A St. Vincent l'hem vist d'una i mil formes. Al principi com una prudent cantautora, després al costat de David Byrne, formant una dupla màgica tant en disc com en els corresponents directes. I en el zenit de la seva carrera, tota de roig a Masseduction, l'àlbum que la va portar fins a un reconeixement global. Tant és així que va guanyar algun Grammy i, ja de passada, va protagonitzar un documental inclassificable, The Nowhere Inn, al costat de la seva estimada amiga Carrie Brownstein de Sleater-Kinney. Per tant, ara cada pas que fa té una gran transcendència.
Una estrellapropietària del seu destí
Constantment amb focus enorme sobre ella, la publicació d'All Born Screaming anava adornada amb una gran promoció. Allà ella se sent còmoda, li agrada que la prestin atenció, el seu amor per la moda l'ajuda (fins i tot ha promogut col·leccions sota el seu nom per a marques conegudes) i, després, una indústria que sap que amb ella té un caramel. Per tant, i amb l'additiu que cada disc és una aventura diferent, es presentava amb un compendi de cançons en què prioritza l'electricitat, la intensitat, la foscor. Aquí no hi ha res gratuït. De fet, i per a sorpresa de molts, llançarà el disc de nou cantat enterament en castellà. Explicat per ella mateixa, li va influir l'experiència que va viure fa any i mig quan va actuar al Primavera Sound. Un caprici que es pot permetre gent com St. Vincent. Una altra cosa serà saber si aquest exercici és necessari i oportú, però si la venia de gust, per què no. És una estrella i és propietària del seu destí.
Es presentava amb un compendi de cançons que prioritza l'electricitat, la intensitat, la foscor
La londinenca Anna B Savage va obrir la vetllada. Amb el paraigua de dos discos fantàstics i molt peculiars, va defensar el repertori sola, amb la seva guitarra i els sons que sortien d'una màquina que li fa les vegades de companya. En va tenir prou amb mitja hora perquè, els que ja la coneixien, reconfirmessin que té un gran futur al davant; i els que no, començar a bussejar en la seva història i en les seves cançons.
En canvi, a St. Vincent tots els presents la tenien al seu radar. Si en gires anteriors tot estava més estudiat amb moviments més mecànics, l'Annie actual, amb tota la seva teatralitat i una posada escena cridanera, ha mutat cap algú més natural; se la pot palpar.
L'Annie actual, amb tota la seva teatralitat i una posada escena cridanera, ha mutat cap algú més natural; se la pot palpar
Amb un inici demolidor amb un tema com Reckless, la rampa d'accés al seu univers estava a punt. A partir d'aquí, formes de Prince i sons propis de Nine Inch Nails. Amb uns músics amb els quals connecta, i als que immisceix en el seu xou, ella és la reina, però és conscient que sense els seus companys allò no carbura. Amb vuit de les vint cançons pertanyents a All Born Screaming, hi ha postals de Masseduction, com la famosíssima New York (aquí va fer crowdsurfing entre el públic) o Los Ageless. El concert no va ser tot a pinyó, també hi va haver lloc per al respir, per exemple a Candy Girl (en representació de Daddy's home, el disc de 2021 sobre el qual planejava la controvertida figura del seu pare) i la darrera Somebody like me, també d'aquella època i amb aquest tarannà, amb ella a la veu i els teclats de Rachel Eckroth. Amb aquest bonic i dolç regust, van marxar amb el convenciment que d'allà ningú no va sortir decebut. La cua a la parada de marxandatge era la prova. Déu salvi l'Annie.