte República Valenciana dels revolucionaris agermanats no tenia el propòsit de crear un Estat totalment independent. Si més no, a l’inici. Pretenia transformar la naturalesa de l’edifici polític valencià i renegociar la seva relació amb la monarquia hispànica; és a dir, amb el poder central. I això, sobretot el primer punt implicava un conflicte amb les classes passives del país: les jerarquies nobiliàries i eclesiàstiques terratinents i rendistes; i, de retruc, amb les masses de servitud d’aquests corpus socials, els moriscos. Amb l’esclat de la Revolució i les primeres victòries agermanades (Xàtiva, Gandia), les classes passives valencianes no dubtarien ni un instant a implorar l’ajut del poder central.
La derrota de les Germanies i la depuració dels seus representants
Les classes passives valencianes, amb les seves hosts armades privades (la mà d’obra semiesclava morisca emplaçada als latifundis de l’interior del país) serien incapaces d’aturar l’empenta agermanada. Va ser la intervenció de l’exèrcit reial, dirigit pel castellaníssim i sanguinari Pedro Fajardo, marquès de Los Vélez, la que posaria fi al somni agermanat. Derrotada la Germania i brutalment assassinats els seus líders (1523), l’aparell hispànic desplegaria una gran operació de repressió que se saldaria, entre altres coses, amb la depuració de tots els càrrecs polítics de representació de les classes populars —les classes gremials—, que van ser substituïts per elements de les classes passives valencianes.
Quina relació hi ha entre la derrota de les Germanies i la substitució del valencià?
De nou Joan Fuster, el gran intel·lectual del segle XX, sosté que els agermanats ambicionaven assolir el monopoli del poder municipal al Cap-i-casal i al conjunt del regne. És a dir, la creació d’una república mercantil liderada pel Cap-i-casal i inspirada en els petits Estats de la península italiana (Venècia, Gènova, Toscana) o del nord d’Europa (les Disset Províncies neerlandeses, Hannover). I això implicava un redibuix de l’arquitectura del poder (desaparició dels estaments de la noblesa i de l’Església). La intervenció armada hispànica avortaria el somni agermanat i les classes passives valencianes evitarien la seva fi. Però a partir d’aquell moment, quedarien subjectes a un pacte de servitud amb un poder central castellà i castellanitzador.
Les “agraïdes” classes passives valencianes
La ideologia castellanista i castellanitzadora del poder central hispànic quedaria manifestament palesa durant el govern de la virreina Germana de Foix, la primera delegada del poder central hispànic nomenada després de la derrota de la Germania (1523-1536). La sinistra vídua del Catòlic, amb una mà executaria una terrible repressió —amb milers de desterrats, confiscats, arruïnats i executats— i amb l’altra crearia una luxosa cort virregnal que tenia un claríssim propòsit: la castellanització de les agraïdes i meselles classes passives valencianes (l’únic corpus social que li restava al país després de la Germania, amb capacitat de generar cultura i art). La castellanització d’aquestes oligarquies seria l’efecte immediat a la derrota de les Germanies.
El primer intent d’extermini de la llengua valenciana
Les “agraïdes” i meselles classes passives valencianes del segle XVI serien les que enterrarien la millor generació cultural i artística de la història del País Valencià. I la virreina hispànica Germana de Foix seria l’escultora de la làpida de la tomba on reposaria, eternament, el Segle d’Or valencià. L’administració hispànica havia fabricat el pervers axioma que empestava la llengua valenciana amb una ferum de passat i de derrota; i que perfumava la llengua castellana amb una fragància de prestigi i de cultura. I les “agraïdes” i meselles classes passives valencianes el comprarien entusiàsticament. Trairien la llengua i la cultura pròpies i participarien activament en el primer intent d’extermini de la llengua valenciana a canvi de la butxaca i de la poltrona.