Madrid, 25 de novembre de 1724. Fa 300 anys. Felip V, el primer Borbó al tron de Madrid, presidia l’obertura de corts. Aquella reunió, en un règim absolutista com el borbònic, no tenia més transcendència que la presentació formal de l’hereu, el futur Ferran VI, designat pel mateix rei i pel seu consell. Però, en canvi, tenia un element inèdit que passaria desapercebut i que dorm en la penombra de la història. Les corts de 1724 serien les primeres que reunirien els representants polítics de tots els dominis peninsulars. Serien les primeres Corts Generals o conjuntes. I, per tant, el naixement d’Espanya es va produir en aquell instant. Espanya té una existència que no remunta més enllà dels 300 anys; i que contrasta amb els més de 7.000 anys d’història de la nació basca o els més de 1.000 de les nacions catalana o gallega.
El fals mite de la unió espanyola dels Reis Catòlics
Els reis Ferran i Isabel no són els creadors d’Espanya. I això no vol dir que no la imaginessin. La creació de la Inquisició (1478), el primer organisme que, de forma centralitzada, operaria arreu dels seus dominis, ho confirma. Però, en realitat, Ferran i Isabel van crear un edifici polític d’arquitectura confederal. Els acords matrimonials de Cervera (1469) i l’ascens al tron d’Isabel, a Toledo (1474) i de Ferran, a Barcelona (1479), ens parlen d’una unió dinàstica. A Barcelona, Isabel no va passar mai de la categoria de reina-consort. I a Toledo, Ferran tampoc va passar de rei-consort. Tot i que ho va intentar en quedar vidu (1504), però la reacció de les corts castellanes, confirma la naturalesa composta —confederal— d’aquell Estat. Ferran va ser acomiadat amb una cita que quedaria per la història: “Viejo catalanote, vuélvete a tu nación”.
Espanya i els espanyols
És important destacar que, des de l’antiguitat romana fins ben entrat el segle XVIII; Hispània/Espanya seria un concepte geogràfic. Com per nosaltres ho pugui ser Àfrica o Antàrtida. Això no vol dir que el substantiu “Espanya” o el gentilici “espanyol” fossin desconeguts. Durant la segona meitat del segle XVI i en alguns indrets, com per exemple els Països Baixos, l’aparell militar-repressiu hispànic era anomenat “espanyol”. L’integrista duc d’Alba, introductor del “Tribunal de los Tumultos” a Flandes, era identificat com a “spaan” (espanyol); i els sanguinaris Tercios eren anomenats “spaans” (espanyols). En aquell context repressiu, el saqueig d’Anvers i l’assassinat a sang freda de 20.000 civils desarmats, ordenat per Alba i perpetrat pels Tercios, seria anomenat “spaanse furie” (fúria espanyola).
La monarquia hispànica
Ferran i Isabel (1479-1516) i els seus successors Habsburg (1518-1700) mai no es van intitular “reis d’Espanya”. El seu nom anava seguit d’una llarga botifarra d’honors (reis, ducs, comtes, senyors). Durant els segles XV, XVI i XVII; mai un sobirà hispànic es va coronar “rei d’Espanya”. I mai es van celebrar corts conjuntes. Aquells Habsburg estaven obligats a negociar el seu nomenament i a jurar corts en cada un dels estats que formaven el trenca-cloques hispànic. Carles de Gant, quan va assumir l’herència dels seus avis materns —Ferran i Isabel— (1518); va jurar corts a Toledo, a València, a Saragossa, a Barcelona i a Pamplona. I tots els Habsburg que el van succeir (fins Carles II, mort el 1700) van fer el mateix. Per tant, si volem ser rigorosos, quan ens referim a aquell edifici polític compost, hem de parlar de Monarquia Hispànica.
Felip V, el primer “rei d’Espanya”?
El règim borbònic de Felip V va desballestar a sang i foc la monarquia hispànica i la va transformar en un edifici polític unitari i centralitzat de fàbrica i expressió castellana, Felip V va fer realitat el somni humit dels Reis Catòlics, de l’integrista Felip II o de l’incendiari comte-duc d’Olivares. Però tampoc es va intitular “rei d’Espanya”. Felip va ser coronat a Versalles (1700), en un acte de fatxenderia del seu avi Lluís XIV que, en la nostra actualitat equivaldria al fet que Trump fos investit per Putin al Kremlin. Però quan el Borbó va arribar a la península (1701), va fer la mateixa “tournée” que tots els seus antecessors Habsburg. Per exemple, va residir a Catalunya (octubre, 1701-gener, 1702) negociant amb les Corts catalanes l’aportació catalana al fisc reial-poder central (el “donatiu”) i la seva investidura com a comte independent de Barcelona.
Els Borbons van ser “reis d’Espanya”?
Ni Felip V ni els seus successors Borbons (Lluís I, Ferran VI, Carles III, Carles IV, Ferran VII i Isabel II) que van ocupar el tron de Madrid entre 1701 i 1868; mai es van intitular “reis d’Espanya”. Tots van conservar la tradicional botifarra d’honors que remuntava a l’època dels Catòlics (segle XV). Però, en canvi, els successors de Felip V ja es coronarien en una cerimònia única. El nom “rei d’Espanya” encara no apareix, però la idea d’un sol domini —Espanya— cada cop és més present. S’associa Castella amb Espanya i les identitats, els símbols i les llengües no castellanes —no espanyoles— són proscrites i perseguides. Carles III, fa un pas més (1785), i transforma la bandera tradicional hispànica —la Creu de Borgonya, que amb les seves quatre aspes representava els quatre regnes que havien format la monarquia hispànica— per l’asèptica “rojigualda”.
Lluís I i Amadeu I
El 15 de gener de 1724, deu mesos i deu dies abans d’aquelles primeres Corts Generals, era coronat l’efímer Lluís I (gener – juliol, 1724). Va ser la primera cerimònia de coronació conjunta de la història espanyola. Podria ser la data fundacional d’Espanya. Però tampoc; precisament pel que comentàvem anteriorment (la botifarra d’honors). Hauria de passar un segle i mig (amb el règim bonapartista de Josep I i les guerres carlines); perquè els liberals espanyols formulessin la idea “pàtria” i l’associessin al concepte “Espanya”. Quan el general Prim va destronar i expatriar Isabel II i la “camarilla del bolsillo secreto” (1868); aquest eix idea-concepte (pàtria-Espanya) ja s’havia consolidat. Però no seria un Borbó, sinó Amadeu I —de la casa de Savoia—, que havia rellevat Isabel II, el primer que es coronaria “rei d’Espanya” (1871).
L’eix Borbons-liberals-Espanya
Espanya guanya la categoria de concepte polític quan el poder central (en aquell context històric, el rei) és capaç de reunir els representants polítics de tots els territoris que formen el seu domini (encara que siguin el resultat d’una depuració ideològica), en unes corts conjuntes. Després vindrien la proscripció i persecució de les identitats i de les cultures “no espanyoles” (segles XVIII a XXI), la unificació fiscal (divisió provincial, 1833), la unificació monetària (creació de la pesseta, 1868) i les tres restauracions borbòniques (1814, 1874 i 1975). Però com una conseqüència d’aquella gènesi (1724). Ni els reis visigots ni els Reis Catòlics van crear Espanya. La va crear el règim borbònic. Fa 300 anys. I la van consolidar els liberals espanyols del segle XIX. I aquest eix (Borbons-liberals-Espanya) és el que explica la història dels últims tres segles i, també, el present actual.
