El Govern Militar de Barcelona, al Portal de la Pau, acull l'exposició Enginyers, soldats, savis, organitzada pel Ministeri de Defensa. Es tracta d'un intent, per part de l'exèrcit espanyol, d'oferir una visió amable de la relació entre l'exèrcit espanyol i Catalunya. Algú fins i tot la va definir com: "todo lo que ha hecho el Ejército por Cataluña, en una exposición". Enginyers, soldats, savis se centra en dues institucions militars de gran prestigi creades pels Borbons a Barcelona, el Reial Col·legi de Cirurgia (situat al davant de l'actual Institut d'Estudis Catalans), on es formaven els cirurgians militars i també civils, i la Reial Acadèmia de Matemàtiques i Fortificació de Barcelona, creada per Verboom per formar als comandaments d'Enginyers i Artilleria (situada, justament, on avui hi ha el Parlament i més tard traslladada al convent de Sant Agustí Vell)

Espai museogràfic de l'exèrcit

Després del tancament del Museu Militar del Castell de Montjuïc, es va decidir la creació d'un gran Museu Militar a Figueres, però aquest encara no està en marxa: una part de la col·lecció es pot visitar, però molts fons no són accessibles. Potser per això l'exèrcit ha volgut habilitar un espai en un lloc ben cèntric de Barcelona per exposar els seus fons i explicar la seva visió de la història d'Espanya. Ara bé, l'habilitació de les antigues dependències administratives de l'exèrcit ha estat mínima: l'exposició està ubicada en unes sales que donen al pati interior de l'edifici, amb les portes permanentment obertes i sense cap tipus de climatització: en ple hivern la temperatura és gèlida. Cal esperit militar i resistència al fred per contemplar tota l'exposició.

La modernització

Tota l'exposició està retolada en català, castellà i anglès, i els vídeos poden ser visionats en qualsevol de les tres llengües (una pràctica lingüística fins ara poc habitual en l'àmbit militar). L'exposició Enginyers, soldats, savis és una exposició d'una qualitat notable a nivell museogràfic; molt diferent al que s'exposava al Museu Militar de Montjuïc, ja que tot i que tenien algunes peces notables, el conjunt estava caracteritzat per un muntatge antiquat i descuidat. Aquesta exposició aporta algunes peces de gran interés, una d'elles una maqueta interactiva, articulada amb un vídeo, sobre la història del complex militar de les Drassanes i les fortificacions barcelonines. Hi ha un magnífic vídeo sobre el castell de Figueres, elaborat per encàrrec del Patronat del Castell. Tot i això, l'exposició temporal en alguns casos incorpora objectes que ben poca relació tenen amb el tema que s'analitza: algunes armes sense vincles amb el que es relata, l'uniforme del general Álvarez de Castro, que va resistir el setge napoleònic a Girona, o un canó "capturat a l'enemic a la guerra de la Conxinxina" (sense cap menció a qui era l'enemic ni a què hi feia  exactament l'exèrcit espanyol a la llunyana Conxinxina).

Fortificacions sense motiu

El principal problema de l'exposició Enginyers, soldats, savis és que no explica en absolut la relació entre l'exèrcit espanyol i Barcelona i Catalunya. Se'ns explica que a Barcelona, al segle XVIII "se levantaron nuevas fortificaciones" sense explicar que aquestes fortificacions tenien com a objectiu el control de la ciutadania. La fortificació sembla ser un simple element de mobiliari urbà. En cap cas s'explica que les fortificacions creades pels enginyers militars van ser atacades pels ciutadans (com durant la Jamància, el 1843, en que els rebels van intentar assaltar la Ciutadella). Ni tampoc que aquestes fortificacions van servir per bombardejar Barcelona en nombroses ocasions. L'explicació sobre el complex militar de les Drassanes s'interromp el 1935. Cap menció sobre el fet que els militars d'aquestes instal·lacions es van aixecar el 18 de juliol ni de que van ser derrotats per la intervenció ciutadana. Aquesta exposició, en bona part, entraria dins la categoria de la "història sense gent": l'exèrcit queda desviculat de la societat del seu entorn, i la història militar funciona com un ens autònom amb lògiques i valors aïllades dels de la societat.

Aportacions

L'exposició fa un homenatge als arquitectes militars per la construcció de fortaleses i instal·lacions militars a Catalunya, Espanya i les Amèriques, però també per la seva participació en la realització d'obres civils, com la universitat de Cervera o el pont de Molins de Rei. Es fa especial èmfasi en José Martín Cermeño i Pedro Martín-Cermeño, constructors del barri de la Barceloneta, la catedral de Lleida, el castell de Figueres, el castell de Montjuïc i nombroses obres civils i militars d'aquest país. També, com en tot, triomfa la descontextualització: hi ha fortaleses sense trets. I això que la part de l'exposició destinada als arquitectes i enginyers militars és, sens dubte, més vistosa i més completa que la destinada als cirurgians (inclou plànols, maquetes, vells llibres de la biblioteca de la Reial Acadèmia...).

500 anys complicats

La tercera sala d'exposicions del Govern Militar està reservada a una petita mostra sobre els 500 anys d'història de l'exèrcit espanyol. S'inicia amb una vitrina dedicada als "Tercios de Flandes", en que se'ls defineix com "primer exèrcit permanent i gloriós". És el to que domina tota aquesta mostra, marcada per la indefinició i els vaivens entre un intent d'incorporació de la catalanitat i una clara vocació imperial i autoritària. L'exèrcit intenta reforçar els seus vincles amb Catalunya mitjançant la presentació un tant desordenada d'alguns elements que vinculen Catalunya amb l'exèrcit espanyol. Un exemple clar és la presentació d'una còpia del quadre de Pieter Snayer "El socors de Lleida", sobre el setge a la ciutat de Lleida durant la Guerra dels Segadors. El quadre, i el cartellet que l'acompanya celebren, de forma inequívoca, la victòria de l'exèrcit espanyol sobre les forces "catalanofranceses": és clar qui s'identifica com a enemic. L'exposició dedica un ampli espai a la guerra del Rosselló, de 1793-1795, en què l'exèrcit espanyol va col·laborar amb les forces catalanes, i tracta de forma més discreta els continus conflictes civils. En aquesta exposició es naturalitza l'acció colonial espanyola, tant a Amèrica com al Marroc. No es fa cap menció a l'ús d'armes químiques il·legals per l'exèrcit espanyol al Marroc, però es mostra un bust hagiogràfic dedicat a Diego Flomesta, un sotstinent d'artilleria que va morir-se en una vaga de fam després de negar-se a ensenyar als rifenys com usar els canons espanyols (i que té un carrer dedicat a Barcelona). O un quadre d'exaltació d'un "caballero legionario" català que havia combatut amb les forces franquistes... Una exposició mínima, amb una sèrie de peces aïllades que donen una confusa imatge de la història de l'exèrcit espanyol.

Missió impossible?

L'exposició obvia a tots els catalans que l'exèrcit espanyol ha matat al llarg de la història, que no són pocs. L'exèrcit espanyol continua presentant-se com l'hereu de l'exèrcit dels Tercios de Flandes, de la Legió al Marroc i de les forces franquistes a la guerra civil. Per això, qualsevol intent d'aproximació a Catalunya ha d'incloure mitges veritats i silencis ominosos. No importa que en els compassos finals de l'exposició es recorri a blanquejar la imatge de l'exèrcit amb referències a les missions de pau (fins i tot amb un diorama en què els soldats espanyols al Líban donen xupa-xups als nens àrabs). L'exèrcit ha fet, potser, un exèrcit de moderació i d'aproximació a Catalunya en aquesta exposició, però tot i l'interés indubtable d'alguns aspectes de la mostra, amb peces molt valuoses, aquesta exposició no reflecteix una visió de l'exèrcit espanyol amb la que pugui sintonitzar la majoria de la societat catalana. En el fons, probablement, perquè ni l'exèrcit espanyol sintonitza amb la majoria dels catalans, ni la majoria dels catalans sintonitzen amb aquesta institució.