Recordo que la Marta, la meva companya a la redacció de Revers, després d'anar a veure L'illa deserta, l'obra de Marc Artigau que aquesta setmana, i fins al 7 de juliol, ha tornat a la programació de La Villarroel (meravellosa, per cert, si podeu aneu a veure-la), em va deixar anar a tall de reflexió, que no existeix l'amor romàntic, només persones disponibles. Una teoria que va explicar magníficament en la seva ressenya de l'espectacle. El cinema de Richard Linklater ja té molt d'això, molt especialment la seva trilogia Abans de..., i més concretament la seva primera entrega Abans de l'alba. Una història, per cert, la de Linklater, amb més d'una connexió amb la història de l'Artigau. O, per ser més justos amb la cronologia i el cineasta texà, a l'inrevés. De fet, trobava que les coincidències en la manera de narrar aquelles petites grans casualitats que acaben marcant el nostre esdevenir, que en començar a escriure aquest article no em vaig poder estar i vaig enviar un whats al dramaturg barceloní preguntant-li si la pel·lícula de Linklater havia estat una influència a l'hora d'escriure la seva Illa.
-Oriol Rodríguez: Marc, una pregunta... Estic fent un article sobre Richard Linklater, que estrena peli..., sobre la seva trilogia Abans de..., i com tornes a estrenar... M'ha semblat trobar paral·lelismes amb l'Illa... Va ser, conscientment o inconscient, un referent? ✔️✔️
-Marc Artigau: És inconscient, però les 2 primeres pel·lis per mi són referents total! ✔️✔️
Quan en Richard i l'Amy es van conèixer
A L'Illa deserta en Marc Artigau ens explica la vida d’Ella (Maria Rodríguez), que treballa en un banc, i d’Ell (en la primera etapa a La Villarroel, Miki Esparbé, ara interpretat per Isak Férriz), un aspirant a actor que treballa com a repartidor de menjar a domicili, a partir de la nit que tots dos queden atrapats en un ascensor. A Abans de l'alba en Richard Linklater ens explica la vida de Céline (Julie Delpy), una estudiant francesa, i Jesse (Ethan Hawke), un jove nord-americà que viatja per Europa després que l'hagi deixat la seva parella, a partir de coincidir en un tren amb destinació a París. Quan arriben a Viena, Jesse ha de baixar perquè l'endemà torna al seu país, però aconsegueix convèncer Céline perquè passi la nit amb ell a la ciutat. Ignoro, i no li enviaré cap whats per preguntar-li, si Marc Artigau es va basar en cap fet real per escriure L'illa deserta. Sí que sé que Linklater es va inspirar en una vivència pròpia per crear una de les seves pel·lícules més aclamades.
"Un dia faré una pel·lícula sobre aquesta nit", va prometre Linklater abans de fer un petó a l'Amy i demanar-li el seu número de telèfon
Aquella tarda de tardor de 1988, Richard Linklater no era més que un jove de Texas que aspirava a ser director de cinema que havia viatjat a Filadèlfia a passar uns dies amb la seva germana. Amb poca cosa a fer, va decidir sortir a descobrir la ciutat. Sense saber molt bé per què, va entrar en una botiga de joguines. Va ser allà on va veure l'Amy Lehrhaupt. Primer, mirades. Després, somriures. Finalment, Lehrhaupt es va atrevir a trencar el gel. Van estar una bona estona xerrant entre caixes del Monopoly i ninots d'Action Man. Ara va ser ell qui es va animar a proposar-li d'anar a prendre un cafè al primer lloc que trobessin obert prop d'allà. I quan el local va tancar van decidir seguir parlant de tot i de res donant voltes en espiral per la ciutat. Haurien desitjat allargar la trobada, però a les sis del matí Linklater havia de ser a l'aeroport per agafar un vol de tornada a Austin. "Un dia faré una pel·lícula sobre aquesta nit", va prometre Linklater abans de fer un petó a l'Amy i demanar-li el seu número de telèfon.
Som una illa deserta
En Richard i l'Amy s'anaven trucant, primer gairebé cada dia, després el telèfon va deixar de sonar. La distància. Però Linklater no va oblidar aquella nit a Filadèlfia ni la promesa que havia fet a l'Amy. Convertit ja en un dels cineastes més prometedors de la seva generació, l'any 1995 va estrenar Abans de l'alba, la pel·lícula en què la Delpy i el Hawke passen tota una nit recorrent els carrers de Viena, film amb què guanyaria l'Os de Plata al Millor director al Festival de Cinema de Berlín. Nou anys més tard, va arribar la seva continuació, Abans de la posta, aquesta vegada amb Hawke i Delpy trobant-se casualment a París. Ara només tenen 90 minuts, abans que l'avió de Jesse s'enlairi direcció als Estats Units, per parlar de “tot el que hauria pogut ser” si tots dos haguessin complert la seva promesa, aquell estiu del 1995.
En Richard i l'Amy s'anaven trucant, primer gairebé cada dia, després el telèfon va deixar de sonar. La distància. Però Linklater no va oblidar aquella nit a Filadèlfia ni la promesa que havia fet a l'Amy
Richard Linklater ha confessat en més d'una ocasió que durant l'estrena d'aquesta segona part, més d'una nit va fantasiejar amb la idea que l'Amy aparegués en alguna de les projeccions. No va passar mai. L'any 2010, però, el director va rebre una carta d'un amic de Lehrhaupt en què l'explicava que molts anys enrere, l'Amy li havia parlat de la nit que tots dos havien passat caminant pels carrers de Filadèlfia, sent més que evidents les coincidències amb la història que Linklater narrava a les seves pel·lícules. També li explicava que ella havia mort en un accident de moto el 1994 i que no va poder arribar a veure la seva història portada al cinema. L'any 2012, Richard Liklater va estrenar Abans del capvespre, tercera i última entrega de la trilogia. En els títols de crèdit s'hi pot llegir: “En memòria d'Amy Lehrhaupt". Som una illa deserta.
