Diu Pedro Sánchez que no es ruboritza en dir que és un home profundament enamorat de la seva dona. Els amants del Sónar l'entenen i pugen l'aposta: el seu enamorament no els ha causat objecció ni enrojolament en més de trenta anys perquè saben que estimar aquesta festa és estar al costat divertit (i correcte) de la història. El festival va tancar un altre dissabte —i una altra edició, la 31a— que se suma a una llarga llista de jornades sense cap aldarull i amb les piles carregades de positivisme, amb molts quilòmetres realitzats i forces cruiximents de tant bot i rialla. La música electrònica es va tornar a fusionar en les seves diverses formes i va celebrar el ball i la personalitat de club en una edició menys fosca que altres anys, en la qual els greus infernals es van alternar amb sonoritats més minimalistes i psicodèliques, volent connectar amb l'essència individual de cada usuari i amb la part motriu de cada un dels cossos que allà van habitar. Perquè el Sónar és un geni tocant la tecla exacta per no deixar-te marxar.
🟠 El Sónar 2024 en fotos: AIR, Charlotte de Witte, Paul Kalkbrenner i molt d'ambient
🟠 Laurent Garnier i Air capitanegen el Sónar dels clàssics madurs i la felicitat flotant
L'estiu va arribar oficialment a la ciutat i la calor va arrasar amb moderació des de la primera hora de la tarda al Sónar de Dia, als peus de Montjuïc, encara que amb un vent agradable que va tornar a fer més plausible la combinació de moviments dansarins i que va derivar en fred a primera hora del matí següent. La colombiana DJ Gatasanta va inaugurar l'últim dia del Sónar 2024 a l'escenari principal (Sónar Village) amb una sessió d'electro psicodèlic i punk a l'escenari principal, abans que Mainline Magic Orchestra desfermés la seva particular bogeria al mateix escenari. El col·lectiu català és un dels noms que més ressona entre el moderneig de Barcelona, apostant el seu xou a una curiosa estètica de disfresses estrambòtiques que van complementar amb un house tremendament ballable i divertit. Tommy Cash va fer el mateix a mitja tarda, amb una proposta curta però intensa (només va durar 55 minuts) que va rebel·lar la capacitat provocadora de l'estonià, raper difícil de definir que combina tota mena de ritmes amb un resultat final imprevisiblement addictiu. I Kittin va oferir una gran festa resultat d'una més que sobrada veterania.
Va ser així com l'espai diürn va tornar a confirmar-se com un recinte segur en el qual tothom hi té cabuda, independentment del seu físic, la seva edat o els seus gustos. I no és per postureig, és perquè al Sónar s'hi va a completar la tríada d'escoltar, gaudir i volar, sense pensar en res més. No en va és l'últim reducte en què les empentes deriven en somriures de complicitat i disculpes sinceres, en què l'hostilitat del dia a dia queda empantanegada per una empatia de pertinença que només podran entendre els que l'han viscut. Alguns outfits pensadíssims donaven pas a l'aposta per la comoditat de les samarretes bàsiques, els grups d'amics i amigues es van congregar en cercles com en un ritual jocós i trempat, i fins i tot es va veure pares i mares assistir a alguna sessió amb els seus fills adolescents, adoctrinant-los en la seva solemnitat. I no hi ha prova d'amor i fidelitat més gran que portar un fill al Sónar, però el gest també serveix per callar les boques dels qui associen el festival només a la inconsciència i les substàncies psicoactives, reduint l'enorme impacte cultural i pròsper que evidentment té en el seu ADN.
Es va fer de nit i la festa va seguir a la Fira Gran Via, amb un passeig de gent molt més massiu que el dia anterior. Els caminants es van congregar en ramat ja a primera hora per escoltar el techno berlinès de Paul Kalkbrenner, un dels noms propis amb més arrelament en l'univers electrònic mundial, i no hi cabia ni una agulla. L'alemany va decantar la balança d'un line up que el vox populi vaticinava com més desconegut i la seva capacitat d'atracció va governar la pista durant una hora i mitja d'èxtasi que va accelerar el temps. La sessió de Charlotte de Witte va ratificar el techno dur de la belga i va ser un de les més vistes de la nit, deixant les sortides tapades al seu tancament. O Floating Points, que va fer tremolar les parets del recinte més llunyà. Malgrat les millores promeses, es van trobar a faltar algunes zones més de descans o més seients repartits per la Fira i el dèficit es va suplantar amb assegudes populars a terra, entorpint la mobilitat. Per posar-li un error a les jornades.
El sol va donar la volta sencera i va tornar a sortir per l'est, els seus primers rajos col·lapsant amb les parets grises del recinte firal de l'Hospitalet i reflectint-se en les milers d'ulleres de sol que van aguantar fins a l'últim alè. El sistema solar del Sónar va tornar a girar i va revalidar una altra edició per a la posteritat, amb l'electrònica analògica de Kerri Chandler —una passada veure'l en directe punxant directament amb cassets— o Héctor Oaks b2b Partiboi69 com a últimes baules. Encara que, en realitat, quasi que no importa qui són els caps de cartell o les idees boges que els hi passin pel cap a Enric Palau, Ricard Robles i Sergi Caballero —els artífexs del festival des de 1994—, que el públic sempre en surt satisfet. En aquesta ocasió, 120.000 persones —154.000 si se sumen les activitats de l'OFFSónar— han confiat en el seu criteri, les mateixes xifres que l'any passat i un número que queda lluny d'altres models mastodòntics que amplien la seva ambició a qualsevol preu. Ja fora del recinte, amb la música tallada a les 7 h amb puntualitat nòrdica, es continuaven veient ulls tancats, salts i mans alçades seguint el ritme marcat d'una melodia invisible, com si tant d'estudi de les músiques avançades hagués aconseguit implantar un petit altaveu al diafragma de cada un. I la Fira va anar tancant els ulls fins l'any que ve: desperta'm quan acabi el Sónar, perquè estarà a punt de tornar a començar.