Segons el meu llibre d'història, l'Holocaust va acabar el 1945. Si a aquesta certesa li sumem la mítica imatge del petó de Times Square, és fàcil pensar que els horrors de la Segona Guerra Mundial van esvair-se de la nit al dia, amb l'alegria pròpia dels happy endings als quals Hollywood ens tenia acostumats abans que el cinema ianqui es tornés autoconscient i nihilista. La veritat, però, sempre és més complicada. Per entendre-ho només cal endinsar-se en les pàgines d'A passes cegues per la terra (Club Editor), la primera novel·la traduïda directament de l'ídix al català. Escrita per Leib Ròkhman el 1968 i adaptada a la nostra llengua per Joan Ferrarons, la història ens transporta a l'Europa de la postguerra immediata, un escenari sinistre on diversos supervivents de la Xoà miraran de trobar un significat a la seva existència enmig d'un món que continua sent-los absolutament hostil.
Partint de “les valls” (metàfora extreta del llibre d’Ezequiel que fa referència als camps d’extermini), els fills d’Israel es desplacen per un continent que, després d’haver-los intentat eliminar, es nega a acollir-los de nou. En absència dels jueus, els gentils (polonesos, russos, francesos, alemanys…) han ocupat les seves cases, els seus llits, les seves golfes. Així ens ho demostra el cas de X, un supervivent a qui els nous ocupants de la seva llar contemplen amb la incomoditat amb què hom observaria un fantasma. Tot i que el conflicte hagi acabat i cap llei mani esborrar-los de la faç de la terra, els retornats s’han convertit en una nosa, la prova d’un crim que ningú ha fet gaires esforços en evitar. Aquesta tensió, que viurà el seu moment més salvatge durant el pogrom de Kielce de 1946 (on 42 jueus van ser assassinats pels seus antics veïns), recorre tota la novel·la, evidenciant que, més que una opció, l’emigració als Estats Units o al Mandat Britànic de Palestina era una necessitat.
Però A passes cegues per la terra és molt més que això i, si brilla amb llum pròpia, és per la seva capacitat d’incidir en un aspecte que sovint queda eclipsat per la brutalitat de l’Holocaust. Acostumats al fet que se’ns parli de l’horror físic de la massacre, el llibre ens fa recordar que l’assassinat dels jueus europeus va suposar, també, la desaparició d’un univers cultural increïblement ric: el de la llengua ídix. El fet que la novel·la estigui escrita en aquest idioma, parlat per la majoria de les víctimes de la Xoà, remarca la seva voluntat testamentària, que la converteix en una mena de punt final d’una literatura pràcticament extingida. Amb l’establiment de l’hebreu com a llengua oficial d’Israel i la reclusió d’aquesta parla dins un seguit de comunitats ortodoxes amb escàs interès per l’escriptura secular, la narrativa en ídix, abans prolífica, va esdevenir una rara avis en qüestió de dècades. Isaac Bashevis Singer, únic autor en aquesta llengua en endur-se el premi Nobel, va arribar-la a definir com “una llengua de fantasmes”, una afirmació que qualsevol podria confirmar llegint el text de Ròkhman.
Tot i que el conflicte hagi acabat i cap llei mani esborrar-los de la faç de la terra, els retornats s’han convertit en una nosa, la prova d’un crim que ningú ha fet gaires esforços en evitar
Aquí les fronteres entre la vida i la mort es difuminen i els personatges interactuen amb els esperits de la mateixa forma en què ho fan amb els vius. Els retornats temen als seus antics botxins, però encara més als seus avantpassats, sortits de la tomba per exigir-los que continuïn el seu llinatge mil·lenari. Davant la impotència dels supervivents, els ancestres reclamen fills, és a dir, un futur per a un poble que lluita per evitar l'extinció. El darrer batec de la civilització d'Aixequenaz, un vastíssim territori que s'estenia des de la conca del Rin fins als Urals, es materialitza com una mena de judici final, on un Déu absent deixa pas als morts, els quals, reunits a la sinagoga portuguesa d'Amsterdam, inicien un procés d'aires kafkians que s'estén durant tot un capítol. Al patiment físic s'hi afegeix el moral, nascut d'una responsabilitat que transcendeix el temps i l'espai i els condemna a "avançar de manera vacil·lant", com si els haguessin col·locat a les espatlles el pes d'un món sencer.
Aquest pes, que en principi pot semblar una condemna, és el que finalment acabarà salvant-los, ja que els aporta un marc de referència prou fort per bastir els pilars d’un nou origen. De la mateixa manera que els límits entre la vida i la mort es difuminen, s’esborren també aquells que separen la contemporaneïtat del temps dels profetes, fent que la novel·la sembli, a vegades, una espècie de versió remasteritzada del llibre de l’Èxode. El canvi de mentalitat que va servir a Moisès per alliberar al seu poble i dur-lo per la terra promesa és similar a aquell que va permetre a gent com en Leibl, l’Èsterke o l’X (una mena d’alter ego de l’autor) instal·lar-se al futur estat d’Israel, que aquí adopta el nom de “la república”. El to profètic del llibre, carregat de metàfores que l’emparenten amb els textos sagrats de la tradició jueva, no fa més que remarcar aquest paral·lelisme, que es torna d’allò més evident quan, després d’un llarg pelegrinatge que passa per Polònia, Suïssa, Alemanya i Itàlia, els seus protagonistes acaben posant el peu a Terra Santa.
De la mateixa manera que els límits entre la vida i la mort es difuminen, s’esborren també aquells que separen la contemporaneïtat del temps dels profetes, fent que la novel·la sembli, en ocasions, una espècie de versió remasteritzada del llibre de l’Èxode
Que aquesta novel·la ens arribi a les mans en un moment en què les tesis del sionisme no fan més que perdre simpaties entre el gran públic és quelcom purament casual. A diferència del Poeta de Gaza (Yishai Sarid) i de Retorn a Haifa (Gassan Kanafani), les dues novetats amb què Club Editor ha saludat l'inici del 2024 –aprofitant, ja de pas, el boom mediàtic del conflicte entre Israel i Palestina–, la publicació d’A passes cegues sobre la terra és el resultat d’una feina de cinc anys. Ferraons ens ho explica en un postfaci interessantíssim que, a més de narrar els problemes que implica traduir directament de l’ídix, ens ofereix una lliçó d’història ideal per complementar la lectura. Honestament, recomano llegir-lo abans, a fi d’entendre la magnitud de l’empresa i preparar-se per fer front a un llibre que no és fàcil ni entretingut ni agradable, però al qual val la pena donar-li les oportunitats que facin falta. Hi ha esforços que tenen recompensa i llegir a Ròkhman n’és un.